Entre uns determinats personatges del que podríem anomenar món de la faràndula, hi ha una estranya fixació amb tot el que fa referència a l’església catòlica en general, i a al papa i els capellans en particular. Sembla mentida que encara es pensin que ser suposadament “irreverents” impressiona a algú, o sorprèn, o agrada. A mi em molesta, per repetit, per avorrit, per poc original i per gens imaginatiu. Estic cansat de que un “actor” es passegi per l’escenari cridant que es caga en la puta, un, dos, tres, quatre i cinc cops. No és que m’ofengui, només faltaria, sinó que m’avorreix. I veure una mena d’actor histriònic amb un clergyman i una camisa negra transparent no em fa ni fred ni calor. Potser es pensen que el que fan és molt provocador, però no. Simplement repeteixen el de sempre. Ja ho deia Segarra l’any 1935, al seu conegut (segurament els qui han fet Musicolèpsia no l’han llegit mai) poema satíric “Balada de fra Rupert”
BALADA DE FRA RUPERT Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant, impúdic, el que té entre cames excita la lascívia de les dames. I amb veu entre baríton i tenor canta Rupert, l'impúdic fra menor: Gustós, senyores, m'avinc a explicar-vos com els tinc. Els tinc grossos i rodons com els Pares Felipons. I els tinc nets i sense tites com els Padres Jesuïtes. Els tinc frescos i bonics com els Pares Dominics. Cadascun em pesa un quilo com els del Pare Camilo. Se'ls podria portar amb palmes com aquells del Mestre Balmes. No els tinc tous ni tampoc nanos, com els tenen els Hermanos. Ni plens d'innoble mengia com els del Cor de Maria. Ni tenen les bosses tristes com els dels Germans Maristes. I no em ballen nit i dia com els de l'Escola Pia. No són els grans de rosaris que pengen als Trinitaris. Ni fan aquell tuf de be dels frares de la Mercè. Cap paparra se m'hi arrapa com als monjos de la Trapa. Ni massa tocatardans com són els dels Salesians. Ni peluts ni escadussers com els d'altres missioners. Ni amb el gàl.lic i els veneris d'altres dignes presbiteris. Ni ridículs ni pudents com ho són en tants convents. Ni aprimats per els mals vicis com els tenen els novicis. Ni tronats i plens de grans com els pobres postulants. Ni amb els senyals alarmistes dels ous dels seminaristes. Ni amb un tip i altre dejú com els frares de Sant Bru. Se'm poden contrapuntar amb tots els sants de l'Altar. No se'm poden tornar enrera com li passava a Sant Pere. I tenen un toc tan suau com els collons de Santa Pau. Són peces que fan lluir com els de Sant Agustí. I poden omplir un cabàs com els ous de Sant Tomàs. I encara sobrar-ne un tros com passava amb Sant Ambròs. Tenen aquell tuf honrat dels collons de Sant Bernat. No m'arriben fins al cul com a Vicenç de Paül. No m'escalden la titola com a Ignasi de Loyola. No em freguen la pastanaga com a Sant Lluís Gonçaga. Hi ha més tall i més tiberi que en els de Sant Felip Neri. No hi ha al món un tal encert com els ous de Fra Rupert. La que els tocqui amb vehemència, cinc-cents dies d'indulgència. La que en copsi la grandària, fins indulgència plenària. I el cul que no els és rebel anirà del llit al cel. No té l'Església Romana cosa més noble i més sana, ni té l'Orde Caputxina peça més pulcra i més fina, disposada a tot servei Ad Majorem Gloria Dei. (Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".) 
Ahir, al final de l’obra van fer una cosa semblant, molt menys enginyosa i amb molta menys gràcia. Ja ho sé que Segarra és insuperable, però quan et poses damunt d’un escenari i pretens sorprendre, t’has de documentar i no repetir el que ja s’ha fet abans. Al full que es reparteix hi havia un afegit per avisar-nos que la dramatúrgia està inspirada en una obra de Fernando Vallejo i una altra d’Italo Calvino, i en acudits i dites populars... una manera d’avisar que res no serà original. Per tant, Musicolèpsia, des del punt de vista del text teatral m’ha semblat un autèntic desastre. Sort que la companyia de ball Lanònima Imperial aconsegueixen per moments fer-nos oblidar tota la resta i fan un treball magnífic, amb algun moment brillantíssim, com el vals ballat per tres noies i un noi a l’hora, o alguna imatge de la ballarina penjada a la tela vermella (una mica vist, però bonic). La Roser, a qui el ball li agrada especialment, va quedar admirada, especialment per un dels nois, que és un crac, i per tota la companyia en general. A mi que el ball no m’entusiasma, tot plegat se’m va fer llarg i pesat. Crec que és just destacar els músics, el magnífic so del trombó de Frédéric Filiatre, i l’acordió de l’Edurne Arizu, però sobretot la seva preciosa veu, amb cançons i sons que em van agradar moltíssim.
També em sembla que des del TNC s'hauria d'avisar de que l'espectacle és integrament en castellà. No, més que res perquè com que gairebé tot el que es fa aquí és en catala, els castellans que vinguin a Barcelona sàpiguen que si venen a veure-la ho entendran tot... No sempre tot ha de ser al meu gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada