Les xarxes són plenes de pirates, de cínics anònims amb
ganes d’humiliar qui pensa diferent, o senzillament a qui pensa. L’objectiu
no és discrepar, discutir o raonar. L’objectiu és insultar, vexar i destruir. A
cops amb ironia, pocs, i sovint vomitant bilis contra qualsevol raonament que
no encaixi amb alguns cervells excessivament impermeables. Així som, aquesta és
la nostra societat, la que prefereix insultar i amenaçar i que l’anonimat fa
aflorar amb tota la seva cruesa. Què faríem si ningú pogués descobrir que som
qui som... prefereixo no saber-ho, però twitter ens en dona pistes. És un campi
qui pugui monumental, un abocador on hi viuen els pitjors instints, les inclinacions
més perverses, el fanatisme més recalcitrant.
Sento un fàstic infinit llegint els insults, qualsevol
insult, però especialment aquells adreçats a persones i idees que considero
justes. Algun cop he entrat a dialogar amb algú de manera educada, a veure
quina era la reacció. Però a la que la discrepància es fa massa evident la
majoria no ho poden suportar i treuen tota la seva mala bava. No estem educats
per discutir amb algú que qüestiona les nostres conviccions, ni que sigui de
forma educada i pacífica. No hem sabut cultivar la discrepància com a valor
enriquidor, com a vehicle per millorar, per pensar, per avançar. Fins i tot hi
ha qui ens vol convèncer de que les societats es divideixen perquè hi ha qui
qüestiona principis “sagrats”. Primer, no hi ha principis sagrats, més enllà
del respecte a la vida i a la integritat física de totes les persones (i els
que es deriven dels drets humans, però que tampoc m’agrada considerar sagrats)
Segon, les societats sempre han estat dividides, per
qüestions socials, religioses, econòmiques i també ideològiques. En alguns
moments de la història han estat les religions les que han dividit les
societats provocant centenars, milers, milions de morts... hem d’eliminar les
religions?
Les revolucions per causes econòmiques, per enfrontaments
entre rics i pobres han omplert de sang tots i cadascun dels països del món. I
no les hem aconseguit eliminar!
I els conflictes entre blancs i negres, dretes i esquerres, monàrquics
i republicans... no han dividit de manera brutal i sagnant moltes societats?
Però hi segueix havent, sortosament, blancs i negres, dretes
i esquerres, monàrquics i republicans. I que per molts anys ens enriquim tots
plegats de la discrepància, de mirades diferents sobre el món, les persones, la
vida... Això és dolent?
Doncs si parlem dels partidaris de la independència de
Catalunya es veu que si que és dolent. Que “fracturem” la societat, la dividim,
la trenquem, la violentem. No serà que són els unionistes els qui no estan preparats
per la discrepància, per acceptar que el món no és com ells volen o voldrien,
sinó que és divers i plural, i que tot és qüestionable, que el millor sistema
per dirimir les diferències és votar, saber quants veuen les coses roses,
quants verdes i quants grogues. I actuar en conseqüència. O acceptar que estem
molt dividits a parts iguals i que ens tocarà negociar. I treballar el respecte,
l’acceptació de l’altre, la tolerància, la humilitat, la reflexió, la
serenitat.
Quants cops ha estat independent Catalunya? Fa molts anys? Mai?
i no hem acceptat les normes del joc? tot que en alguns moments de la història
hagin estat objectivament injustes (durant les dictadures per exemple)
I de quina manera hem intentar revertir questa situació? Majoritàriament
i gairebé sempre, de manera pacífica. En canvi els nostres adversaris polítics
han fet servir més sovint la força. O no? emparats en les lleis i en l’ordre
constitucional, per a ells sagrat, però han usat la força. La física, la dels
jutges, la del menys-teniment, la de la prepotència. Perquè tanta resistència
al canvi? La situació actual ja la coneixem, ja sabem quines fortaleses i
quines debilitats té. Perquè no intentem provar un altre model, un de nou,
encara desconegut? M’agradaria tenir la possibilitat de descobrir una nova
manera d’organitzar-nos. Potser no seria millor que l’actual... ho veig difícil,
però podria ser, sí. Però si no ho provem no ho sabrem mai. M’atrau la novetat,
em poden la il·lusió, i les ganes de millorar, de tenir la possibilitat de fer que
les coses siguin diferents, de construir una societat millor, més justa. Ja hem
vist que amb un estat gran com l’espanyol tot és molt difícil, els canvis
costen massa, o fins hi tot arriben a ser impossibles, per l’encarcarament d’unes
lleis votades fa desenes d’anys però que no ens permeten avançar i per les
evidents i més que demostrades desigualtats territorials. Potser un estat més
petit, més homogeni (encara que serà també molt divers) més semblant a estats
petits europeus com Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Dinamarca... és pot organitzar millor, sobretot perquè partim de zero i tenim la
possibilitat de no cometre errors, de no agafar vicis, de construir el país des
d’una perspectiva més actual, més moderna. Ho podem fer malament?, és clar... però
també ho podem fer bé. Perquè no ho voleu provar?
Ja no és només un tema identitari, que també, sinó que ara pesen
molt més qüestions socials i econòmiques.
Si algú que no comparteix les meves idees llegeix això és
molt possible que m’insulti, que m’amenaci o que se’n rigui. M’ha passat molts
cops, i m’hi he acostumat. Són molt pocs els que intenten raonar i presenten
arguments. Només agressivitat, infondre por, i traspuar mala llet. Perquè?
He dit que la bilis de les xarxes em provoca fàstic i és
veritat. Em fa especial ràbia aquell personatge amb excés de testosterona que menysprea
el que ell anomena “bonisme”. Ell o ella
saben dir les coses amb tota la ràbia possible, i les seves opinions surten del
fetge i no del cor, i encara menys del cervell. Doncs em declaro “bonista”,
partidari d’eliminar l’insult, l’amenaça i l’agressivitat en les relacions
entre les persones en favor de l’argument, el sentit de l’humor i el respecte.
És possible?
Però també és cert que ja m’he acostumat a sentir-me una
mica sol en el sempre tempestuós i selvàtic món de les xarxes socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada