Avui és el dia europeu de la filosofia i m’ha semblat que no el podíem deixar passar sense alguna reflexió inintel·ligible... Només m’ha calgut remenar entre els escrits de la nevera per trobar-ne un, d’ara fa just un any, on apareixen pensadors de veritat i sobretot pensaments que m’agraden especialment. Filosofia? No! Incapacitat per explicar-me! Però sé que avui m’ho perdonareu!
Una abraçada,
8 de novembre de 2008”El silenci etern dels espais infinits m’aterra”.
Blaise Pascal. Científic i pensador del segle XVI.
Estimats amics eterns,
Anem avançant en el seminari Persona i Cosmos amb una trepidant conferència del filòsof i geògraf Guillem Turró amb el títol “La revolució copernicana: el camí cap a la modernitat”.
Segons Freud, l’orgull de la humanitat ha sofert tres grans ofenses al llarg de la seva història: la teoria heliocèntrica de Copèrnic, la teoria de l’evolució natural de Darwin i la teoria del inconscient d’ell mateix. Humil, el que es diu humil, no ho sembla massa, l’home!
No discutirem sobre aquesta darrera en la que, segons l’autor, la humanitat es veu desposseïda de la confiança en la raó. L’home estaria dominat per instints, impulsos, passions sense control que ens acaben fent fer allò que no volem. En qualsevol cas, amb el que sí coincidiríem és en que Copèrnic ens hauria expulsat del lloc privilegiat que ocupà l’home dins de l’univers fins aquell moment, mentre que Darwin ens fa caure del pedestal de criatures superiors fetes a imatge i semblança de Déu. La conferència d’avui parteix de la revolució copernicana i ens endinsa en els primers moments del pensament modern. És curiós veure com, en el cas de Copèrnic, s’hi adiu tant bé el terme revolució doncs ambdues accepcions són aplicables: la geomètrica o cosmològica com a moviment d’un astre que descriu una trajectòria closa (òrbita) al voltant d’un altre astre considerat fix i, una segona, relativa a un canvi total, a una transformació radical.
Copèrnic, aquell savi canonge polonès, és alhora porta de sortida del renaixement i assenyala el camí d’entrada a la modernitat (concepte que ve del grec modus que significa allò actual). El període històric de la modernitat s’inicia amb fets com la caiguda de Constantinoble (1453) o el descobriment d’Amèrica (no cal que us en digui la data, oi?). I es consolidarà durant els tres segles següents fins a la revolució francesa. Durant aquells primers anys es produeix una crisi de la consciencia europea marcada per una continuada secularització, la successiva pèrdua d’influència de l’església en els aspectes politics, culturals i socials. El pensament teista tradicional (San Tomàs: “l’esser primer és Déu”) entre en crisi. Els pensadors moderns lluiten contra la idea teocèntrica on teologia, cosmologia i antropologia formen un tot. En la modernitat interessa més el cóm funciona el món i no tant el què. D’aquesta manera, la ciència rep un definitiu impuls que la dissocia de la religió. Es desprèn del vestit filosòfic per centrar-se en els fenòmens. En el sentit de que comencen –tot just comencen– a deixar de confondre’s, de influenciar-se mútuament. Seria com el moment de l’aparició de la radiació de fons en el univers físicNota2. Matèria i energia es desacoblen uns 400.000 anys després del BigBang quan l’univers és prou “fred” com perquè el protons lliures capturin electrons i els mantinguin en òrbita per efecte de la força electromagnètica. El primer desacoblament de religió, filosofia i ciència succeeix en l’etapa de la modernitat. Curiosament, però, tots els pensadors d’aquell moment, tenien sòlids coneixements científics i professaven la religió cristiana. El mateix Copèrnic és un exemple d’aquesta polivalència. És clar que, tot plegat, no passa sense generar fortes tensions entre els tres pols. Tensions que costaran la vida a més d’un, com ara Giordano Bruno, un home religiós, que és cremat a la foguera al Campo dei Fiore, una bonica plaça de Roma, on una estàtua recorda aquest fet. La condemna li és imposada per defensar les idees de Copèrnic i dir que l’univers és infinit! Els mateixos Luter i Calví no accepten el pensament de Copèrnic, tot i ser ells mateixos uns reformistes extrems. És evident que en algunes ments el procés cap a la modernitat es fa més ràpidament que en d’altres i, fins i tot, podríem dir que avui encara són forces els que transiten endarrerits!
El món modern revisa la comprensió vigent i mira de segregar-ne els continguts religiosos dels científics i a l’inrevés. La revisió que fa Spinoza de la Bíblia li comportarà l’expulsió de la sinagoga i el rebuig del catolicisme. Descartes separa les esferes Res Extensa (allò que té dimensió, allò físic, la natura) de la Res Cogitans (la cosa pensant, que té consciència) i no s’atrevirà a publicar el seu “Tractat del món” al 1632, el mateix any en que Galileu ha de donar explicacions a l’Església pel seu treball de demostració de les hipòtesis copernicanes. En l’intent de defensar-se, encara encendrà més els ànims de la jerarquia al postular la teoria de l’acomodació: la Bíblia no té validesa científica sinó que Déu, quan parla, ho fa “acomodant-se” a les idees i pensament dels homes de cada temps. Quan diu “la intenció de l’Esperit Sant és ensenyar-nos com es va al cel i no com va el cel” indigna encara més als estaments eclesiàstics. Al final, per salvar el coll, haurà d’abjurar de les seves idees.
