CIRC I ESPRIU

Podria dir que el circ no m’agrada. Recordo que de petit em resultava un espectacle trist i depriment. Els pallassos no em feien gaire gràcia, els animals em feien pena i allò del “més difícil encara” em feia patir. Dels pallassos més o menys coneguts només em fan riure en Charli Rivel, i en Tortell Poltrona.

Salvador Espriu, no cal dir-ho, és un gran poeta, i pel que sé de la seva vida va ser un home més aviat trist, esquerp i solitari. Poc donat a excentricitats, sobri i contingut. I genial.
Situaria Espriu a les antípodes d’en Tortell, però aquest cap de setmana he vist que no estan tant lluny.

El jardí dels cinc arbres, espectacle basat en poemes i textos d’Espriu, em va atrapar de seguida, quan en Joan Anguera pronunciava les primeres paraules, sense cap afectació, amb una naturalitat i una força corprenedores, i ens anava introduint a l’univers de Sinera. Un actor perfecte per a un Espriu perfecte.

Van anar apareixent tots els personatges de la infantesa d’Espriu, de l’únic temps en que va ser feliç, fins que la mort dels seus germans, la guerra, i la presa de consciència de la precària situació del país i de la cultura catalana, el van anant convertint en l’home trist i pessimista que hem conegut. Però m’emociona sentir els seus poemes, i constatar que es va posar al servei del país a través de la llengua, i es va proposar “salvar-nos els mots”. I en certa mesura ho va fer.

Els actors fan unes interpretacions exel·lents, especialment la Montserrat Carulla, que demostra una gran capacitat per fer-nos entendre el que recita, amb un timbre de veu i una declamació perfectes. L'Enric Majó , l'Ivan Benet, la Victòria Pagés, l'Àngels Poch (que cada cop m'agrada més), i l'Eduard Muntada no desentonen gens, al contrari, aconsegueixen moments molt emocionants. M'ha sorprès especialment la Paula Blanco, una actriu molt jove que transmet una força superior a la que m'arribava dels altres actors. I per damunt de tot la Silvia Pérez Cruz, que amb la seva veu original, sensual i delicada ha posat música a les paraules d'Espriu, i ho ha fet amb una sensibilitat i una qualitat insuperables.

La direcció d'en Joan Ollé segur que té molt a veure amb l'alt nivell de l'obra, però em sembla que l'hauria pogut alleugerir una mica reduint-ne la durada. No s'arriba a fer llarg, però en algun moment decau la intensitat, tot i els esforços dels actors per mantenir el ritme.

Espriu recorda quan el circ que arribava a Arenys com un dels moments més emocionants de la seva infantesa. Descriu cada personatge amb precisió, amb nostàlgia, i amb admiració.
I admiració és la que molts li professem des de sempre.
La mateixa admiració que també molts sentim per la feina que fa en Jaume Mateu des del Circ Cric. Ell, amb la Montse Trias i un grup d’artistes entregats van aconseguir emocionar-nos. Com comentàvem a la sortida, he vist trenta cops en Tortell barallant-se amb un micròfon i una americana, carregar una pila de cadires, o jugar amb la seva puça ensinistrada, i cada cop m’he fet un fart de riure, de plorar de riure. Sé el que passarà, però igualment em deixo sorprendre i encomanar de les riallades dels nens, que en gaudeixen tant o més que jo.
Va ser un plaer poder veure un cop més el Circ Cric, i treure'm del damunt aquesta idea que el circ no m’agrada. Potser el circ no m’agradarà, però AQUEST CIRC sí que m’agrada. Aquest és el CIRC que m’agrada.
I si Espriu és un poeta, en Tortell també. Poesia escrita contra poesia corporal. La idea, el gest, la mirada, la música, el salt, o el mot precís. Tot és poesia. Poesia emotiva, que va directe als sentiments, a l’hipotàlem i al cor. Et fa riure o plorar, però no et permet quedar indiferent.
I em fa sentir plaer. Un plaer intens, que em produeix sensacions que em transporten a la infantesa i em fan sentir bé.

I un cop més, em sento orgullós del meu país i de la seva gent.... i no perdo l’esperança.