CYRANO DE BERGERAC

Pere Arquillué m'ha impressionat. Encara més, m'ha  sacsejat i m'ha colpit. No és fàcil superar l'estereotip del personatge, els tics conegudíssims de l'home fatxenda, sovint brutal, amb el nas enorme, la llengua encara més enorme i l'espasa sempre a punt, i anar més enllà. Altres Cyranos en un moment o altre m'han impressionat, i no sempre pel magnífic text d'Edmond Rostand, ni per les enginyoses, punyents i divertides rimes. M'han agradat com l'han interpretat al cinema Gerard Depardieu, i al teatre Josep Maria Flotats, i he gaudit de l'escenografia i l'elenc de joves actors al teatre i de la insuperable posada en escena de l'última versió al cinema. Per això encara se'm fa més difícil entendre que ahir quedés extasiat per com anaven avançant els esdeveniments, que gairebé sabia de memòria, com em feien somriure les paraules i les situacions enrevessades, i com vaig riure amb els equivocs, amb les provocacions, amb les paraules precises, amb la poesia dolça i dura, rebel i captivadora, i amb la gosadia i la rauxa d'aquell personatge impossible.

Jo voldria ser Cyrano. Tots voldríem ser Cyrano un moment o altre, i defensar la nostra causa a cops de puny o d'espasa, i fer-nos respectar i témer per aquells que s'ho mereixin. I estimar secretament algú, encara que no ens correspongui, i escriure cartes d'amor embriagadores. Perquè tots tenim un nas enorme, gros, que no gran, i no podem dissimular-lo.

 

Cyrano de Bergerac representa l'home obligat a triomfar sense una imatge agradable ni convencional, sense el suport d'una bellesa que aplani el camí. L'enginy, la valentia, l'espasa hàbil, la paraula fàcil, i una moral feta a mida són qualitats envejables i sovint necessàries,  sobretot quan els arguments ja no serveixen per res. No n'hi ha prou amb l'atractiu físic sinó va acompanyat d'altres virtuts més necessàries i útils. L'heroi no cal que sigui bell, però és imprescindible que sigui atractiu, i l'atractiu mai es troba només en la bellesa. L'home agosarat, intrèpid i que s'arrisca quan convé, que no té por de res, i que no pensa en les conseqüències dels seus actes, sinó en el que els motiva, és el veritable triomfador, i el que finalment sedueix a qui es proposa... i a qui no. El carisma ve dels nostres actes i del menyspreu pel camí fàcil i segur. Tot això sense oblidar la dimensió romàntica, de qui estima de veritat i ho suporta tot sense queixa, sense retrets, des d'un modest segon pla permanent. Qui no voldria ser estimat de manera desinteressada i incondicional?

A la biblioteca de Catalunya vam veure un equip d'actors excel·lent, una escenografia i una llum impecables, i un treball de direcció i un text exquisits. Tot és sempre millorable, i si m'ho proposo trobaré alguna cosa que no em va acabar de convèncer, però no em ve de gust esguerrar aquelles més de dues hores de bon teatre amb detalls sense importància. Quan tot just començava l'obra, mentre els actors saludaven al públic amb una divertida i sorprenent simpatia, i ens feien formar part de l'obra,  se'm va acostar en Jordi Figueras, dient mentre em mirava, "no me'n puc estar..."  i donant-me la mà com si em dones la benvinguda, vaig veure que allà passaria alguna cosa diferent, que no només veuria una obra de teatre i prou.

I així va ser, perquè tots i cadascun dels que corrien amunt i avall damunt la sorra de la sala gòtica de la Biblioteca, formaven part d'un engranatge perfecte, d'una coreografia ben dissenyada i ben dirigida, que captava l'atenció del públic i ens preparava pel que anàvem a veure.

Quan s'aconsegueix reunir talents de l'alçada de l'Oriol Broggi, Xavier Bru de Sala i Max Glaenzel, els límits desapareixen i qualsevol cosa és possible. I amb bons actors com el Pere Arquillué, la Marta Betriu, el Bernat Quintana, el Ramon Vila, el Jordi Figueras, l'Isaac Morera, el Babou Cham, el Pau Vinyals, l'Andrea Portella i l'Emma Arquillué, i una il·luminació, un disseny de so i un vestuari adequats, el resultat final ratlla la perfecció.

