CANTANTS ?

El 16 d’abril de l’any 1973 jo tenia 14 anys. No recordo gaire cosa d’aquell temps, però evidentment encara anava a l’escola, a cinquè de batxillerat, tenia una colla d’amics amb qui compartíem escola i esplai, m’agradava dur el cabell llarg, vestir amb armilles i camises amples, començava a interessar-me per la política, a fumar i a tocar la guitarra, i ja feia uns anyets que em fixava en les noies. A casa encara hi vivíem tots els germans i s’hi escoltava sovint música de tota mena, des d'òpera o música clàssica, per part dels meus pares, passant pels Beatles, els Bee Gees, el Serrat o el Raimon per part dels germans grans, i per la música “ligera” de l’època, que sonava per les emissores de ràdio o per la televisió. Tot i que oficialment deia que el pop espanyol no m’agradava gens, perquè jo escoltava David Bowie, Lou Reed o cançó catalana, totes les cançons em quedaven gravades al cervell sense escoltar-les gaires vegades. Moltes músiques amb la seva lletra encara són a la meva memòria i puc cantar-les sense esforç. Camilo Sesto, el Duo Dinàmico, Juan Pardo, Pablo Abraira i un llarg etcètera, indiscutiblement formen part del meu pòsit musical. I entre tots ells, hi ha el Nino Bravo, amb una veu portentosa i unes cançons molt boniques, d’inesborrable record.
Fins a quin punt ha influït en l’èxit espectacular d’aquest cantant valencià, el fet que morís en un accident de cotxe, el 16 d’abril del 73 ?
Segur que aquell desgraciat accident el va convertir en mite, i que les seves cançons van començar a sonar per tot arreu, i les vam incorporar al nostre imaginari musical de manera definitiva. Si avui el Nino Bravo fos viu, potser no li tindríem tant de respecte i admiració. Els altres noms que se’m passen pel cap, avui no són ni admirats, ni valorants i gairebé ni tant sols respectats. Era diferent el Nino ? No tinc una resposta.
He fet tota aquesta reflexió per parlar de l’Obra de teatre Nelly Blue, que vaig veure el dissabte passat, 5/02/2001, a can pistoles, el teatre Capitol de la Rambla de Barcelona.
L’argument s’explica en un moment. A principis dels anys setanta, dos homes solitaris, aficionats a la música lleugera, es coneixen casualment i decideixen presentar-se junts a un concurs de cançó. Partint d’aquesta història tant simple, amanida amb detalls de la vida dels dos personatges, els dos actors interpreten cançons de l’època, sobretot del Nino Bravo i d’alguns cantants italians. La notícia de la mort de Nino Bravo, és el motiu perquè en Ximo Llorenç, casualment del mateix poble que el malaguanyat cantant valencià, es decideixi a cantar i descobreixi que té una veu portentosa que li permet interpretar els temes de Nino a la perfecció. El seu nou amic, en Ricard Amigó, perruquer de professió, però cantant italià per vocació, el convenç perquè es presentin plegats a un concurs de cançó. En Ricard, amb el nom artístic de Rocco Mastroianni, fa temps que es dedica a presentar-se a concursos, i tot i que no en guanya mai cap, segueix fent-ho, perquè el que realment vol ser és cantant professional. Finalment és en Ximo el que triomfa, gràcies als consells d’en Ricard, i pot viatjar a Amèrica, que és el que somiaven fer plegats, però que finalment només un dels dos aconsegueix.
Tot això amb molt de ritme, molt sentit de l’humor, ple de gags divertidíssims, i de situacions grotesques, algunes fins i tot emotives, i amb unes interpretacions bestials.
Tot plegat es quedaria simplement en una bona obra de teatre, sinó fos perquè a sobre de recrear uns personatges simpàtics i entranyables, els dos actors són a la vegada uns magnífics cantants. I ho dic totalment convençut. L’Albert Ribalta es treu de la màniga un cantant italià perfecte, d’aquells amb la veu ronca i trencada, i canta clàssics com Pregherò, Tu vuò fa’ l’americano o Volaré amb un estil i una força pròpies d’aquells setanta on Sandro Giacobe o Claudio Baglione feien furor. I també fa un Et maintenant prodigiós.
I en Xavi Mira és el Nino Bravo. Sí, sí... és ell !!! Vull dir que té una veu perfecta per cantar les seves cançons, i tant “Libre”, com “Un beso i una flor” estan executats a la perfecció. Com va dir la Roser al final de l'obra, tots ens haguéssim quedat asseguts a les butaques escoltant un concert del Xavi Bravo o del Nino Mira, o d’en Ximo Llorenç, amb molt de gust. Quan acaba la interpretació de Libre, i a l’obra els aplaudiments enllaunats donen la impressió que el públic del festival premia la interpretació d’en Ximo, tots ens vam posar a aplaudir com a bojos, deixant clar que ens havia encantat la seva interpretació i la seva veu.
Estic molt content d’haver pogut veure-la i és d’aquells cops que m’agradaria repetir.
Cal felicitar als actors i a la directora, la Marta Perez, per la idea, per la posada en escena i pel excel·lent treball que han fet.
Aneu a veure-la !!!!