dilluns, 11 d’abril del 2011

GELOSIA BEN EMBOLICADA


Masculinitat, orgull, homenia, virilitat... tot menys cavallerositat, que és el que el títol suggereix fruit d’una primera traducció literal. Cavalleria Rusticana és una història d’amor i de venjança, d’orgull ferit i de violència, de masclisme i de rusticitat mental. Una de les primeres òperes del verisme italià, que retrata una època i un tarannà que, encara que sembli impossible, encara perdura. Però la música que Mascagni va composar per aquest text és prodigiosa. Ja no només l’immens Intermezzo, sinó tota l’òpera, amb uns cors excepcionals, i alguna ària molt bonica. La nit del dia 6 d’Abril m’ho vaig passar molt bé escoltant-la. No parlaria d’una nit memorable, però si que em va arribar tota la força i l’emoció que traspua l’obra i em va deixar més que satisfet l’actuació de la majoria dels cantants. També I Pagliacci, de Leoncavallo, em va causar una gran impressió. És una òpera preciosa, amb una de les àries més boniques que conec. Té un ritme àgil i vigorós, on tot es precipita amb rapidesa, tant argumentalment com musical. El tenor que fa de Cànio em va semblar inicialment poc adequat pel personatge, però he de reconèixer que hi va anar entrant i va cantar un “Vesti la giuba” més que digne.


He llegit algunes crítiques

negatives, ja del primer repartiment, que ni es plantegen veure el tercer, que és el que actuava dimecres, però no puc estar-hi d’acord. No els sembla bé l’escenografia, que per a mi era impecable. Clàssica, sí, però bona. Tampoc han agradat els cors, per massa cridaners, però a mi precisament em van semblar tant potents com convenia, i si potser no es van moure prou bé per l’escenari, si que van sonar magníficament, cors de nens inclosos. L’orquestra, especialment a l’Intermezzo de la Cavalleria, que he escoltat desenes de vegades, em va semblar que sonava com havia de sonar, sense floritures, però sense defectes. Els cantants del primer repertori no els he escoltat, ni els escoltaré, però m’estranyaria que milloressin al Turiddu - José Ferrero, a l’Alfio - George Gagnidze, o al Canio - Piero Giuliacci, i encara menys a la Nedda - Olga Mykytenko o la Santuzza - Paoletta Marrocu. No són, ja es veu, cantants que et posin la pell de gallina, però tots defensen bé els seus personatges i tenen l’ofici i l’art necessaris que deixar-nos satisfets. Finalment he arribat a la conclusió que si em va agradar tant, i les crítiques en general no són gaire bones, aquella nit jo devia estar especialment sensible. Potser no haver pogut anar al camp del Barça em va fer més vulnerable... afortunadament.

2 comentaris:

Florestán ha dit...

Me alegro, Toni que disfrutaras con esta pequeña joya, que para mí es Cavallería. Toda su música es pura maravilla.
Mañana volveré a verla , esta vez con José Cura, y espero que no me decepcione..... los años pasan para todos ....
Un abrazo

Toni Juanet ha dit...

Estaré pendiente de tu comentario, pero intuyo que vas a volver a disfrutar...
Ja m'ho explicaràs !
Una abraçada.