RICARD III

No vull parlar del repartiment, ni de l’escenografia, ni de la llum el vestuari  o la música. Bé, de la música i de l’Antoni Comas si, però després.

Vull parlar d’en Lluís Homar i de la millor interpretació que li he vist. Extenuant, intensa, brutal. Un text espès i directe, contundent i dur. Una energia i una força que li han permès arribar al final, però pels pèls. Un Ricard III grotesc, maquiavèl·lic, dolent de veritat, mentider, fals, cínic, pretensiós i envejós. Contrafet, geperut, malvat i cruel. Molt cruel. No sap que són ni la pietat ni la tendresa, ni el perdó ni la bondat. Tots els defectes de la humanitat conflueixen en aquell cos mal fet i en aquell cervell tarat. I tota la potència que un actor pot vessar dalt d’un escenari el Lluís Homar la té sobradament. El gest final, posant-se el dit al coll com dient no puc més, demostra la bestiesa que aquest home ha fet avui, i fa cada dia, a la sala gran del teatre nacional. Un desgast que costa de creure que es pugui anar repetint tant de temps sense que li acabi passant factura. Suposo que és una qüestió d’ofici i de tècnica, i ell de totes dues coses va més que sobrat, sobradíssim.

Quina sort veure’l de tant a prop, amb un vestuari excepcional, la única indumentària encertada, potser també la de l’Anna Sahun, i amb una riquesa d’expressions i de mirades increïble. Ell és l’únic que s’ajuda del gest, i no gaire. Suposo que el director ha considerat que calia donar més protagonisme a la paraula i ha imposat una mena de vaga de braços caiguts, que la majoria han seguit disciplinadament, però que pel meu gust ha privat a molts d’ells d’un recurs necessari, imprescindible, per reforçar unes interpretacions que han anat de discretes a més aviat dolentes, amb alguna noble excepció. No seria just deixar de dir que l’Anna Sahun, el Joel Joan, el Roger Casamajor i la Carme Elias donen el to. I algun secundari també.  I celebrar els 60 anys de la Julieta Serrano damunt dels escenaris. 

He dit que parlaria de la música i ara toca. L’Antoni Comas és un molt bon tenor. L’he pogut escoltar en alguna òpera i m’agrada. M’agrada molt. Llàstima que no l’hagin aprofitat més que per cantar uns minifragments de “O sole mio” i de Rigoleto. Hagués estat bé sentir una mica més la seva veu prodigiosa.

El bolero de Ravel del final sonant per sota de l’últim monòleg de l’Homar, encertadament fet amb micròfon, ha tancat l’obra a dalt de tot. Els aplaudiments unànimes crec que anaven dirigits exclusivament a ell, i ho demostra que quant s’ha avançat de la resta encara han sonat més fort.

Només ha estat una llàstima que la durada hagi estat excessiva, més de tres hores, i em sembla que s’hauria pogut fer algun retall que no hauria afectat gents a la comprensió de l’obra i l’hauria fet més digerible. I una errada tècnica que ha fet entrar una veu que no venia al cas a màxima potència ens ha descentrat a tots, actors inclosos. Tot i així, hem vist un espectable memorable. I si tots els actors fossin del nivell d’en Lluís Homar hauria estat una nit increïble. No es pot tenir tot.