No me'n puc estar de transcriure alguns versos perquè, si no heu tingut ocasió de veure-la, us pugueu fer una idea de la dimensió del que parlo. La veuria tants cops com fos possible, i crec que mai arribaria a avorrir-me.

Llanço amb encant la paperina.

Ja procedeixo a l'abandó

de la gran capa que em fascina,

i desembeino reptador;

elegant com Pantaleó,

àgil com l'home més ardit,

us faig saber, volgut senyor,

que al darrer vers sereu ferit!

La meva espasa us adoctrina:

on us la clavaré, corcó?

Potser al costat, sota la sina?

No, que em molesta aquest cordó.

Les dents us peten, i amb raó!

La punta volta. És un mosquit?

I no rigueu, que és el panxó

que al darrer vers sereu ferit.

Trobo a faltar una rima amb ina...

Reculeu, blanc com el midó?

És per donar-me el mot gallina!

Però la punta del punxó

amb que voldríeu fer-me un do.

Obro el compàs amb un brunzit.

Us cau la broca? Passeu por,

que al darrer vers sereu ferit.

[...] Faig una finta, i tot seguit

em giro de cantó i... Veieu? ja esteu ferit.

Va, parla baixet i amb molta calma: “ l’amor em va creixent dins l’ànima valenta i s’infla tant i tant que quasi la rebenta...”

T’estimo, m’ofego, no puc més, duc el teu nom al cor talment com si hi dugués un picarol, i com em tremola constantment, el teu nom, sabessis com repica! Donaria el meu cor per la teva alegria, aquest vespre, amor meu, és tan meravellós! Us parlo i m’escolteu, només nosaltres dos! Sento el teu tremolor que arriba fins a mi

a través de les flors d’aquest dolç gessamí!

Agressiu: Jo senyor, si tingués aquest temple

manaria a l'instant que algú me l'amputés.

Amical: No suqueu al got el vostre excés?

Per a beure us aconsello que useu un tub d'assaig.

Descriptiu: És un roc? És un pic? És un faig?

Què dic un faig?No,no, que és tota una muntanya!

Tafaner: No serveix per res aquesta llarga banya?

Potser per escometre o bé de cornucòpia?

Divertit: Vós teniu una forma ben pròpia

d'estimar els ocellets! Observo plomissol

al pal de galliner on reposen del vol.

Truculent: Oi senyor, que quan traieu el fum

pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum

hi ha algú que crida "foc!" amb tanta fumarada?

Previsor: Vigileu! Per ell arrossegada

amb aquest pes, la testa us pot caure al trespol.

Tendre: Si no hi planteu un petit para-sol,

tinc por que no se us torni tan vermell com un rave.

Pedant: Només la bèstia que Plaute batejava

amb el nom d'hipocampalefantocamell

duia sota el front tanta carn amb farcell.

Enfàtic: I cap vent no pot, nas magistral,

constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral.

Dramàtic: És com el Mar Roig sempre que sagna.

Sorprès: Pel perfumista fóra un anunci magne.

Líric: Sou un tritó o una clàssica cita?

Càndid: El monument, a quina hora es visita?

Respectuós: Saludo amb una barretada:

d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada.

Pagès: Poc que és un nas, això d'aquí davant!

Potser és un melonet. Potser és un nap gegant.

Militar: L'objectiu de la cavalleria.

Pragmàtic: No voleu rifar-lo a la loteria?

Probablement, senyor, serà el premi més gros.

En fi, plagiem Príam en un sanglot commós:

contempleu aquest nas que als trets del seu senyon

privava d'harmonia; n'és roig, el traïdor.

Tot això, més o menys, hauríeu d'haver dit

si sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït.

Però d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,

lamentable persona, i pel que fa a la lletra

només teniu les tres de la paraula "ruc".