LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER

La senyora Florentina i el seu amor Homer s’hauria de titular SERAFINA.

Per què?

Doncs perquè la força amb que apareix l’Elisabet Cananovas i la llum que entra a l’escenari quan ella l’assalta fan que mereixi el qualificatiu de protagonista principal.

Té una bona presència escènica, i les expressions de la cara, la gestualitat, els canvis de to, d’actitud i de posició, i la manera de lliscar per damunt de l’escenari són... perfectes. Fins que ella no va aparèixer amb aquell impuls i aquella seguretat, estavem veient una obra ja clàssica, passada de moda i fins i tot avorrida. No m’ho estava passant bé. Però gràcies a l’entrada de la Serafina, papissota, espontània, sincera, innocent i descarada, tot va canviar, i tant jo com la Roser vam quedar enlluernats per l’energia de la seva actuació. Ens ho vam començar a passar bé i vam entrar a l’obra gràcies a ella.

Com era d’esperar, la Mercè Sampietro també hi posa llum. La seva interpretació continguda equilibra l’exageració i la sobreactuació un punt afectada de la resta de protagonistes. L’obra ho demana, segurament, i el públic ho agraeix i riu amb ganes. Jo me’n vaig distanciar, amb la sensació que aquell és un teatre passat de moda que no m’acaba d’agradar. La Margarida Minguillón, la Carme Callol i la Teresa Urroz fan riure molt a la gent, però no em va semblar que elles s’ho passessin bé. Semblaven poc espontànies i tot era massa forçat, poc natural. Insisteixo, aquesta interpretació, segurament buscada, va agradar a la majoria del públic, i això sol ja justifica la tria l’estil interpretatiu i de direcció. Només penso que la distància entre l’estil de l’Elisabet, fresc, espontani i natural contrastava en excés amb el més clàssic i tradicional de la resta d’actrius, potser amb l’excepció de la Mercè.

El Toni Sevilla fa bé el seu paper i l’Enric Cambray i la Gemma Martínez completen el repartiment, més en la línia d’interpretació “actual” tot i que els seus papers no tenen ni de lluny la importància de la resta.

Al final, a l’hora del aplaudiments, la pujada del volum i de la intensitat dels crits va demostrar clarament que la Serafina/Elisabet ens va captivar a tots, per damunt de la resta. Quines ganes que tenim de tornar a veure’t ben aviat. Benvinguda!!!