MARRAKECH, ARA SÍ.

Divendres 30 d'octubre del 2009 a les sis de la tarda agafem l'avió de tornada a Barcelona des de l'aeroport de Casablanca. Deixem enrere dues setmanes intenses, on hem viscut experiències noves molt gratificants. El Marroc ens ha agradat molt. El paisatge, la gent, la llum, els colors, el ritme... Tant a la ciutat de Marrakech, endreçadament caòtica, com al desert de sorra taronja ens hi hem trobat molt a gust. I les zones més rurals, el camp, amb les Kasbesh i els poblets petits i tranquils..... Aquestes són les imatges que conservaré sempre del Marroc:

Són les sis del matí. Mig en somnis sento una veu de fons. Algú que crida cada cop més en una mena de barreja de gemec i cante jondo. Entreobro els ulls i encara és fosc, tot i que un filet de llum comença a voler entrar per la finestra. A poc a poc em vaig situant, la veu que encara s’escolta és la del Muacín que des de l’Alminar crida als fidels a l’oració. Ho fa cinc cops al dia. Les parets blanques, les sanefes al voltant de les finestres i una estranya olor de barreja d’espècies em confirmen el que fa estona que intueixo. Em desperto al Magreb, al Marroc, a la ciutat que per mi té els ressons més exòtics. Marrakech.
Fa calor, els carrers comencen a bullir de gent, i els crits es barregen amb els sorolls de les motos, les botzines i la música que surt d’algunes botigues. Ens submergim en el caos, en el màgic brogit dels socs de catifes, de mocadors, de plata, de babutxes, de làmpades, i de tot el que es pot vendre i comprar. Un home gran té una parada al terra i sembla que no hagi venut res. Només té un miserable assortit de rosegons de pa. Un altre unes pastanagues mig podrides. Però allà mateix un home gras seu en una cadireta davant una exposició de mocadors berebers de totes les mides i colors. Fan goig. I més enllà dos nois parlen animadament davant d’una gran banyera d’aram, reclam d’altres objectes més petits, d’or i plata... Entre un aparador inundat de babutxes de colors i un altre ple de bosses de cuir hi ha un carnisser, que és qui té més clientela. L’olor de la carn es barreja amb la fortor del cuir i els aromes de menta, safrà, cardamom i gingebre. Les motos i les bicicletes s’entrecreuen amunt i avall, entre dones vestides de negre fins als peus, amb guants també negres, que només ensenyen els ulls i d’altres amb texans, la negra cabellera a l’aire i sabates de taló, carros arrossegats per ases famèlics, homes empenyent pesats carretons, criatures que van a l’escola, i ens diuen “bon jour, madame.., bon jour monsieur...” Homes barbuts de llargues xilabes i birret al cap, o amb turbant, potser berebers o tuaregs i nois amb ulleres de sol Rayban i caçadores de cuir amb el coll pujat, potser també berebers o tuaregs.
I nosaltres, els que venim del nord a comprar pensant que ho farem barat i que sabrem negociar un preu just, i ens deixem enganyar com a nens...

- 1200? No, no, com a màxim 300,
- Estás de broma, oi? Vous est un farceur... Per vous, preu d’ami, 1000
- Impossible, però si esto no en val pas ni 400
- Mais est fet a main avec productes de primera.. Qual tu último precio?
- Plus de 500 no puedo pagar.
- Si vous voulez deux bourses, 600 chacun...
- 750 les deux!
- Ok mon ami, 800 les deux. Chucran madame et monsieur.
- Chucran !

Encaixada de mans i ja tens dos moneders que no et fan cap falta a 40 euros chacun.

O potser no és un engany, sinó un joc on tots ens ho passem bé. “Catalán contento, bereber contento...” ens deien sovint.
Nosaltres hi som per comprar i ells per a vendre.

La rue Mouassine baixa entre botigues de tota mena i entre nois dient-nos “que vous cherchez?” “solo mirar” “tot collonut” “visca el Barça” o “il est fermé”, per fer-nos creure que el carrer està tallat i portar-nos pel bon camí... tots busquen el mateix: diners!!
Amb un somriure i un “no, Merci” n’hi ha prou perquè et deixin passejar tranquil·lament. Bé, algun cop és millor un “laisse-moi tranquille, monsieur !!”

Però nosaltres busquem la plaça, i fent veure que sabem on anem, amb pas segur, ens perdem una i altra vegada pels carrerons, fins que, ja perduts del tot, anem a parar, irremissiblement, allà on porten finalment tots els carrers. A la gran plaça de Marrakech.
És la plaça de la gent, dels encantadors de serps, dels micos, de les taronges i dels fruits secs. De les tatuadores de henna, dels contacontes, dels dentistes, dels cavalls i dels ases. La plaça del temps perdut, dels temps aturat, del temps frenètic i del temps passat. La plaça de les terrasses i dels terrats, del sol radiant i de la lluna. La de la llum, la calma, i la pressa, la misèria, el menjar, la gana. La plaça per badar, per riure i plorar, per mirar i escoltar, per enganyar, per beure, per viure. Djema el fna és la plaça de tots. La plaça de totes les coses. La plaça de totes les hores.
Enlluernats, admirats, corpresos, ens deixem portar per les cames, assaborint cada pas, cada olor, cada mirada, fins al cor dels socs un altra cop, fins a la gola del llop de la medina. I així un dia i un altre, i encara hi fórem...
Tenim la sort, també, de comptar amb un refugi. L’oasi on pair totes les emocions i les vivències, on reposar després del pas per la màquina del temps, que esgota. Riad Clementine, pels quatre mandariners que té al patí. El pati de la font, per llegir, xerrar, pensar i per menjar... tajine, cuscus, xai... dolç i salat, cuina tradicional i moderna, espècies, gustos nous i vins del Marroc. I tè a la mente... sempre tè a la mente.
Aire fresc en un entorn sobri, decorat amb un gust exquisit, amb la Fatiha, en Simó, l’Antoine o l’Angela, discrets, però pendents de nosaltres, no fos cas que ens faltés res!
La piscina, l’habitació, la terrassa... perfectes.
I nosaltres dos, junts, sols, tranquils, visquent el nostre somni particular, fixant emocions i sensacions per no oblidar res, per tenir consciència exacta d’on som. Tant a prop i tant lluny del nostre món. Tant conscients de la nostra sort, del que tenim allà a Barcelona, la nostra gent, vosaltres, la família, les nenes. I de poder ser, presisament per això, aquí, feliços.

I em torno a girar entre els llençols encara mig endormiscat. El Muacín ha callat, i sento només els ocells al pati. Sé que tot no ha estat un somni, però ben bé m’ho ha semblat. D’aquí a poca estona ens hem de llevar. Un bereber anomenat Abdou ens espera per portar-nos al desert... però això ja serà un altre somni...