divendres, 5 de febrer del 2010

L’ACORD DE TRISTANY




Amb quatre notes que s’aniran repetint constantment comença l’òpera Tristan und Isolde, de Richard Wagner. L’he pogut veure amb el seu primer repartiment el dia 4 de febrer, i sense ser decebedora, no ha arribat al nivell que esperàvem. Com deia en Pere al final, no ens va emocionar. Gràcies a la sessió prèvia d’en Xavier la vaig disfrutar més del que ho hauria fet si no en sabés res de res. Tot i així, es veritat que en cap moment vaig notar aquella sensació de que la música t’entra directe a l’ànima. No sé si és culpa de la partitura o dels cantants, però la nit d’ahir no serà d’aquelles que recordaré sempre.
Destacaria el baix coreà Kwangchul Youn, perquè amb la seva breu intervenció i la seva poderosa veu greu va aconseguir que s’acabessin els sorollets a la sala, cosa que no va aconseguir ningú més. Per mi va ser el millor de la nit. La mezzo Michaela Schuster també va destacar per damunt de la resta, amb un paper molt més complert que el del rei, i una veu contundent que omplia tot l’escenari i es “menjava” als altres personatges, potser excepte a l’amic de Tristany, Kurwenal, que tampoc va fer un mal paper. Es curiós que els dos protagonistes van ser els que menys em van agradar. Tant la soprano americana Deborah Voigt, com el tenor Peter Seiffert van estar bé, però els hi va faltar aquella mica de geni i de talent que fa que un cantant passi d’agradar a emocionar…
Per damunt de tot em va impactar l’escenografia, amb un estil més proper als dibuixos animats de la Disney que als decorats d’una història medieval bretona en un teatre com el Liceu. Molt original, amb uns colors vius i una llum moderada, i jugant fins a l’exageració amb les perspectives corbes i les fugues, creant una sensació de profunditat molt interessant.
L’orquestra va ser, sense cap mena de dubte, el millor que vam sentir ahir, i els aplaudiments finals al seu director Sebastian Weigle em fan pensar que tothom pensa el mateix. Una bona nit de música, però més que millorable.

La pàgina del Liceu diu:

Drama musical en tres actes. Llibret del compositor, basat en una llegenda medieval bretona segons la versió de Gottfried von Strassburg (segle XIII). Música de Richard Wagner. Estrenat el 10 de juny de 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 8 de novembre de 1899.
Tristan und Isolde té com a punt de partida un poema medieval de Gottfried von Strasburg (vers 1210), sobre una llegenda d’origen cèltic, que narra els tràgics amors de Tristany i Isolda. S’estrenà el 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Wagner féu de Tristan und Isolde l’expressió més poderosa de la passió amorosa que s’afirma, incontenible, a despit de la pròpia voluntat, de les normes morals i de les lleis divines, i que només troba en la mort el seu acompliment. Utilitzà una música nova, al límit de la tonalitat, d’un cromatisme exasperat, punt sense retorn en l’òpera romàntica i punt de partida de la música del nostre temps.
Tristan, que ha estat guarit per Isolde –filla de la reina d’Irlanda– de les seves ferides, rep l’encàrrec del seu oncle i protector, el rei Marke de Cornualla, d’anar a Irlanda per demanar, en nom seu, la mà d’Isolde. Quan s’aixeca el teló, la primera escena ens situa al vaixell en què Tristan condueix Isolde a Cornualla, i el filtre de mort que fa portar la princesa per consumar la seva venjança –Tristan havia causat la mort del seu promès Marold– és canviat per la serventa Brangäne en filtre d’amor, cosa que desencadena –i alhora revela– la passió soterrada dels protagonistes. Al segon acte té lloc una de les escenes d’èxtasi amorós més extraordinàries de la història de l’òpera, fins que els sorprèn el retorn de Marc i els seus cavallers i Melot fereix greument Tristan. Al tercer acte, Kurwenal ha conduït el seu amic Tristan al seu castell de Karéol, a la Bretanya, on esperen l’arribada de la nau d’Isolde, l’única que el pot guarir. Isolde apareix només a temps de rebre entre els seus braços Tristan poc abans de morir. Arriba el rei Marke, disposat a perdonar. Però els bretons presenten batalla i Kurwenal mata Melot abans de ser ell mateix ferit mortalment. Isolde, ja fora d’aquest món, s’enfonsa en la nit de la mort, única realitat que la pot tornar a unir amb Tristan, mentre canta l’extraordinària Liebestod (Mort d’amor).