BLANC SOBRE NEGRE (DEL PERE HOMS)

“Pot ser tot plegat no és més que una il·lusió. Al cap i a la fi, per arribar fins aquí, hem hagut de
forçar molt la vista per tal de poder entreveure alguna ombra!.”
James Jean 1877-1946. Físic, matemàtic i astrònom britànic.

Estimades ombres amigues, (ja és la segona vegada...)

En acabar l’any la falta de temps em donava l’excusa per espaiar el meus escrits. Però no puc
enganyar-me a mi mateix!. Quan s’està de vacances, si hi ha alguna cosa que sobra, és temps. I
la millor inversió que es pot fer amb el temps “lliure” és compartir-lo. I això és el que em disposo a
fer. (A més a més d’haver anat dos dies en bicicleta, tres a esquiar, una excursió pel bonic
romànic del Canigó i alguna que altra lectura).
Tranquils, no patiu!. La vena filosòfica seguirà creixent en silenci durant una temporada. Els físics
que he llegit aquests dies van ser grans científics, però quan expliquen filosofia són, més aviat,
mediocres o, altrament, complicats. (Qui sap si un dia m’hauré d’empassar aquestes paraules!).
D’altre banda, no hi renuncio. Un arbre no se sustenta amb una sola arrel. N’hi calen moltes,
esteses en totes les direccions, per assegurar la seva fortalesa. Així doncs, ens cal explorar per
tot. La filosofia seguirà essent una de les moltes arrels que em fan falta per tal que el “meu arbre”
pugi ben amunt!.
Tanmateix, en acabar les més de tres-centes pàgines incomprensibles del llibre, una idea sí se
m’ha aparegut: la ment o, millor, la pròpia consciencia és el principi i, alhora, el final de tot. És
l’arc de volta que tanca les dues columnes del coneixement. Cap a un costat ens dirigim al món
material –vida i matèria– que es fonamenta en un principi simple i bell: la teoria unificada de
camps. Cap a l’altre ens dirigim a allò més immaterial –ànima i esperit– on, de nou, hi trobem el
més simple i més bell: Déu.
Potser ambdós són, simplement, el mateix, però en tenim coneixement –encara que parcial– per
camins diferents: la consciencia simbòlica per un costat i la consciencia íntima per l’altre. No
podem entendre les teories de la física des d’un sentiment íntim ni a Déu des d’una anàlisi
científica.
Així doncs, m’esforço conscientment en allunyar-me de la filosofia en un intent d’acostar-me a
vosaltres. De què em serviria entrar a l’estança del conèixer si no us hi haig de trobar?.
El repte avui és un altre: “parar l’orella” i interpretar els vostres “escrits”!.
Boris Cyrulnik parla, a “la contra” de Divendres Sant, de com les paraules dels altres modifiquen
els nostres cervells i de com la felicitat es construeix “paraula a paraula”. Em calen, doncs les
vostres paraules!.
Negre sobre blanc o, per què no?, blanc sobre negre!. Em pregunto què em dieu amb els vostres
“silencis”?.
Diu Francesc Torralba en el seu llibre “L’art de saber escoltar” (d’on ha sortit la inspiració
d’aquest escrit) que allò que ens arriba dels altres pels sentits no és suficient. Hem de posar-hi
intel·ligència. Hem d’intentar descobrir amb el pensament allò que hi és però no es transmet pels
sentits. Allò que només l’altre coneix, si es que ho coneix, de si mateix. És un exercici no gens
fàcil, però renunciar-hi seria tant com interpretar els altres i el món des d’allò que jo percebo. Pur
egocentrisme, simplement.
Massa sovint em descobreixo en estat d’espera, de que m’arribin els vostres pensaments de
manera clara i entenedora. Però ara me n’adono que l’escolta no és una actitud passiva. No hi ha
diferència entre interpretar les “paraules” o interpretar els “silencis”. Tan sols cal escoltar. (I no
em refereixo als escrits o als no-escrits).
Qui escolta és perquè dubte. Jo sóc dubte. El dubte té connotacions negatives, però si en
comptes de dubtar diguéssim ”obert a les idees dels altres”, disposat a explorar, disposat a
acceptar que hom està equivocat i que l’altre és millor del que pensem... potser ens atreviríem a
“dubtar” més.
Canta Raimon (que un dia serà protagonista d’un escrit sencer!): “Qui ja ho sap tot que no vinga
a escoltar-me, que no vinga a escoltar-me. Sempre he cantat per a qui ha volgut aprendre,
perquè jo encara aprenc de qui m’escolta, de qui em fa callar o no m’escolta...”.
Tanmateix, som. I som el que som. I en veure les dificultats que tenim perquè els altres ens
reconeixin en allò que som, hem de saber comprendre que allò que reconeixem dels altres pot,
simplement, ser parcial, esbiaixat o equivocat.
Hem de ser valents i donar a l’altre l’oportunitat –sempre– de demostrar que és millor del que
pensem, de canviar a millor si és que realment no era tant bo o, simplement, d’excel·lir en la
bondat si ja hi estava instal·lat, com en el vostre cas.
Si la vida és camí, hem d’estar oberts a veure canviar el paisatge amb el nostre pas.
Jo hi estic!. I estic disposat a “rellegir-vos”, a “reescoltar-vos”. A posar l’accent en allò que
m’agrada de cadascú de vosaltres i oblidar la resta.
Això sí, us demano una cosa a canvi: regaleu-me les vostres paraules o els vostres silencis i
canvieu-me el paisatge. Faran companyia a les notes que vaig prendre a l’exposició-homenatge
al bisbe emèrit de São Felix do Araguaia:
Va mi palabra
No voy,
va mi palabra
¿Qué más queréis?
Os doy todo lo que creo,
que es más que lo que soy.
Pere Casaldàliga
Una dubtosa abraçada.