SEGOVIA

Divendres dia 5 de desembre del 2014 vam agafar a l’estació de Sans l’AVE cap a Madrid per enllaçar amb l’AVIA que ens portaria a Segovia. La Maria, la Roser, el Domi i jo teníem quatre dies per gaudir de la fantàstica sensació de llibertat que dona no haver de fer res durant els propers dies, només allò que et vingui de gust. Passejar per una ciutat per descobrir-ne tots els racons i gaudir de monuments, carrers i restaurants, i sobretot de la bona companyia és un autèntic plaer. Sent quatre, i per molt bé que ens entenguem, sempre cal pactar, perquè és difícil fer coincidir en cada moment els desitjos de cadascú. Però ja ens coneixem de fa temps, i hem fet prou viatges junts com per saber de quin mal patim i que ens agrada o ens molesta. Per tant, es tracta d’afluixar i d’estirar amb prou tacte com perquè mai es trenqui l’equilibri. Amb el Domi i la Maria això resulta fàcil. I nosaltres procurem que també els hi resulti fàcil a ells. Que algú està cansat, parem. Que té gana, dinem. Que té set, bevem. I així amb tot, només es tracta d’expressar un desig o de tenir algun dubte sobre la direcció que prenem, i immediatament es reconsidera per ajustar-se a les diferents opcions. I  com riem !

Vam començar bé, perquè després de tres hores d’AVE i d’un passeig curt per Madrid arrossegant les maletes, vam arribar a la cerveseria la Dolores on vam fer les primeres cerveses i vinets del cap de setmana, i vam menjar les primeres tapes. Excel·lent, tant per la qualitat del menjar i del beure com per l’atenció rebuda. D’aquí ens quedarà el record d’unes anxoves més que bones a 14 euros la mitja ració. Ja podien ser bones, ja. Després de passar per davant del Congreso de los diputados vam agafar el taxi cap a l’estació de Chamartín on a les sis agafàvem el tren cap a Segovia. A dos quarts de set ja hi érem, i amb un altre taxi arribàvem a  l’hotel San Antonio el Real, on ens vam instal·lar ràpidament per sortir a començar la descoberta de la ciutat. L’hotel està situat en un dels extrems de l’aqüeducte, exactament a la seva part exterior, la que acaba amb una alçada monumental a la plaza del Azoguejo, que és on té la imatge que tots coneixem. Vam començar a caminar, ja de nit, al costat del mur de pedra que aviat comença a tenir els arcs que l’identifiquen. El primer arc no fa més d’un metre d’alçada al seu punt més alt, però cada arc, a mida que ens acostem a la plaça, és una mica més alt, i de seguida s’hi pot passar per sota sense dificultat i va pujant i pujant cada cop més amunt fins al punt en que gira cap a la dreta, i apareix un segon pis d’arcades, que compensen el gran desnivell que en aquell punt és molt pronunciat. La visió del gran monument de pedra des de la calle los Cañuelos és impactant perquè la seva posició alçada et permet captar les proporcions gegantines d’una obra que costa d’imaginar que es pogués fer fa més de dos mil anys. Tots quatre quedem impactats per la visió del monument més conegut de Segovia, i entenem la impressió que provoca a tothom que el veu per primer cop, com la que ens va provocar a nosaltres cada com que hi vam passar, que van ser molts. Des de la plaça, des de qualsevol dels carrers que hi van a parar, i sobretot des de la part de la muralla, la que queda just al damunt i on hi va a morir la seva part exterior, s’aprecia perfectament l’alçada imponent de l’aqüeducte més famós del món.

Després, teníem ganes de fer una copeta, i vam entrar a l’Antigua casa Vizcainos, el primer lloc que vam veure que ens va semblar agradable. Estava ple de gent, i vam haver d’estar drets, però va valer la pena, perquè tant el Rioja  que vam prendre, com los choricitos con patatas eren boníssims. El Domi, com gairebé sempre, va intimar amb el cambrer que ens va tractar més que bé. Vam sortir d’allà amb ganes de seguir provant altres llocs, i de passejar sense rumb veient com la gent anava amunt i avall malgrat el fred, que a nosaltres ens va semblar intens, però que suposem que a ells, acostumats a la duresa del clima segovià, no els hi feia gaire efecte. Pujant pels carrers de Cervantes i Juan Bravo, passant per davant de la casa de los picos sense veure-la, i fent les primeres fotos a una església romànica, la de San Martín, vam arribar davant de l’estàtua  de Juan Bravo i al Narizotas, on hi volíem sopar, però no ens va acabar de fer el pes. També vam passar pel Bernardino, i pel Duque, que el volíem deixar pel sopar de dissabte. La idea era fer alguna tapa més i vam acabar a la plaza mayor, davant de la catedral, on hi ha el Juliàn Duque (res a veure amb el Duque de tota la vida) que també era ple de gent, i tot i que teníem l’esperança de seure, vam haver de beure el vi i de menjar drets una mena de greixons de porc durs i saladíssims. Volíem seure, fos com fos, i en un interior, perquè al carrer el fred cada cop era més insuportable. Entrem al restaurant José Maria, ple com un ou, però arribem al fons, al restaurant, i demanem per pietat una taula per seure, encara que només demanem unes tapes. El favor ens és concedit, i baixant unes escales ens porten a un menjador on podrem seure, eureka, i estar calents una estona amb una altra copa de vi, i ja en van... i unes tapes més que dignes. Parlem, riem, mengem i bevem i quan ja en tenim prou decidim anar tirant cap a l’hotel. Caminem una estona més animats que abans, potser gràcies als vins, però també gràcies a la bona sintonia que hi ha entre tots, i baixem fins a la plaza del Azoguejo, que aproximadament queda a mig camí entre on hem sopat i l’hotel. Allà, tocats pel fred i per tot plegat, prenem la sàvia decisió d’agafar un taxi, que en poc més de tres minuts ens deixa a la porta de l’hotel. Allà hi tenim l’habitació a temperatura tropical, i dormim destapats i despullats, i encara passem calor. Però vam descansar prou bé com per afrontar un dissabte fred i plujós, d’una aigua-neu fina i persistent que si no haguéssim anat preparats ens hauria amargat el dia. Però hi anàvem !

L’esmorzar a l’hotel va ser correcte. Ens van posar les botes, i no prou satisfets amb el que podíem menjar allà asseguts, vam agafar alguna cosa com a provisió pel llarg dia que anàvem a començar. Abans el Domi ja havia sortit de l’hotel quan encara era fosc, i jo també vaig anar a fer fotos dels carrers buits, quan ja eren quarts de nou, però la ciutat encara estava tranquil·la. No em vaig creuar amb ningú, i arribant a la plaça vaig veure una noia que feia footing, un escombriaire treballant, i un paio que venia cap a mi decidit, i que va resultar ser el mateix Domi, que m’avisava que estaven descarregant un camió de cochinillos davant del Cándido, i que hi anés a fer fotos. Hi vaig córrer, i vaig arribar a temps de fer quatre fotos que un cop vistes em semblen una mica cruels. Pobres bésties !

Sortint de l’hotel vam decidir visitar el monestir de San Antonio el Real, al costat mateix de l’hotel, perquè ens havien dit que valia la pena. Molt poca gent el visita, perquè gairebé no se’n fa publicitat, i per dos euros de res es pot viure una experiència gairebé mística. Un cop a l’església, on només hi havia una dona asseguda en un racó, hi ha una porteta al fons a la dreta, gairebé a tocar de l’altar, i un timbre per avisar del nostre interès per conèixer el monestir. S’aixeca la dona que estava allà asseguda i s’acosta a la porta, l’obre sense dir-nos res i quan la Maria li pregunta si es pot visitar ella diu que si, que és ella qui ens farà la visita, previ pagament dels dos euros per cap. Ella era una mena de monja seglar, entusiasta del que ens ensenyava, de la fusió entre els arts catòlic i mudéjar, la pau, Déu, l’univers, l’art i la cultura, la fe, les monges de clausura, la mística catòlica i la història. Amb una veu suau, que a mi em costava de seguir i un to decidit, i fins i tot apassionat va anar-nos posant en situació, parlant dels sostres treballadíssims de la sagristia amb escuts reials i la creu de sant Damià, autèntics i mai restaurats, només netejats. El claustre, únic a España amb els petits retaules usats com a altars portàtils, el cementiri amb la monja coronada jacent. Les capelles plenes d’objectes diversos, amb talles de sants de tota mena amb un Sant Antoni inclòs, el refectori ple també de sants, aquests pintats amb força poca traça... el jardí interior, la sagristia interior i la joia de la corona, la sala capitular amb el sostre treballadíssim amb làmines d’or i algunes de plata que no han resistit el pas del temps. Les de pa d’or representen aglans, pinyes, raïm i escuts de castellà i lleó. L’entusiasme de la nostra guia ens obliga a estar atents i fins i tot apuja una mica el to en algun moment. El Domi la renya amb una d’aquelles bromes que si no el coneixes no entens i et penses que va seriosament i ella es disculpa de seguida. Calia?, sí, calia.

Marxem impressionats pel personatge, i fins i tot ens plantegem si no és la reencarnació d’alguna monja del passat que se’ns ha aparegut per fer-nos de guia... i en realitat fa cinc-cents anys que és morta. Fa una mica de por, sí.

Quan vam sortir del monestir encara plovisquejava aquella mica d’aiguaneu i feia força fred. Tot i així vam prendre la mateixa direcció que el dia anterior, seguint el mur cap a la plaza del Azoguejo, caminant cap a la plaza mayor amb paraigües i gorrets per no mullar-nos. El primer lloc que vam entrar, a banda d’algunes botigues on buscàvem un paraigües, una gorra i uns mitjons, va ser el Torreón de Lozoya, però només vam veure el pati sense pujar a la torre. El Domi tenia la idea de visitar el museu d’Esteban Vicente i  vam anar a informar-nos dels horaris i el preu. Vam seguir recorrent els carrers amb la idea d’anar a l’hospital on la Maria havia de rebre una injecció. El passeig per arribar-hi, ara que no plovia, va ser interessant  i agradable, perquè potser no hauríem anat a aquella zona que s’ho mereixia, pels carrerons agradables, les esglésies, la part de muralla de la Puerta de San Cebrián i la imatge de tardor amb els carrers de llambordes grogues i marrons per la catifa de fulles seques que les cobrien. La Maria i el Domi es van quedar a l’hospital, on una infermera matussera li va posar la injecció a la Maria amb tant poca habilitat que la va deixar adolorida per tot el dia. Nosaltres vam poder seguir cap a la plaza de San Esteban, amb la seva església, com a gairebé totes les places de Segovia, que estava tancada, però que només per la galeria lateral i el campanar ja val la pena veure. Vam arribar a la catedral, on ens vam retrobar els quatre després de la visita a l’Hospital Nuestra señora de la Misericordia, Ens vam informar de les hores de visita a la catedral i del preu, tres euros, i vam decidir que ja hi entraríem en un altre moment. Ara volíem seguir passejant, i la Maria es va emprovar un abric de pèl de conill en una botiga de la mateixa plaça, que casualment era de la germana del Cándido, el net del fundador i ara cuiner i propietari del famós restaurant. Fins i tot es va oferir a demanar-nos una reserva, però com que ja teníem decidit anar al Duque, vam dir-li que si de cas ja la trucaríem. No va comprar l’abric i no vam anar al Cándido. Però havíem de dinar, i volíem un lloc no massa car i tampoc volíem atipar-nos, però no és fàcil trobar-lo, i finalment vam entrar a la part de la juderia que toca a la catedral, i de lluny ja vam veure unes tauletes amb estovalles de quadres, i cap allà vam anar, al Fogón Sefardí, per menjar alguna cosa típica en un restaurant típic. Ho vam aconseguir, i tant la sopa castellana com els judiones estaven esplèndids. Bé, el Domi donava un 10 a la sopa, que van menjar la Maria i la Roser, i un aprovat digne als judiones, que menjàvem ell i jo. A mi em van agradar molt, tirant a moltíssim, però ell es va mostrar més crític. Vam compartir un postre i vam anar tirant cap a l‘hotel, amb ganes de fer la migdiada i descansar una estona per poder tornar a sortir cap a les sis, veure quatre esglésies i sopar al Duque, on havíem reservat per les nou.

Quan vam tornar a sortir de l’hotel, descansats i animats, feia encara més fred, i plovia força, per això vam trucar un taxi que ens va deixar a la porta del museu d’art contemporani Esteban Vicente. A banda de l’interès que hi tenia el Domi, estaríem una estona aixopluc, i veuríem una exposició que finalment va resultar prou interessant. A banda de l’intent per regatejar el preu, que no va reeixir, vam tenir la sort de que hi hagués una guia per explicar-nos tots els detalls de l’obra exposada d’Esteban Vicente, i això ens va ajudar molt a interpretar-la. Això i l’increïble coneixement sobre l’artista del Domi que estava més que ben informat. El museu està instal·lat en un antic palau del rei Enrique IV, però sembla de nova construcció, perquè les parets estan emblanquinades. Malgrat tot, va ser una bona visita. Quan vam sortir seguia plovisquejant, i encara no era l’hora de sopar. Vam decidir ser valents i seguir en direcció a l’Alcázar, desafiant la pluja i el fred, però aturant-nos en algun moment per refer-nos. Vam fer algun vinet amb la seva corresponent tapa, i vam entrar en un mercat dins d’un edifici preciós, el col·legi d’arquitectes, on hi havia paradetes de coses diverses, d’artesans, formatges, joiers, roba. Una estona que vam estar calentons i on em vaig comprar un carregador addicional per l’iphone, que feia temps que perseguia. Vam seguir carrer avall cap a l’Alcázar, i vam arribar-hi quan plovia amb més ganes i feia més fred, però vam acostar-nos fins al fossat, que ens va impressionar per la seva alçada que feia sentir un vertigen increïble, i vam fer un volt pels jardins, que va durar poc, perquè ja començava a ser l’hora de sopar, i encara que arribéssim d’hora al restaurant, com a mínim allà hi estaríem bé.

Efectivament vam ser els primers. Vam triar la taula que més ens va agradar i vam seure, sense gana, però amb ganes de tastar el cochinillo d’una vegada. EL menjador té una decoració d’acord amb el que s’hi menja. Una mica recarregada, moooolt clàssica i molt típica. Tot i ser el dia 7 de desembre ja hi tenien l’arbre de nadal allà al mig, que encara feia que el menjador es veies més ple i més embotit. La tria estava clara, menys per la Roser, que va demanar un tast de diversos primers plats. Tot a base de greix, de porc, i de calories. Boníssim, però espessot. La resta vam demanar el cochinillo típic, tallat amb ganivet i no amb plat, sense cap acompanyament però cruixent i melós a la vegada. Pel meu gust exquisit, però hi ha coses que m’agraden més. El Domi va defensar que la carn d’animals lletons era inferior a la de bèsties adultes, que ell trobava molt superior. No ho tinc clar, però en tot cas és un tema, sí.

Les postres van consistir en un souffle de xocolata per les noies i un flam per cadascun dels homes. Extraordinari ! El vi, un Dehesa de la granja, Ribera del Duero dels més econòmics, però bo i adequat pel que vam menjar. Finalment se’ns va presentar la senyora Duque, la propietària del restaurant, filla o potser néta del fundador. Simpàtica, però una mica sobrada, va respondre a les nostres preguntes educadament, ens va dir que Cándido va ser empleat del seu pare, que el seu enfoc era un altre, vam suposar que molt millor, és clar. Ens va explicar amb pocs arguments el perquè no hi ha acompanyament  al cochinillo. Ni una trista patata. Suposem que es va pensar que havíem pres un vi millor del que realment vam prendre, i va parlar de com estima als catalans... el clàssic piloteig ara que veuen que potser va de veritat que marxarem. Però va ser simpàtica i en el fons ens va agradar que vingués a parlar amb nosaltres. Finalment ens vam acomiadar amb petons, i ens va regalar uns orujos que ens van donar forces per arribar a l’hotel, aquest cop a peu, i per un camí una mica diferent de l’habitual, contens i satisfets pel dia que hem passat junts, i fent plans per decidir que farem demà. La Granja?, el Alcazar?, bé, demà esmorzant ho acabarem de decidir.

Un cop a l’hotel, una altra copeta per anar a dormir ben plans, un cigarret i un puret al claustre, i una estona més als sofàs del bar, per acabar el dia de la millor manera.

 El diumenge era l’últim dia complet, i per mi el millor dia sempre és el primer dia complet. Per tant, diumenge, tot i no ser el pitjor dia, que és l’últim, tampoc era el millor. Malgrat aquestes disquisicions estúpides, em llevo de molt bon humor, com la Roser, i baixem a esmorzar amb la gana de sempre. Ells també entren contents al menjador i esmorzant decidim que explorarem l’altra banda de l’aqüeducte, i seguirem la muralla per després anar cap a l’altre costat, al barri jueu, i provarem de veure l’Alcazar des de la banda més espectacular. Ja decidirem on dinem més tard, i sabem que avui soparem al restaurant de l’hotel, en el que tinc posades totes les meves esperances.

Plou i cau aquella neu tant fina que no te temps de quallar ni tant sols d’amunt l’abric de la Roser, un Mouton al que tots anomenem Visón perquè ens fa més gràcia. Sense por, comencem a caminar pel naixement de l’aqüeducte, que tant bé coneixem, pujant al desarenador que el Domi ha descobert aquest matí ben d’hora, però aquest cop ens desviem cap a la dreta per veure dues esglésies romàniques de molta anomenada, la del Salvador i la dels sants Justo i Pastor. Les dues tancades, però boniques per fora, i molt semblants a la resta. Entre una església i l’altra el Toni Costa truca a la Maria per saber si el Domi voldria anar aquesta tarda a veure el partit del Barça amb l’Espanyol. Evidentment li diu que no pot i parlem una estona amb ell, que sempre és divertit. Seguim cap al centre i descobrim una nova visió dels arcs de pedra apareixent entre les cases. Ja no plou i caminar es fa molt agradable, perquè ens passa el fred i podem gaudir plenament de tot el que veiem. Pugem les escales fins a la part més alta de l’aqüeducte, i ens enfilem al mirador on tenim una visió preciosa i diferent de tota la ciutat. Ara ja hi ha força gent, però encara no és ni molt menys agobiant i s’hi està a gust allà dalt. Continuem per la part nord de la ciutat, buscant més esglésies, que estan tancades i arribem a la catedral gòtica, que és oberta i avui no es paga entrada. Hi entrem i admirem la seva grandiositat, l’estil gòtic tardà amb tocs barrocs i neoclàssics, i l’alçada considerable de les seves naus. No pugem al campanar, i sortim per conèixer la part sud, la juderia just quan comencen a caure quatre gotes de res. Passant per uns carrerons plens de cases amb aspecte rústic però molt ben restaurades arribem a la porta del socorro. Abans intentem entrar en un petit bar, però fa massa pudor de fregit, Socorro, i no ens hi quedem. Socorro és el nom del bar. Pugem a la muralla damunt la porta i des d’allà tenim unes vistes molt boniques del cementiri jueu i la part baixa de Segovia. I al fons les muntanyes enfarinades. I entrem en una sala de la torre on ens informem sobre la història dels jueus i d’aquella zona. Plou una mica, però igualment agafem un caminet que ens porta a un mirador natural des d’on es veu perfectament l’Alcazar. Allà ens fem l’única foto dels quatre junts. Fem goig, encara que el Domi queda una mica tapat, però la foto és divertida, oi? És un passeig molt bonic, des d’on es pot veure la catedral com sobresurt, imponent, damunt les cases del barri jueu, els horts a la part de baix de la muralla i la pineda amb els cementiri jueu al davant. Para de ploure mentre pugem pels carrerons estrets fins que trobem un bar, el Juderia, per fer el cafè que volíem fer fa estona, però per l’hora que és, passades les dotze, preferim fer un vermut  amb olives i tot. Un vermut a granel, tirat com una cervesa i boníssim. La Maria i la Roser entren en un petit mercadillo mentre nosaltres acabem el vermut, i la Maria es compra un anell preciós. Després seguim un altre cop cap al centre i entrem a l’església del Corpus Christi, antiga sinagoga i lloc sagrat tant pels cristians com pels jueus. Va ser totalment reconstruïda després d’un incendi l’any 1899 que la va destruir del tot.

També ens vam aturar a la Alhòndiga, un edifici gòtic, amb la portalada d’estil isabelí, que es feia servir com a magatzem de blat i on ara s’hi fan exposicions i concerts. Vam veure l’exposició “Bina Daigeler: vestir de cine - Babelsberg, ciudad de la UFA” molt interessant, amb peces de roba d’aquesta dissenyadora de pel·lícules diverses i fotografies de pel·lícules de directors com Fritz Lang, Josef von Sternberg o Murnau, situades en una magnífica sala amb sostre de fusta i parets de pedra.

Ara ja necessitàvem un lloc on dinar, i se’ns va ocórrer tornar a la Antigua casa Vizcaínos, però aquest cop al restaurant, i asseguts! Trobem lloc pels pèls, i amb no massa gana nosaltres mengem un remenat de gambes i espàrrecs molt bo, el Domi una tonyina correcte i la Maria torna a tastar els judiones, aquest cop potser no tant bons.

I un altre cop cap a l’hotel, per un camí diferent, deixant a l’esquerra l’aqüeducte i passant per la academia de artilleria i pel convent de San Antonio el Real, i a fer una altra migdiada, la última perquè demà a tres quarts de dues agafarem el tren cap a Madrid. Però encara tenim una tarda i un matí pel davant, i moltes coses per veure... i per menjar.

La migdiada s’acaba amb el neguit de saber que el Barça perd 0 a 1, perquè el Toni Costa ens ho comunica puntualment. No fan el partit a cap canal dels que es veuen a l’hotel, i sortim cap a l’església del Salvador i la de Justo i Pastor a veure si ara les trobem obertes. Si que podem entrar a la del Salvador, on hi ha una coral assajant “villancicos”, i el Domi i jo escoltem Campana sobre campana, molt ben cantada i amb el marc ideal de l’església com a escenari. Aplaudim quan acaben, només som nosaltres dos i un matrimoni que entra a última hora, ens ho agraeixen i sortim a fora per seguir endavant. Però avancem poc, perquè al bar de la cantonada, el Rincón de Vero, fan el partit, i veiem l’últim quart d’hora, amb la companyia d’un culer segoviano, que es lamenta amargament de que només li queden divuit mesos per gaudir del Barça. Jo primer no l’entenc, i la Roser m’aclareix que vol dir que quan siguem independents, que ho dona per fet, el Barça no podrà jugar la lliga espanyola i ja no el veurà més. Parlem una mica del procés i marxem deixant-lo una mica més tranquil, però no conformat del tot. Per cert, que el Barça guanya 5 a 1 a l’Espanyol. Estem contents.

Arribem al lloc de sempre, a la plaça de l’Azoguejo, i aquest cop baixem per l’Avinguda Fernández Ladreda, i una mica més avall veiem l’església de San Clemente i encara més avall, gairebé al final del carrer fem el descobriment del dia. L’església de san Millán, una mole romànica, molt ben il·luminada, amb la catedral al fons a la part de dalt de la ciutat. San Millán és un edifici elegant, molt gran, amb dues galeries porticades que li donen un aspecte molt “segoviano”. És una autèntica joia. L’interior té tres naus, la central altíssima, amb un absis central de dos cossos preciós i unes restes de pintures romàniques autèntiques força ben conservades. I hi fa molta calor, perquè la calefacció està “a tope”. La torre sembla afegida més tard, té uns arcs d’estil mossàrab i tot i que potser no encaixa del tot és molt elegant. A  la part del darrere, l’església té un conjunt de quatre d’absis asimètrics espectacular.

Ens allunyem de San Millan en direcció al centre, però resultarà difícil trobar alguna cosa millor. Pugem al carrer Juan Bravo per la Bajada de la Canaleja i caminem per carrers que encara no havíem vist, fins a la iglesia de San Miguel, on va ser proclamada reina de castella Isabel la Católica. Estaven fent missa i no vam gosar entrar-hi, així que travessant la plaza mayor ens vam acostar fins a San Esteban, que per variar estava tancada. Potser demà obriran... per carrerons estrets vam tornar a sortir davant de la catedral, i d’allà directes a la pastisseria Limón y Menta, on vam comprar yemas i roscones de vino. Una mica més avall, seguint el carrer Juan Bravo, la Maria i el Domi volien fer un vinet i van entrar a la bodega del barbero, mentre nosaltres ens arribàvem a la Bajada de la Canaleja, davant del teatre Cervantes, ara tancat, i ens dedicàvem a veure passar la gent i observar l’ambient d’un diumenge al vespre al carrer més concorregut de Segovia. I molta gent lletja i molt poca guapa... és una reflexió banal, i una mica classista, però em sembla indiscutible. Al cap de vint minuts vam tornar enrere a buscar-los, i junts un altre cop tornàvem a l’hotel, on teníem encomanada una taula per sopar al seu restaurant.

Ja hi havia alguna taula plena quan hi vam entrar, i ens vam asseure com de costum sense gana, però amb una carta que prometia i que potser no calia tenir gaire gana per triar. Jo i el Domi teníem al cap la idea del cabrit, i tots dos el vam triar. De primer un risotto cremoso de setas per mi i un Mil hojas de Verduras del Carracillo y Mozzarella al Pesto per elles. El Domi va demanar la Ensalada de Salmón Marinado, 

Queso Fresco y Vinagreta de Mostaza. El segon de la Roser va ser un Taco de Bacalao Sobre Crema de Puerros y Ali-Oli (sic) de Piquillos i el de la Maria l’Entrecotte de Ternera a la Parrilla y Patatas Fritas. Per mi, i sense cap mena de dubte, el millor àpat a Segovia. Les postres, Éxtasis de Limón, Crumble de Merengue y Helado de Arándanos per la Maria i per mi, Carpaccio de Piña con Helado de Yogurt y Grosella per la Roser, i Tarta Artesana “Ponche Segoviano” pel Domi. El vi era un Alvides jove que ens va agradar bastant. Al menjador del costat hi havia una taula de trenta cinc persones, però no els vam ni sentir. Lsa cambrera, molt jove i molt simpàtica, va servir un got de vi de més al Domi, i no li va cobrar!!

Després d’un bon sopar, sempre s’agraeix una copeta, o un te, o un cafè, tot i que aquest últim potser no et deixa dormir. Jo em vaig inclinar pel whisky Dyck, en la seva versió Malta, que segur que m’ajudaria a conciliar millor la son. Era obligat tastar-lo, perquè es fabrica a Segovia, i puc dir que estava molt bo, suau, amb aquell gustet de caramel des bons maltes, i amb la força dels millors whiskys escocesos. Ara no sé si m’he passat, perquè pot ben bé ser que em deixés portar pel bon ambient, pel lloc, per la companyia i pels efectes del sopar i el vi. Tot això potser em va portar a exagerar una mica, sí. Però no tot ha de ser que el producte sigui exquisit, sinó que hi influeixen estats d’ànim, moments, llocs o sensacions que poden fer augmentar fins a l’infinit la satisfacció que et produeix un determinat sabor o una imatge, o fins i tot una olor. A mitja copa vam sortir a fumar, i malgrat que feia un fred intens, vaig estar molt còmode assegut en una cadira del claustre, primer sol i després acompanyat pel Domi. Moment per encetar converses íntimes, personals i intransferibles, de confidències i de consells, de records i de plans de futur. I de bons propòsits. De fet, només fa una mica més de cinquanta anys que ens coneixem...

La Maria va pujar una mica abans a l’habitació i al cap d’una estona de conversa i d’apurar l’últim glop de whisky ja hi vam pujar tots, nosaltres a la 224 i ells a la 213. Ara ja havíem après que cal tancar el termòstat per poder dormir sense aquella calor del primer dia. No serveix de res regular-lo, perquè la temperatura es controla de manera centralitzada i només queda l’opció d’apagar-la del tot. I això vam fer.

L’última nit per mi sempre és una mica trista. La il·lusió que tenia el primer dia ja no hi és, i ara ja començo a pensar en la tornada, en la feina i en la vida monòtona de cada dia. Ja sé que depèn de mi que ho sigui de monòtona, i que no em puc queixar, i que tinc molta sort. Ho sé, i és veritat, però segueixo sense poder evitar aquesta quasi ridícula sensació d’abatiment quan se m’acaben les vacances, o el cap de setmana, o un viatge, com ara és el cas. Però em poso a pensar que encara tenim un mati sencer per passejar per Segovia, i a més a més sembla que demà farà sol. Això, després de tres dies de temps inestable fins i tot diria que em fa il·lusió. Veus, ja he trobat un motiu per refer l’ànim. Francament, ho tinc tant fàcil... i no sé de que em queixo...

L’esmorzar del matí el vam fer nosaltres sols, perquè el Domi i la Maria van baixar més tard, i s’ho volien prendre amb una mica de calma. Així que vam començar el dia la Roser i jo, camí de les esglésies que ahir eren tancades, a veure si teníem sort i les podíem veure per dins. Vam començar per la del Salvador, que era tancada, tot i que ja l’havíem vist amb l’afegit del “Campana sobre campana” de la coral.

Santos Justo i pastor tancada. Vam baixar cap al centre, aquest cop baixant unes escales que ens portaven a la part més nova de la ciutat i des d’on es veu una perspectiva diferent de l’aqüeducte. Des d’allà cap a San Clemente, tancada. San Millán oberta, però ja l’havíem vist, tot i que va ser un plaer tornar-la a veure, aquest cop de dia i admirar aquella joia il·luminada pel sol esplèndid que va fer tot el matí. Volíem seguir amunt, cap a la catedral, passant per totes les esglésies que havíem vist ahir, però vam decidir agafar el passeig que porta cap a l’Alcazar, i que a aquella hora encara estava tranquil·líssim, vaja, que no hi passava ningú. No teníem intenció d’entrar a la zona del cementiri jueu, però finalment ho vam fer, atrets per una pineda que ja havíem vist de lluny ahir, i que amagava una sèrie de tombes excavades a la roca en una gran extensió de muntanya. Vam pujar fins a la carena, que és allà mateix i darrere hi havia un camp acabat de llaurar, immens, i muntanyes nevades al fons. Des d’allà dalt la vista de la ciutat era preciosa, i mirant cap allà on veníem es veia la ciutat des d’una nova perspectiva amb muntanyes nevades al fons, i a l’altre costat finalment teníem una vista lateral de l’Alcazar, que no era la que buscàvem, però que valia la pena veure. El passeig per aquell bosc, amb aquella tranquil·litat i aquell panorama, va ser un plaer. Vam tornar a la carretera i vam travessar la part baixa del cementiri fins a pujar per l’altre costat cap a la porta del Socorro, i més amunt cap a la plaza de la Merced, on hi ha l’església de San Andrés, tancaaaada. Vam seguir fins a una placeta amb un petit mirador des d’on es podia veure la Iglesia de la Vera Cruz, la casa de la moneda i el Monasterio de Santa Maria del Parral, que queden a la part nord de la ciutat. Mes endavant, seguint un altre cop cap a l’oest vam poder entrar a la de la Trinidad, on estaven a punt de dir missa, i vam arribar a la plaza de los huertos, on ens vam aturar per girar a la dreta, en direcció al centre, per seguir aquella mena de ruta del romànic que ens havíem proposat fer. Pel carrer Arias Dávila vam arribar a l’església de San Martín, que tampoc estava oberta, però just quan marxàvem va arribar el rector i ens va obrir, i la vam poder veure. No tenia gran cosa, a part d’un altar barroc normalet, un tríptic flamenc interessant, una estructura que semblava afegida, segurament per suportar el pes del campanar que es va fer mes tard, i una portalada amb sis arquivoltes, una de les portes més grans del romànic castellà. A més hi ha una inscripció que diu que abans de passar aquesta porta, els reis de castellà van jurar “guardar los fueros de Segovia”. Caram !!

De fet, la majoria d’aquestes esglésies tenen un origen mossàrab, i per això conserven alguns elements d’aquest estil coetani del romànic. Sovint es van aprofitar temples mossàrabs per fer esglésies més grans, però amb l’estil que avui anomenem romànic. De fet, totes elles tenen una característica comú, que només es dona aquí, que són els atris, pòrtics o galeries porticades. Diria que totes les esglésies de Segovia en tenen com a mínim una, i moltes un a cada costat. La de San Martin en té una a tres dels costats, la qual cosa li dona un aspecte singular.

Vam seguir en direcció a l’església de San Juan de los Caballeros, que és al davant de la facultat de magisteri i que té al costat uns jardins delimitats en un costat per l’església i en l’altre per la muralla, amb una bona vista de l’extraradi de la ciutat. Un lloc ideal perquè els estudiants hi passegin o hi passin estones entre classes. No hi havia ningú, però ens podíem imaginar aquell espai tant bonic ple de joves amunt i avall, o asseguts a la gespa xerrant.

El Domi em va trucar en aquell moment per dir-me que anaven a San Justo i san Pastor, i com que nosaltres érem a vins minuts, vam quedar allà. Des d’on érem, vam arribar a la part alta de l’aqüeducte, allà on havíem pujat el dia abans, i vam baixar les escales fins a la plaça del Azoguejo, i des d’allà fins a l’església on ells ja estaven asseguts en un banc escoltant les explicacions d’un home que amb un entusiasme insòlit, ens va il·lustrar finalment a tots sobre cadascun dels detalls de les pintures romàniques, de la talla de fusta articulada del sant Crist, i de l’església en general. Un privilegi que va justificar tots els intents de conèixer les interioritats d’aquest monument, perquè hi vam passar quatre cops pel davant sense èxit. Finalment ho vam aconseguir. Ja eren quarts de dotze, i aquell bon home xerrava i xerrava, fins que li vam insinuar que teníem pressa, perquè el nostre tren sortia a tres quarts de dues. De seguida se’n va fer el càrrec, i ens va omplir de bons desitjos acomiadant-nos “hasta la próxima”, pressuposant que tornaríem algun dia, cosa que, només per escoltar-lo a ell, ja valdria la pena.

No podíem acabar el viatge de cap altra manera que resseguint la part de l’aqüeducte que vam conèixer el primer dia. A poc a poc es va anar fent petit fins a desaparèixer darrere nostre. Una última mirada a aquell entorn ara ja tant familiar, i de pressa a l’hotel a agafar les maletes i amb un taxi anar a l’estació Guiomar Segovia on un Alvia ens portaria a Madrid. Jo com sempre patidor, volia arribar a l’hora per no haver de córrer a l’últim moment, i amb aquesta petita angoixa que porto de por a fer tard, vam arribar gairebé una hora abans de que sortís el tren, que es va retardar uns deu minuts. L’estació fa molt de goig, i a tots ens va semblar un punt excessiva tenint en compte que no es veia que hi hagués d’haver massa trànsit. Vam passar el control, amb els bitllets al passbook del mòbil, molt pràctic, i després de fer una mica de temps a l’estació i de fer coneixença amb una empleada de renfe molt simpàtica, va arribar el nostre tren, i en vint-i-cinc minuts érem a Madrid.

Un com a Chamartín vam sortir fletxats a buscar un taxi perquè teníem poc temps per dinar, i com que no hi havia gens de cua el vam agafar de seguida, i vam tenir la sort, com a l’anada, que el taxista era un tio simpàtic, que ens va dur en un pim pam a la Dolores, on esperàvem menjar unes tapes i beure la cervesa millor tirada de tot Madrid.

Però era ple com un ou, i vam haver de buscar un altre lloc, una mica més avall del mateix carrer, a la cerveseria taberna Ambigu. Amb les maletes vam entrar per veure si hi havia taula, però com que només volíem tapes no vam poder seure, així que ens vam quedar en un recó de la barra i vam demanar cervesa i vins, i uns montaditos gegants, boníssims. El cambrer, també simpatiquíssim, ens va oferir unes olives verdes, però molt verdes, increïbles, i com que el Domi li va dir que ens agradaven molt ens en va regalar un taper ple. Les bromes del Domi sempre li acaben donant bon resultat, i com que ja es veu que és simpàtic, la resposta sempre acaba sent bona. No sé perquè encara m’incomodo a vegades...

I al cap de mitja hora ja anàvem cap a Atocha, entrant pel jardí tropical, que a tots ens va semblar original i bonic, i vam passar el control quan encara faltava un quart d’hora perquè sortís el tren. Vaig tenir temps de comprar una americana que feia dos mesos vaig veure però que no em vaig decidir a comprar. Em pensava que ja no la trobaria, però allà estava, només en quedava una, la meva. Vam anar a la cua i al cap de res ja érem asseguts als nostres llocs del vagó número 2, seients 16b, 16c, 17b i 17c, encarats i amb la taula al mig, com sempre. Com que era preferent, ens van portar diaris, begudes, berenar i més begudes. Vam veure la pel·lícula francesa “Barbacoa de amigos”, (Barbacue) d’Eric Lavaine. El tren no és el millor lloc per veure cinema, però tot i ser una mica tòpica ens va agradar. Fa pensar i et qüestiona coses.

Dues hores i mitja i ja érem a Barcelona. Tot un rècord. A l’estació de Sants, on fa tres dies tot començava, vam acabar el nostre viatge amb abraçades i petons. I amb els bons records que ens quedaran per sempre, i amb el propòsit de repetir l’any vinent, aquest cop potser a Madrid, perquè aquestes quatre hores has estat francament insuficients. Espero que en puguem fer molts més de viatges plegats, perquè ens ho passem molt bé, i perquè cada cop que ho fem tinc la sensació d’haver viscut un somni. I això és un gran privilegi, perquè ja sabeu que sovint, els somnis no es fan realitat.