ALOMA

“L’amor em fa fàstic”, “M’agraden tan poques coses !”, “La vida pot canviar”. Aquestes són algunes de les sorprenents afirmacions que fa una noia adolescent amb una vida difícil i un caracter marcat per les desgràcies, la mort dels pares i el germà, i que un dia s’enamora bojament d’un home madur, descobrint que pot ser feliç i que té ganes de viure. No cal dir massa coses més d’Aloma, una de les obres més importants de mercè Rodoreda, portada al teatre per Dagoll Dagom, amb l’adaptació de Lluís Arcarazo, direcció de Joan Lluís Bozzo i un nombros grup d’actors, encapçalats per Carme Sansa i Julia Möller, les dues Alomes, perfecta la Carme i gran descobriment la Júlia, acompanyades de Maria Codony, Ferran Frauca, Gisela, Carlos Gramaje, Josep Julien, Henry Lardner, Anna Moliner, Pol Orrit, Marc Pujol i Anabel Totusaus

Aloma és un musical. Un bon musical, amb unes canços precioses, ben interpretat, ben cantat i amb una escenografia sencilla i molt bonica. Aloma l’interpreten dos actrius. La Carme Sansa i la Júlia Möller. L’Aloma gran i l’Aloma jove. Una parella fantàstica, amb uns duets tant musicals com interpretatius molt interessants. La resta dels actors i actrius s’ajusten perfectament a les exigències d’una obra difícil, on no només es canta i algun cop fins i tot es balla, sinó que té una força dramàtica que obliga a donar-ho tot. Ningú desentona i això és un merit del director i de l’exel·lent adaptació d’en Lluís Alcarazo.
Un gran musical que, encara que em sàpiga greu, es perdrà en l’oblid... em costa d’entendre-ho. Tant de bo m’equivoqui.