El llibre de la natura i el llibre de la revelació bíblica no parlen el mateix llenguatge després de Copèrnic. Tanmateix, no es tracta d’un rebuig de Déu, sinó que se’l reubica al principi. Déu crea el món, li dona unes lleis i després... ja no actua.
Però, i l’home? Quin lloc ocupa l’home en el cosmos si no és el centre de l’univers? La modernitat i la ciència el bandegen, a ell i a la Terra, del centre de tot. Ja no es pot considerar un esser privilegiat. Un esser escollit. En aquest sentit, el pensament de Pascal és paradigmàtic: “Què és l’home dintre de la naturalesa? Res pel que fa a l’infinit. Tot pel que fa al no-res. Un punt intermedi entre el no-res i el tot, infinitament allunyat de poder comprendre els extrems". Pascal pensa que l’home no és l’últim sentit ni el fi de la creació. Esdevé, simplement, un esser insignificant. Però aquesta pèrdua es compensa, com assenyala Hauser, amb un creixent sentiment de confiança i d’orgull que li ve del progressiu domini de las lleis de Déu i la percepció del seu misteri. La ciència és el seu consol. Com diu Pascal a la seva cèlebre frase: “L’home és una canya. La més feble de totes. Però una canya que pensa”. La petitesa de l’home, la seva nimietat còsmica se supera per un atribut gegantí: el pensament. “Per a destruir-la (la canya) no és necessari que s’ajunti l’univers sencer. N’hi ha prou amb una gota d’aigua. Però quan l’univers el destrueix, l’home és encara més noble que qui el mata, perquè sap que mor, mentre que l’univers no sap la superioritat que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament”.
Però hi ha qui s’encarregarà de fer-nos veure que el coneixement científic és tant sols un socors temporal. Un dels que ho fa millor és l’enginyer i filòsof de la primera meitat del segle XX Ludwig Witggenstein: “Tenim la sensació que fins i tot quan "totes les possibles" preguntes científiques s’han contestat, encara no s’ha entrat a tractar els nostres problemes vitals”.
Ajudeu-me, doncs, a formular les “altres” preguntes!
Una insignificant abraçada,
Nota1: No sé si per la velocitat en que hem anat passant d’un pensador a l’altre, per la transcendència del salt en el pensament de l’home que representa el món modern, si per la concentració en un espai tan breu dels millors pensaments dels millors pensadors de tota una època o per la profunditat de les reflexions que obren un abisme infinit... però el cert és que la conferència m’ha marejat. Quan he fet servir el qualificatiu de trepidant no era retòrica. Em sento impressionat. Estremit. Estaré caient malalt de pensament?
Nota2: Hi ha una història de les fronteres. De les fronteres en el temps. Aquells moments en que les coses eren d’una manera abans i d’una altre desprès. La radiació de fons de microones còsmica no té massa interès sinó és pel moment en que es genera. 380.000 anys desprès del BigBang, l’univers es segueix expandint i, per tant, refredant. Fins aquell moment la temperatura és tant alta i, per tant, les partícules tenen tanta energia, que els resulta impossible comportar-se. Van d’aquí cap a allà interactuant totes amb totes. Tot amb tot. L’univers no era més que una sopa de matèria i energia, tot barrejat. Però, en aquella frontera del temps, la temperatura ha baixat prou (fins a només 3.000 graus!) com perquè els electrons amb càrrega negativa ja no puguin escapar a la atracció electromagnètica del protons (amb càrrega positiva) i queden orbitant al voltant d’aquests. Es creen, per primer cop, els àtoms d’hidrogen. El més simple de tots els elements químics. Aquets inicial ordre resulta transparent a la radiació, als fotons, que abans xocaven amb protons i electrons i que ara ni els veuen i, per tant, segueixen les seves lineals trajectòries de manera impertorbable. Per això, d’aquest moment, en diuen el moment del desacoblament de la matèria (protons i electrons) i l’energia (fotons). Aquells fotons ens arriben avui des de totes les direccions de l’univers desprès de 13.300 milions d’anys de seguir el seu recte camí sense cap interacció. El que veiem és que aquell univers era pràcticament homogeni. Tan sols petitíssimes variacions de temperatura (de l’ordre de centmil·lèsimes de grau en el cas de les desviacions més grans) diferenciaven unes zones d’altres –ho veureu en la imatge adjunta per la diferència de colors–. Aquelles petites diferències en temperatura són l’origen de posteriors aglomeracions de masses fins arribar als estels, les galàxies i els cúmuls de galàxies. Això tant gran, doncs, ve d’allò tant petit! No menyspreem les coses insignificants!
PERE HOMS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada