ELS DIES FELIÇOS

Que difícil deu ser interpretar un personatge que durant més d'una hora té mig cos a sota terra, i tot menys el cap al final. I encara més difícil si el que diu i el que explica és un jeroglífic difícil de desxifrar. O impossible. Potser dic una heretgia, però vaig fer l’esforç d’entendre-ho, de trobar-hi un sentit amagat, alguna metàfora o una segona intenció i alguna cosa acabes deduint, però no prou com per treure’n unes conclusions que em permetin compartir, ni que sigui una mica, el que en diu la pàgina web del lliure:

"Com els grans clàssics de la història, l'obra canvia i millora amb el pas del temps. Els dies feliços és un d'aquells textos per a ser representat cada cinc o deu anys, i adquireix cada vegada significats nous i imprevisibles. Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més "Winnies" i "Willies", -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles- als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics... La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l'humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador."

Ho sento, però no hi vaig veure res de tot això. Per mi segueix sent absurd, digue’m clàssic, i no he tingut cap revelació. Em sap greu, perquè l’Emma Vilarasau està molt bé, i no vaig poder gaudir-ne com en gaudiria si l’obra m’hagués interessat.

És clar que vaig intuir la infelicitat, la manca d’amor, el conformisme, la resignació, la tristor, la por, la submissió, la monotonia i la tràgica grisor de nostra la vida, però perquè haver “d’intuir” ?

Vaig entrar disposat a deixar-me seduir, i vaig sortir preocupat per la meva manca de sensibilitat i per la meva incapacitat d’anar més enllà. Perquè llegint les crítiques, totes entusiastes, no em queda cap altre remei que considerar-me “no apte” per aquest teatre.

Hi hauré de tornar a veure si pesco alguna cosa més?