Vaig pensar que potser podria dir unes paraules en algun moment de la festa de divendres passat, per agrair-vos la vostra presència i per fer una breu valoració dels 50 anys i de la importància de la família i els amics...
Però em conec i sé que em podria vèncer l’emoció i ennuegar-me a la segona paraula, posant en evidència el que potser ja sabíeu, que sóc de llàgrima fàcil i que els moments emotius em costen d’afrontar, sobretot amb tots vosaltres al davant.
Que tinc un punt sensibler queda patent en la tria musical. La majoria de les cançons són lentes, cançons romàntiques que porten més a humitejar els ulls que no pas a ballar. Jo sóc el clàssic home tou a qui l’única cançó dels grups Heavys que m’agraden són les balades...d’Extreme “More then Words” i d’Aerosmith la de la pel·lícula Armagedon... i que penso que son molt millors el Beatles que els Rolling Stones... que només tenen una cançó que valgui la pena (Angie)
Escriure em permet dir el que penso sense donar la cara, i em resulta més fàcil per depèn què... no diré ara que no m’agrada parlar, perquè no “cola”, però hi ha idees que s’expressen millor sobre un paper (o una pantalla d’ordinador)
Fer cinquanta anys no té cap mèrit. Quan algú fa alguna cosa especial potser si que mereix algun homenatge, que la gent el lloïn pel que ha fet i li mostrin públicament el seu agraïment. Fer cinquanta anys és ben fàcil. No cal fer més que anar tirant i, amb una mica de sort, s’hi arriba un dia o altre. Com s’hi arriba ja és un altre tema, que ara no toca.
És per això que em feia cosa organitzar una festa per celebrar el meu aniversari... em fa l’efecte de que m’estic fent un auto homenatge. I perquè ??
No té cap mèrit fer cinquanta anys.. ni vint-i-cinc, ni quaranta.
Però un cop presa la decisió de fer alguna cosa, de reunir els amics i la família amb l’excusa de fer anys, he entès perquè ens agraden aquestes celebracions.
Durant unes hores tens allà davant un resum de la teva vida. De la mateixa manera que la pel·lícula de la meva vida té una banda sonora, vosaltres sou els actors protagonistes d’aquesta pel·lícula. Alguns ja hi éreu quan jo vaig arribar, i la resta us hi heu anat incorporant progressivament, amb un paper més o menys llarg, però imprescindible per al guió que algú em té escrit. I espero que hi sigueu fins que la meva pel·lícula s’acabi.
Tot plegat no és tant transcendent com sembla, simplement constato el que és evident. Que necessitem els amics i la família per ser feliços, i que per ser-ne conscients ens cal reflexionar-ho de tant en tant, i també ens va bé estar tots junts per visualitzar que una bona colla de persones estan disposades a perdre el temps per estar una estona amb tu. I els veus riure, parlar, cantar i ballar, o seure tranquil·lament observant-t’ho tot... i et fa sentir-te bé saber que són allà perquè els hi has demanat. I ells saben que tu també seràs allà on sigui i quan sigui si t’ho demanen... i no parlo només d’una festa puntual, que ben bé pot ser que no et vagi bé anar-hi. Ja sabeu de que parlo...
Vull retreure-us, però, el nus a la gola que encara tinc després de llegir els escrits que veu posar al llibre. Quan vaig arribar a casa em va ser impossible llegir ni tan sols unes ratlles... vaig haver d’esperar a l’endemà, i fer-ho per fases... ja us he dit que sóc de llàgrima fàcil...
I agrair-vos que no em deixéssiu sol en un dia tant difícil per a mi... el dia en que he pres consciència d’haver superat, amb escreix, l’equador de la meva vida.
També us voldria manifestar la meva confiança en que aquesta situació de felicitat s’allargui el màxim possible, i que ja sé que tindrem alts i baixos, moments bons i no tan bons... i dolents. Però que allò que és irreparable trigui molt en arribar, i mentrestant la vida segueixi oferint-nos moments per trobar-nos i compartir la nostra sort.
