Amb tota la il·lusió del món anavem a veure l'espectacle de dansa contemporània In the Spirit of Diaghilev, que ens oferia el Teatre nacional a la sala gran. Quatre coreògrafs que acostumen a treballar al Sadler’s Wells, centre britanic creador de dansa, Wayne McGregor, Russell Maliphant, Sidi Larbi Cherkaoui i Javier De Frutos ens volien oferir quatre aproximacions a l’esperit i els ideals dels Ballets Russos. Llàstima de l'últim ball, el que tanca l'espectacle deixan-nos amb un molt mal gust de boca, perquè els altres van aconseguir moments molt interessants.
El primer ball, Dyad 1909, em va resultar més pesat que els dos següents, però la música del compositor islandès Ólafur Arnalds em va agradar molt. Ha creat una partitura nova, encarregada per a l’ocasió i que combina piano, corda i instruments electrònics. Sense cap mena de dubte, la millor música de la nit. Em va costar entendre el que s'ens volia explicar, i tant la llum com el vestuari no em van sorpendre gaire.
El segon és el que, en conjunt més em va agradar. El ballarí Daniel Proietto va ser el més aplaudit, i merescudament, perquè va executar a la perfecció una original coreografia molt ben lligada amb el moviment circular de la llum, que juntament amb unes projeccions al terra, van crear uns efectes visuals d'una gran bellesa. La il·luminació i el so són de dos col·laboradors habituals de la companyia de Russell Maliphant, Michael Hulls i Andy Cowton.
El tercer aconsegueix molts bons moments , també amb una bona il·luminació, una parella de ballarins exel·lents, i una música prodigiosa, és clar, de Claude Debussy (Prélude à l’après-midi d’un faune), i amb música addicional signada per Nitin Sawhney, el vestuari concebut pel conegut modista Hussein Chalayan i el disseny de llums a càrrec d’Adam Carrée. Aquest duet, de nova creació, ha estat pensat per a dos ballarins de la companyia de Sidi Larbi Cherkaoui, James O’Hara i Daisy Phillips, i fa una ullada diferent a la criatura epònima del poema de Stéphane Mallarmé. El conjunt és molt atractiu i elegant.
De l'últim ball, potser més val no parlar-ne gaire. Molta gent va anar marxant mentre els "ballarins" cridaven, es barallaven, es violaven i torturaven, de manera molt explícita, fins i tot amb sang... ball, el que es diu ball, no en vam veure, i la coreografia era feta per un sàdic que tenia el propòsit d'escandalitzar-nos, cosa més aviat difícil. No ho va aconseguir, però si aburrir-nos sobiranament. Un desastre. I una llàstima, perquè l'espectacle anterior valia la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada