divendres, 11 de novembre del 2011

JO VINC PER ACOSTAR EL CEL A LA TERRA...


La llegenda del compte Arnau ben explicada, ben recitada, ben interpretada i ben cantada. Amb uns efectes de so impactants, una llum molt treballada i bonica, i una escenografia aparentment simple, però molt elegant i efectiva, se’ns presenta una obra rodona, ben elaborada, interessant i original. Amb la participació del cor de cambra del Palau de la Música i una colla de bons actors,  aconsegueixen allò que una lectura, ni que sigui profunda, no podria aconseguir. Entrar en la història i viure-la amb intensitat. Entendre-la, disfrutar-la i assaborir-la. Escoltar uns versos que sovint semblen feixucs i que allà eren recitats amb una naturalitat que me’ls va fer planers i assequibles. La presència inicial de l’admirat Joan Crosas, ja em va posar en situació i amb la seva veu greu, clara i profunda, em va acompanyar a les tenebres a conèixer un compte Arnau molt diferent del que jo tenia al cap. Jove i vigorós, agressiu, valent, impetuós i tendre. Ernest Villegas té una veu especial, no molt greu, però no massa aguda, que té el to necessari per fer un personatge ric en matisos, gens pesat ni monòton. Un compte Arnau amb el vigor necessari, amb l’energia precisa.
L’Anna Ycobalzeta és l’Adalaisa perfecta. Bonica, dolça, gairebé virginal, però forta i dura quan convé. M’agrada aquesta actriu, i cada cop m’agrada més.
La Vicenta N’dongo té un paper curiós, tant ple de cinisme i ironia, que contrasta amb la tragèdia que té al voltant, i sorprèn, tant pel vestuari com per la seva actitud entre acusadora i burlesca.
L’Àngels Bassas i l’Enric Arquimbau tenen un paper curt,  gairebé insignificant, i només puc dir que em va sorprendre l’Àngels, quan el seu marit, el compte Arnau parlava dels seus sentiments envers Adelaisa, ella plorava, sense dir res i fora del centre d’atenció de l’escenari. Un detall que potser passa inadvertit, però que a mi em va impactar.
I com ja acostuma a passar últimament, un nou descobriment, que va venir per la veu i el posat segur i decidit d’una noia jove, la Miranda Gas, que posa la cirereta final amb una cançó tant ben cantada que em va emocionar més que cap altre moment de l’obra. Com diu el poeta, en boca de Joan Croses, “basta una noia amb la veu viva, per redimir la humanitat”. I us asseguro que aquesta noia la té ben viva la veu !!
Una de les poques crítiques negatives que faria és que els moviments del cor em van semblar poc naturals, que no fluïen com els de la resta de personatges. Potser m’hagués agradat més que ocupessin un espai determinat i no anessin tant amunt i avall.
Però varem sortir molts satisfets, tant la Roser com jo, el divendres 28 d’octubre, tot i que vam marxar escopetejats, perquè teníem pressa per arribar al sopar on recitaríem Sagarra amb el Domi... però això ja és una altra història.