INCENDIS

"Ara que estem junts, tot anirà millor."

"No odiïs ningú, i mira sempre les estrelles."

No cal anar als clàssics per escoltar i veure una tragèdia. Wajdi Mouawad  ens demostra a "INCENDIS" que molt més a prop en el temps i en la distància han passat fets horribles, que reflecteixen la crueltat i la misèria humanes. A l'Orient mitjà, concretament al Líban, l'escalada de violència va arribar a traspassar els límits de l'imaginable, com malauradament a tants altres llocs del mon i en totes les èpoques. L'argument d'Incendis és enrevessat i força truculent. Podria ser una comèdia d'embolics sinó fos que el que s'hi explica és la història més trista i cruel que hom pot imaginar. Com en la majoria dels casos, és la guerra la que posa a les persones al caire de l'abisme, i els aboca a situacions límit que els fan cometre les pitjors de les atrocitats, sovint amb conseqüències devastadores tant pels altres com per ells mateixos. Si no acaben sent víctimes de la venjança dels qui han estat agredits, vexats i assassinats, ho són dels seus propis actes. La meva més enèrgica repulsió cap a la capacitat que tenim els esser humans d'infringir sofriment i dolor, de la manera més vil, als nostres semblants.

Tota l'obra és plena de moments que t'obliguen a reflexionar sobre com la violència genera més violència, i com n'és de difícil aturar el cicle, ser el primer que no torna sang amb sang ni odi amb odi.  Però INCENDIS és això i moltes altres coses que em veig incapaç d'explicar, perquè vessa de moments d'un contingut colpidor, impactant, d'una força dramàtica difícil de superar, i que jo potser mai havia vist de manera tant clara i directa damunt d'un escenari. És una obra amb un argument que t'atrapa des de les primeres paraules i fins al final, i l'interès augmenta a cada moment, creixent i creixent fins arribar a fer-nos estremir, amb una resolució final espectacular, que ha fet que avui molta gent hagi plorat, i s'hagi escoltat algun sanglot. Una part important dels llargs aplaudiments penso que anaven dirigits a l'autor, com a mínim dels meus.

Però no pensaria tot això si d'amunt d'aquell escenari del teatre Romea no hi hagués dos actors descomunals. Jo no recordo una potencia, una tendresa i una capacitat d'emocionar com les que he vist avui en la Clara Segura i el Julio Manrique. Quina manera de donar vida a uns personatges tant complexos, amb tants registres diferents i que els deuen xuclar moltíssima de la inacabable energia que demostren tenir. La seva manera de moure's, de parlar, de recitar o de callar és sempre la més adequada. Ho dic perquè he pogut assaborir cada paraula i copsar-ne la intenció,  sense poder-me distreure ni un sol moment, obligant-me a mantenir una tensió com poquíssimes vegades, per no dir com mai. És un veritable plaer escoltar en boca seva un text tant interessant com aquest. I malgrat que algunes de les coses que evidencia m'han deixat realment "tocat", puc dir que avui he gaudit moltíssim. El text, els actors i la direcció formen un tot homogeni que funciona com un rellotge, amb una precisió perfecta. Un públic dret aplaudint i gairebé cridant no es veu cada dia... bé, jo no recordo haver vist el fervor que he vist avui.

No tinc més paraules per descriure el que m'han fet sentir avui la Clara Segura i el Julio Manrique. Però no només ells llueixen, sinó que també ho fan el Xavier Boada, que aporta algunes petites dosis d'humor, necessàries, i que també té un protagonisme considerable, sense baixar gens ni mica el llistó general. També he trobat excel·lents el Xavier Ruano i la Màrcia Cisteró, i en un nivell diferent, per la menor importància dels seus papers, però sense desentonar gens ni mica,  al Xavier Ricart i la Clàudia Font. Un aplaudiment també per la perfecta il·luminació, l'escenografia i el so, que contribueixen a arrodonir un espectacle increïble.

He tingut la sensació, en més d'una ocasió, que estava vivint un moment especial. Són aquells instants en que ets dins de l'argument, immers en una història que et posseeix i intueixes que és un moment únic, i potser irrepetible, i en canvi es va repetint tantes vegades que  gairebé ni n'arribes a ser conscient fins que et trobes dret aplaudint. Això m'ha passat avui. El meu agraïment al Wajdi Mouawad, a l'Oriol Broggi i a tots els actors.

No us la podeu perdre !!