Gràcies.
Però em conec i sé que em podria vèncer l’emoció i ennuegar-me a la segona paraula, posant en evidència el que potser ja sabíeu, que sóc de llàgrima fàcil i que els moments emotius em costen d’afrontar, sobretot amb tots vosaltres al davant.
Que tinc un punt sensibler queda patent en la tria musical. La majoria de les cançons són lentes, cançons romàntiques que porten més a humitejar els ulls que no pas a ballar. Jo sóc el clàssic home tou a qui l’única cançó dels grups Heavys que m’agraden són les balades...d’Extreme “More then Words” i d’Aerosmith la de la pel·lícula Armagedon... i que penso que son molt millors el Beatles que els Rolling Stones... que només tenen una cançó que valgui la pena (Angie)
Escriure em permet dir el que penso sense donar la cara, i em resulta més fàcil per depèn què... no diré ara que no m’agrada parlar, perquè no “cola”, però hi ha idees que s’expressen millor sobre un paper (o una pantalla d’ordinador)
Fer cinquanta anys no té cap mèrit. Quan algú fa alguna cosa especial potser si que mereix algun homenatge, que la gent el lloïn pel que ha fet i li mostrin públicament el seu agraïment. Fer cinquanta anys és ben fàcil. No cal fer més que anar tirant i, amb una mica de sort, s’hi arriba un dia o altre. Com s’hi arriba ja és un altre tema, que ara no toca.
És per això que em feia cosa organitzar una festa per celebrar el meu aniversari... em fa l’efecte de que m’estic fent un auto homenatge. I perquè ??
No té cap mèrit fer cinquanta anys.. ni vint-i-cinc, ni quaranta.
Però un cop presa la decisió de fer alguna cosa, de reunir els amics i la família amb l’excusa de fer anys, he entès perquè ens agraden aquestes celebracions.
Durant unes hores tens allà davant un resum de la teva vida. De la mateixa manera que la pel·lícula de la meva vida té una banda sonora, vosaltres sou els actors protagonistes d’aquesta pel·lícula. Alguns ja hi éreu quan jo vaig arribar, i la resta us hi heu anat incorporant progressivament, amb un paper més o menys llarg, però imprescindible per al guió que algú em té escrit. I espero que hi sigueu fins que la meva pel·lícula s’acabi.
Tot plegat no és tant transcendent com sembla, simplement constato el que és evident. Que necessitem els amics i la família per ser feliços, i que per ser-ne conscients ens cal reflexionar-ho de tant en tant, i també ens va bé estar tots junts per visualitzar que una bona colla de persones estan disposades a perdre el temps per estar una estona amb tu. I els veus riure, parlar, cantar i ballar, o seure tranquil·lament observant-t’ho tot... i et fa sentir-te bé saber que són allà perquè els hi has demanat. I ells saben que tu també seràs allà on sigui i quan sigui si t’ho demanen... i no parlo només d’una festa puntual, que ben bé pot ser que no et vagi bé anar-hi. Ja sabeu de que parlo...
Vull retreure-us, però, el nus a la gola que encara tinc després de llegir els escrits que veu posar al llibre. Quan vaig arribar a casa em va ser impossible llegir ni tan sols unes ratlles... vaig haver d’esperar a l’endemà, i fer-ho per fases... ja us he dit que sóc de llàgrima fàcil...
I agrair-vos que no em deixéssiu sol en un dia tant difícil per a mi... el dia en que he pres consciència d’haver superat, amb escreix, l’equador de la meva vida.
També us voldria manifestar la meva confiança en que aquesta situació de felicitat s’allargui el màxim possible, i que ja sé que tindrem alts i baixos, moments bons i no tan bons... i dolents. Però que allò que és irreparable trigui molt en arribar, i mentrestant la vida segueixi oferint-nos moments per trobar-nos i compartir la nostra sort.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada