TEMPS NEGRE

Pa negre és un intent d’endinsar-se uns fets ocorreguts en una època prou propera com perquè encara em costi veure-ho com quelcom aliè. No puc evitat sentir-me pròxim a uns personatges que van patir les conseqüències d’una guerra i d’un temps que volia limitar la capacitat de les persones per viure lliurement i per pensar, i les feia intransigents i incapaces de veure més enllà de les quatre normes que els marcava la religió i la moral resclosida de l’època.
Jo no ho vaig viure, és clar, però n’he sentit a parlar tant, i en primera persona per part dels pares i avis, que encara me’n sento part.
Segur que l’esquerra més radical va fer moltes coses malament i molt mal a moltíssima gent. Però el franquisme, instal·lat al poder, va crear un món terrible, on no existia la justícia, on qualsevol et podia delatar o acusar del que fos sense més proves que ser del bàndol perdedor, i on uns quants disposaven de les vides i del futur de la majoria. Atemorir la gent d’aquella manera que ho van fer representants públics, exèrcit i religiosos, i arribar als extrems que van arribar és, des de el meu punt de vista, imperdonable.
Pa Negre teixeix una història perfectament possible, en un poble de la Catalunya rural, on en aquest context històric ordeix una trama on afloren totes les misèries humanes, com l’odi, la venjança o la humiliació, que fan forat en la ment innocent d’un nen, fins a aconseguir embrutir-lo.
Mentides, secrets, mitges veritats i traïcions passen per damunt d’uns i altres fins a corrompre-ho tot i tothom.
La pel·lícula està molt ben feta, amb un ritme trepidant a estones, sempre àgil i prou viu com per que l’interès no decaigui ni un moment. Una trama molt interessant, que deixa fins al final l’aclariment d’algunes incerteses i que, per tant, manté fins l’últim moment l’atenció de tota la sala (mig plena, per cert...)
La Nora Navas i el Roger Casamajor són dos grans actors, i ho demostren un cop més. Una de les diferències que trobo entre el cinema català d’ara i el d’abans, a part de la millora de la factura general, és l’actuació dels nens. Tots els personatges infantils estan perfectament interpretats, totalment creïbles des de tots els punts de vista. Un encert del càsting i de la direcció i l’adaptació d’Agustí VIllaronga. El Francesc Colomer i la Marina Comas fan una feina excel·lent, i no desentonen gens dels actors adults, entre el que destaca, a part dels dos protagonistes, un Sergi Lòpez que s’incrusta a la pell d’un alcalde funest, amb aquella naturalitat amb que fa que les coses semblin fàcils i que qualsevol pugui representar aquell paper. Però només ho pot fer ell d’aquesta manera tant i tant brillant!
També agraeixo sentir les expressions i l’accent del català d’Osona, proper a com devien parlar el veritables habitants de la plana de Vic a la postguerra.
Una molt bona pel·lícula que cal veure, però sense perdre de vista que, en definitiva, tot li devem a l’Emili Teixidor, i a la seva capacitat d’escriure novel·les memorables.