Escenes d’un matrimoni i Sarabanda m’ha fet reflexionar sobre les relacions de parella i la família i m’ha fet pensar sobre les diferents maneres de fer les coses entre els països nòrdics i els llatins... amb uns resultats similars.Els personatges són freds, expressen amb dificultat els seus sentiments i es mostren distants davant les persones més properes. Fins que amb el temps i el cansament apareixen les reaccions irades, i sinceres, just al moment en que les posicions ja són irreconciliables. S’eternitzen situacions incomodes fins que ja no tenen solució. I és quan s’enfronten amb duresa, quan fins i tot apareix la violència després d’anys de fals respecte, que descobreixen unes relacions més plaents i més sinceres. Però la fredor i l’extrema sinceritat amb que en Johan abandona a la Mariane, i la reacció d’ella em van impactar més que qualsevol retret, crit o bufetada. Per mi és el moment més emocionant de l’obra. El més colpidor.
La primera part ens mostra l’evolució d’una parella, des dels primers anys d’aparent tranquil·litat fins al sobtat trencament i la no menys sobtada reconciliació. I una altra separació potser... definitiva?
La segona ens situa quan la parella es retroba al cap de 30 anys, i hi introdueix un fill d’ell i una neta. Per damunt de tot plana la presència de la dona del fill, morta fa poc temps de càncer, que marca les relacions entre els personatges i fa aparèixer els retrets, les rancúnies i les pors, especialment la por a la solitud.
Pel que fa als actors, en Francesc Orella juga en una divisió diferent. Impressionant la seva interpretació, sobretot a Escenes. La resta molt i molt bé. La Mònica Lòpez aguanta l’estirada d’en Francesc Orella a la perfecció, i en alguns moments fins i tot el supera. La Marta Angelat a mi sempre m’ha costat una mica, però ahir, des de la primera paraula em va fer oblidar la seva aparició, per mi no molt afortunada, en alguna sèrie de televisió, i em va demostrar que és una excel·lent actriu. Té algun moment una mica fred, però també en té, la majoria, d’emocionants, especialment al final. En Miquel Cors potser és una mica més fluix, però el seu magnífic timbre de veu compensa els moments on semblava que es despistés, i alguns problemes amb el text. Tot i així crec que és un actor que hem recuperat i que amb una mica de temps millorarà.
I l’Aïna Clotet em va agradar molt més del que m’esperava. Crec que està molt i molt bé, i que en una de les actrius joves amb més projecció. A la sèrie Infidels ja em va semblar que havia millorat molt respecte a aparicions anteriors, i ara em sembla que ja se’n surt amb molt bona nota. I té tot el temps del món...Una obra per pensar, reflexionar i potser per tornar a veure, que possiblement remou sentiments que, de tant profunds, mai es destapen del tot. Una mica llarga, però vaig sortir amb la sensació d’haver viscut un esdeveniment teatral important.
2 comentaris:
Potser és una mica agosarat i tot plegat només fa que contaminar aquest magnífic blog sobre experiències del seu autor. Un blog que segueixo puntualment des de fa un temps. Aquesta que s’explica ara no és del autor però ho hauria pogut ser. Perquè la representació de “La función por hacer” a la que varem assistir la Laura i jo acompanyats de dos bons amics és certament una gran experiència. Es tracta de l’adaptació del text de Pirandello “Sis personatges en cerca d’autor” que han fet Miguel del Arco i Aitor Tejada. Amb aquest darrer hem acabat la vetllada a casa del nostres amics –amb qui comparteix, ell també, amistat– xerrant sobre teatre, la memòria, la SGAE i, en especial, de com és l’experiència de l’èxit després de més de 25 anys d’ofici sense pràcticament cap reconeixement. Resulta molt interessant veure com, sense més motiu aparent que la publicació d’una bona critica, es disparen les trucades i les peticions de representacions arreu de l’Estat fins al punt d’omplir l’agenda més enllà d’aquest any 2010. I tot plegat a escassos tres mesos de l’estrena de l’obra al hall del Teatro Lara de Madrid amb no més de 80 amics com a espectadors!
El cert és, però, que la crítica no és gratuïta i sense la magnífica conjunció entre un excel•lent text, una bona feina de direcció i una extraordinària interpretació dels sis actors que apareixen a l’escenari de la Sala Villaroel, la follia en la que s’ha instal•lat aquesta petita companyia des de fa uns mesos no existiria. Jo tan sols puc dir que m’ha agradat. M’ha divertit i m’ha fet pensar, sobretot per no perdre’m, des de la suposadament còmoda posició d’espectador d’una tragicomèdia on es barregen realitat i veritat. La realitat de l’actor que es reconeix viu però que sap que no pot atrapar el present i la veritat del personatge condemnat per sempre més a un mateix present. O era al inrevés?
La feina dels actors, tant els que representen un personatge com els que representen ser un personatge, és magnifica. Te’ls creus. No fan teatre. Són, això sí, molt madrilenys (en el bon sentit de l’expressió). I uns atletes! Doncs el ritme de l’obra és trepidant per moments, tant físicament com emocional. Amb puntes molt elevades d’emotivitat que sorprenen per la joventut d’alguns dels actors. Puntes des de les que es fan necessàries ràpides descompressions amb petites perles d’humor intel•ligent per poder agafar aire entre apnea i apnea d’una atenció segrestada per l’espectacle.
Sens dubte, una obra per recomanar!
I Toni, disculpa si he embrutit el teu blog...
Un seguidor del blog
Embrutir, dius? De cap de les maneres, més aviat l'has enriquit !!
Estic encantat amb la teva critica, i només em sap greu haver fet tard per veure "La función por hacer". He vist que s'acabava el 28 de març...
Bé, espero poder rebre més crítiques del que vegis. I a partir d'ara seguiré el teu blog.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada