TORNEM-HI, WOW !!

Després d'un inici de temporada mogudet, sobretot degut a la intensitat amb que he viscut la preparació de la diada i del programa de la Via Catalana, tornem a la normalitat. Ha estat un estiu fugaç, amb unes vacances que han passat massa depressa. Tres setmanes de descans haguessin estat més que suficients, però l'enregistrament de l'Òpera WOW, d'Alberto Garcia Demestres, al claustre del Carme del Castell de Peralada el dia 14 d'agost , no me les va deixar disfrutar tant com hauria volgut. I quina sort, perquè em va agradar tant l'òpera, i també l'elegant escenografia d'en Xavier Albertí, que ha valgut la pena haver-hi dedicat uns dies. L'obra s'ho mereix, i no cambiaria per res del món el privilegi que vaig tenir de poguer-la realitzar, d'haver pogut assistir a algun assaig i conèixer el compositor, un brillant Alberto Garcia Demestres i l'escenògraf. Pensava que sent una òpera contemporània serien un seguit de sons extranys i una música insuportable. Ignorant ! WOW té moments molt bonics, poètics, i no només perquè els protagonistes siguin el poeta anglès Walt Whitman i Oscar Wilde, sinó perquè totes les melodies traspuen una bellesa i una emotivitat gairebé sublims. L'entorn hi influeix? si, segur. L'aprofitament que fa Albertí dels espais que li ofereix el claustre ajuda a crear un ambient ideal, i l'entorn passa a formar part de l'obra, ja sigui a la creu, la font, les arcades, el xiprer, els músics sota el llorer... espais on s'hi mouen amb elegància els cantants Juan Martín-Royo (Whitman), Antoni Comas (Wilde) i Elisenda Pujals (Woman). Tots tres impecables. L'escenari havia de ser sobri per força, on només un llit trenca l'espai, per poder gaudir de l'arquitectura de l'entorn amb tota la seva plenitut. La llum un pel massa tènue per les necessitats de l'enregistrament, però perfecta per a la vista dels poc més d'un centenar de privilegiats espectadors que van poder aplaudir amb ganes després del poc més d'una hora que, em sembla, a tots se'ns va fer curta.

LA TRAVIATA

M’han agafat unes ganes bojes d’anar a Verona, a veure alguna òpera a l’Arena, perquè el que vam veure ahir al Cinema va ser espectacular. La Traviata és l’opera més representada a tot el món, i no m’extranya gens, perquè ho té tot. Un argument tràgic, amb uns personatges romàntics, un amor apassionat i un desenllaç terrible. Res nou al món de l’òpera, però no per sabut deixa de ser colpidor. I d’això en té tota la culpa la música. Està farcida de tantes àries, duos i cors, cadascun millor que l’anterior, que no et permet perdre l’atenció ni un moment, i que sovint et trobes compartint les emocions dels personatges. Ahir vèiem una versió brillant del director d’escena Hugo de Ana, que aprofita el gran espai que li ofereix l’Arena de Verona per muntar un escenari magnífic, dividit en tres parts, que simulen els marcs d’uns quadres gegantins per on es mouen tots els personatges. L’efecte visual és espectacular, sorprenent i molt original. Les teles es mouen, amb la mica de vent que bufava aquella nit a Verona, gairebé al ritme de la música, i els marcs pujaven i baixaven fins i tot amb Violetta asseguda al damunt. El vestuari, que al cinema es pot apreciar molt millor que al teatre, està molt cuidat i és molt elegant, com tota l’escenografia en general. Ermonela Jaho, una soprano albanesa que no coneixia, em va agradar tant pel seu físic agradable com per la seva veu, que al principi, durant el brindis, em va semblar una mica forçada i massa vibrant, però que després va sonar netíssima, amb un timbre molt bonic i amb tota la força que li cal a Violetta. Alfredo és Francesco Demuro, amb una veu potent i neta, que s’adiu perfectament amb la de Ermonela, però amb un físic una mica “tou” que de totes maneres no influeix gens en la seva més que bona interpretació. Vladimir Stoyanov és el pare d’Alfredo, i un baríton molt bo, i a sobre canta una de les àries més boniques que li he sentit mai a un baríton. Ells tres són la columna vertebral de l’òpera, i encara que els altres no desentonen, tenen tant poc paper que són gairebé irrelevants. Els cors si que tenen una funció important, en els dos moments més brillant sonen molt bé.

Si tenim en compte que aquesta experiència més que remarcable ens ha costat 12 euros, i que anar al Liceu ens en pot arribar a costar més de 100, arribo a la conclusió que a partir d’ara les òperes les veuré al cinema més còmode, amb un so impecable i veient tots els detalls sense prismàtics.

Ja vindràn temps millors, espero, en que podrem tornar a veure òpera en directe. He de reconèixer que anar al Liceu té un encant especial i provoca emocions que m’agradarà tornar a sentir de tant en tant.

AINHOA ARTETA

El pare mestre de música i la mare perruquera. Una infantesa feliç, senzilla, amb el seu germà,  escoltant a casa la música que el seu pare posava, la Caballé, la Tebaldi, la Callas... això va fer que de ben jove sabés de memòria algunes de les àries més importants dels repertori operístic i que les cantés davant de familiars i amics. Algú va pensar que aquesta noia havia d’estudiar música, però l’economia familiar no donava per a tant. Tot i així ella es va entossudir a anar a Itàlia, a estudiar amb un reconegut mestre de música, que havia format a veus tant reconegudes com Pavarotti o Mirella Freni. No li van concedir la beca que havia demanat, i ja pensava que no podria anar-hi quan va rebre una inesperada ajuda d’un particular de 600.000 pessetes, que li van servir per engegar la seva aventura italiana. Allà va estudiar uns anys fins que el seu mestre va considerar que ja no li podia ensenyar res més i li va aconsellar que anés a Nova York, on hi havia els millors professors de cant. I es va trobar en aquella ciutat immensa, sola, sense ni cinc, i sense saber ni un borrall d’anglès. Un matrimoni basc la va ajudar a l’inici, i té molts bons records de l’estada en aquella casa, amb les visites que rebien  i les tertúlies a les que va assistir. Ara, recordant-les, considera que cada sopar va ser com un Master !

De moment només va poder sobreviure, sense poder estudiar música, i només fent alguna feina esporàdica, com cosidora, fins que va tenir la sort de conèixer un professor que, sabent en quina situació es trobava, li va oferir una classe diària, a canvi de que li fes de cangur de la seva filla. Així va poder anar fent, i va decidir presentar-se al concurs de cant del Metropolitan Opera National Council Auditions de Nueva York. S’hi va haver de presentar tres cops, tres anys consecutius, i el tercer el va guanyar, a l’hora que també guanyava el Concours International de Voix d’Opera Plácido Domingo de París. A partir d’aquell moment va poder estudiar al Actors Studio i va començar una vertiginosa carrera de concerts i òperes per tot el món. Ha parlat de les sensacions que va tenir quan van sonar les primeres notes de l’òpera LA CENERENTOLA, mentre esperava el seu torn per cantar en el paper de Clorinda. Triomfava com a soprano jove i atractiva, i això va fer que no pogués dedicar tant temps com volia a la seva formació, fins que va perdre la veu. Literalment es va quedar sense veu, i durant més d’un any va estar intentant trobar una solució, anant a metges diversos, i només va poder aclarir que tenia un quist, però que era millor no operar-lo. Es va medicar i va aconseguir que gairebé desaparegués, però igualment no podia cantar, i finalment va ser un metge austríac qui va aconseguir tornar-li a treballar la veu fins que va poder tornar a cantar amb normalitat. 

Va tornar a fer classes de cant, i poc a poc es va veure prou forta com per fer algun concert, i, finalment una òpera sencera. També ha recordat les sensacions que va tenir en la seva reaparició, i com de difícils van ser els moments anteriors a la seva entrada a l'escenari, a El pescador de perlas de Georges Bizet. I ha anart aconseguint una maduresa vocal que, en una evolució constant, li ha permès afrontar un repertori molt ampli. Va cantar a la casa Blanca, davant del president Bill Clinton, i als millors teatres d'òpera de tot el món. Considera que una cantant comença a estar en el millor moment a partir dels quaranta anys, i que és perillós esprémer la veu excessivament sent massa jove. Ha parlat de la seva admiració per Plàcido Domingo i per Mirella Freni, amb qui va actuar sent encara molt jove, i ha deixat molt clar que es considera molt afortunada de poder dedicar-se al cant, que és el que més li agrada. Ha parlat de la felicitat que li produeixen els fills, de que té assumit el seu paper de dona i les seves obligacions de mare, però que això no li impedeix exercir la seva professió. Creu que ser dona li ofereix alguns avantatges, més que no pas dificultats, i no s’ha sentit discriminada com a tal. S’ha mostrat molt agraïda per tots els qui l’han ajudat, especialment el seu representant, que és l’únic que va tenir al seu costat en els moments difícils,  a part de la seva família. Té clar que per cantar música moderna cal canviar la impostació de la veu, i deixar-se anar una mica, sense seguir les normes rígides de la òpera. Ha volgut acabar fent una clara referència al difícil moment actual, i ho ha comparat amb alguns moment difícils que ha viscut el seu país, referint-se al País basc, i que sempre s’ha de pensar que es poden resoldre els problemes amb esforç. Responent la pregunta d’una noia que volia ser cantant, però que veia que tenia poques possibilitats i que potser hauria de renunciar als seus principis, ella s’ha manifestat de manera contundentment favorable a mantenir els principis, i no deixar-se portar per cap altre interès. “El més important és ser bona persona, i no fer mai mal a ningú. Si algú em dona una bufetada no li tornaré pas”.

També s’ha mostrat contrària a la teoria que diu que el tren només passa un cop i que no es pot deixar escapar. Diu que de trens en passen molts, i alguns els agafes, d’altres no, d’alguns te’n treuen a cops de peu, però sempre en passen de nous. M’ha semblat que és absolutament cert.

Podria dir que gairebé m’ha agradat tant escoltar-la parlant avui al Banc de Sabadell, dins del fòrum "dona i lideratge", d'Esadealumni, com escoltar-la cantant. Gairebé. 

LA BOHÈME

Com que no tinc prou coneixements per fer una crítica amb cara i ulls de les òperes que veig, i no puc parlar de tècnica, ni de fraseig, ni d’afinació o de tessitura, o només en els casos en que ho veig claríssim, no tinc cap altre remei que fer les meves valoracions a partir dels sentiments que em provoca, de si em fa sentir plaer, m’alegra o m’entristeix. O si em deixa indiferent.

Pot ser que una òpera sigui cruelment atacada per la majoria de crítics, i que a mi m’hagi semblat sublim, només perquè aconsegueixi emocionar-me, fer-me vibrar i fins i tot extasiar-me. El repte, sempre que sec a la meva butaca, és aconseguir que se’m posi la pell de gallina, sentir alguna esgarrifança o vessar alguna llagrimeta. Sempre intento posar els meus sentits a punt per que captin allò que em fa sentir bé, aquella melodia que em deixa un nus a la gola, que m’accelera el cor, que m’excita o em relaxa. Malauradament sóc excessivament propens a deixar-me destorbar per qualsevol fotesa, alguna tos, una veueta, algun exagerat que fa un sonor SSSSHHH !!

I que em treu del núvol on em trobava. Això fa que massa sovint no pugui desmarcar-me de l’entorn i no aconsegueixi deixar-me seduir, amb la consegüent desil·lusió i fins i tot disgust. No està la cosa com per deixar escapar ocasions per delectar-me amb el que veig o el que sento.

Si una nit a l’òpera no m’alegra l’esperit és que no ha anat bé. Encara que s’hi hagi cantat la millor obra de Mozart i que els intèrprets siguin les veus més reputades en el seu millor dia. Home, si coincideixen aquestes variables, és molt possible que em senti plenament estimulat i satisfet, però no n’és una garantia absoluta. Depèn també de mi i de les meves circumstàncies. El meu estat d’ànim, el dia que he tingut, la son que arrossego, el meu coneixement de l’òpera, la impressió que em fan els cantants, si m’agraden l’escenografia, la llum, el vestuari i la tria dels personatges, o si donen el tipus, tant físic com vocal, poden determinar la meva percepció. Un tenor que faci de don José amb la veu una mica massa fina i poca energia ja em pot desmotivar del tot. I o bé la Carmen és perfecta i ho compensa, o ja sé que no sortiré content.

També he observat que a mida que he anat veient més òperes i que els meus coneixements, poc o molt han anat creixent, cada cop és més difícil que l’impacte sigui com quan era “verge”. I això em preocupa, perquè significa que cada cop em tornaré més exigent, i per gaudir mínimament hauré de tenir la sort de que coincideixin tots els factors favorables. I finalment, potser ni així, i no hi haurà òpera ni cantat que sigui capaç de produïr-me el més mínim plaer. Tinc la sensació que això és el que els hi passa a molts crítics, que farts com estan de veure-ho tot, no poden aconseguir pràcticament mai ni un bri de felicitat, ni un instant d’èxtasi, ni tant sols un mínim entusiasme. I ells encara poden fer-ne una valoració objectiva perquè tenen uns coneixements i una formació, però jo ni això !

Reflexiono sobre aquestes coses després d’haver escoltat, ara fa poques hores, l’estrena de la Bohème, des del lateral del tercer pis del Liceu. Avui he viscut alguns moments sublims al costat d’altres desesperants. Un concert de tos mentre Rodolfo li diu a Mimí com de freda té la mà. Concert de tos i de queixes, que molesten tant o més que els estossecs. Un mocador a la boca fora suficient per esmorteir el so i no molestar tant. I una mica més de tolerància, per part d’alguna minoria, també aniria bé. La situació dels personatges en algunes escenes, a la dreta de l’escenari ha fet que m’hagi d’inclinar endavant per veure’ls, tapant a la persona que tinc a la dreta i essent tapat per la de l’esquerra. Els directors d’escena  haurien de tenir en compte que hi ha una gran part de l’aforament que només veu mig escenari, i que seria bo que les escenes claus es produïssin, si no al centre, com a mínim una mica centrades. Aquests detalls són suficients perquè em descentri i em torni a costar molt tornar a entrar a l’obra. Algun moviment de decorats mentre Rodolfo i Mimí es declaren també em va semblar que distreia l’atenció de l’autèntic centre d’interès d’aquell instant màgic. Tot i que he de dir que l’escenografia em va agradar , encara que clàssica, una mica de pastorets depèn de com es miri, era prou elegant i bonica, fins i tot diria que,  pel meu gust, encertada. El moviment dels personatges, els cors, i els nens quan omplen l’escenari estan molt bé, i el moviment dels decorats ajuda a crear l’ambient necessari. No cal que parli de la Mimí i la Museta, perquè ja he escrit dos monogràfics, però si que he de dir que l’actuació de Ramon Vargas no ha respost a les meves expectatives. Estava segur que era el plat fort de la nit i he vist que no estava a l’alçada de la resta. Potser poca potència, potser un mal dia, o potser no és un personatge per a ell. A vegades l’orquestra se’l menja i costa de sentir-lo. Una orquestra que sona molt bé, a cops moments meravellosament bé, però que potser li sobrava volum i tapava algunes veus. La resta molt bé, papers curts, alguns d’ells amb apunts brillants que s’agraeixen. El baríton Christopher Maltman és un Marcello amb una veu preciosa però poc paper, com Gabriel Bermúdez, un Schaunard amb bona veu i paper curt. En Carlo Colombara és un Colline perfecte, amb una ària al quart acte que em va impressionar.

Bé, si he començat els meus comentaris parlant de sentiments és perquè crec que aquesta Bohème em va entrar per la pell i no per les orelles. Sé que llegiré crítiques negatives, segurament ben raonades i basades amb dades objectives i racionals.  Però em reafirmo en que potser hauríem de deixar de banda les convencions i fins i tot la raó per obrir els porus de la pell i deixar-nos posseir del tot per les veus, la música, les imatges i la màgia del Liceu. Per fer-ho, em cal mantenir la innocència.

Heus aquí el  repte.

FIORENZA CEDOLINS

Tinc un gran record de "Il Trobatore" del 2009, on la vaig escoltar en directe per primer cop, i on vaig qualificar el goig de sentir-la d'experiència inoblidable. Avui ho ha tornat a ser. He gaudit de tots i cadascun dels moments on la Fiorenza ha posat a prova la meva poca capacitat d'emocionar-me al Liceu. Escoltant una gravació, a casa, amb tranquil·litat i sense interferències, sovint em venen llàgrimes als ulls i m'emociono amb facilitat. Curiosament, en directe, entre la llunyania de l'escenari, els estossecs de la gent, la incomoditat de la butaca i tot plegat, em resulta complicat abstreure'm i entrar de ple en l'argument, en les veus i en les melodies, i en molt comptades ocasions em salta alguna llàgrima o se'm posa la pell de gallina. Quan succeeix, però, es converteix en una experiència sublim. Avui, em fa una mica de vergonya reconèixer-ho, he plorat la mort de Mimí. I la responsable ha estat la Fiorenza, amb aquell esplèndit final que ens ha regalat, molt ben acompanyada pel Ramon Vargas i la resta del repartiment. Un final tràgic, molt ben interpretat, sense exageracions innecessàries ni falses convulsions. Hi ha hagut altres grans moments, sobretot al primer i al tercer actes,  quan explica que es diu Mimí i no sap perquè, o quan li declara el seu amor a Rodolfo. Té una veu tant bonica que costa imaginar una Mimí diferent. I no hi ha infuït gens ni mica el fet de poder-la felicitar després, perquè llavors encara no sabia que podria baixar als camerinos i veure-la, encara vestida de Mimí, alta i elegant, regalant simpatia i agraïment a tots els que ens hi hem acostat a dir-li alguna cosa. He esperat pacient, amb por d'incomodar-la, que acabés de parlar amb una noia italiana, i li he pogut dir com m'havia emocionat i donar-li les gràcies sincerament pel seu esforç, la seva feina i el seu talent. Després, ja canviada de roba i carregada de perles, i gràcies a la insistència del Josep, ens hem fet aquesta foto plegats, i he marxat més content que un gínjol, perquè per primer cop he tingut la sort de poder expressar  els meus sentiments a una soprano que acabava d'escoltar, tal com m'ha passat amb l'Ainhoa.

L'estona que hem estat als camerinos amb la Rosa, la Isabel, la Mariona, la Lourdes, la Roser, el Pere, el Josep i el Xavier, que estaven tant contents com jo, ha sigut una delícia. Amb copa de cava inclosa, i respirant l'ambient d'eufòria per l'èxit d'una Bohème que tots hem qualificat d'inoblidable.

AINHOA ARTETA

Museta pot semblar un personatge secundari. Té un paper curt, apareix tard i no està massa estona en escena. Però avui era l'Ainhoa la que la interpretava, i com sempre, l'escenari s'ha omplert amb la força i la bellesa de la seva portentosa veu. Es fa escoltar, i el seu carisma és indiscutible, sigui fent de Museta o de Micaela a Carmen, que és quan l'he pogut veure en directe. De fet, podria ser una Mimí fantàstica, sense desmerèixer la Fiorenza Celodins, que ha estat impecable, aconseguint emocionar-me més d'un cop aquesta nit. Però en l'Ainhoa hi ha alguna cosa que fa que em captivi de manera especial. La seva imatge hi ajuda, però és aquesta veu preciosa, tant potent i brillant que m'arriba a l'ànima, la que la fa diferent. Escoltant-la amb els ulls tancats és un plaer immens, i fer-ho veient-la de prop es converteix en una experiència superior. Hi ha moltes sopranos que m'agraden, i unes quantes mezzos, però hi ha un no sé què en aquesta noia que la fa única. Per això em vaig entestar el juliol passat en veure Carmen des de la primera fila, per assaborir-la de ben a prop. I va valer la pena. El que llavors no sabia  és que encara la veuria de més a prop i que tindria ocasió de felicitar-la just després de la Bohème, encara vestida de Museta , entomant amb un somriure educat i amb molta simpatia, els comentaris de tots els que érem allà. Gràcies a la Rosa, la germana de la Isabel, avui hem entrat a la zona dels camerinos i hem tingut la sort, la gran sort, d'estar una estona entre una pila d'artistes. Després, ja vestida de carrer, he pogut demanar-li de fer-nos una foto junts, "para mi blog", li he dit, i ella m'ha demanat que els deixés bé, així en  plural, i li he contestat que a ella segur... a accedit a fer-se la foto com si estigués encantada de la vida i, ves quina tonteria, m'ha fet feliç. No sóc mitòman, però m'ha fet gràcia retratar-me amb ella, reconec que empès pel Josep, perquè jo no hagués gosat, i ara estic content que ell hagi insistit. Gràcias Ainhoa !!!! Ja estic esperant amb candeletes la propera ocasió de veure-la i escoltar-la. Espero que sigui aviat.

EL BURBERO DI BUON CUORE

Veient que els preus altíssims ens impedien veure algunes òperes interessants, per iniciativa del Xavier Capell vam decidir fer la prova d’anar al cinquè pis del Liceu, comprant entrades sense visió, o amb poca visió, a 10 euros. Com a mínim podríem escoltar-les i estirant el coll i posant-nos drets, fins i tot veure alguna cosa. Per tant, aquesta nit hi hem anat amb el Xavier i la Lourdes amb el convenciment que seria una nit de Liceu diferent a totes les que hem viscut fins avui. Hem passat per la primera fila de platea, Carmen,  i ho hem tastat tot, excepte aquestes entrades “barates” que avui portem a la butxaca. Un cop al nostre lloc, i quan encara falten cinc minuts per que comenci “El burbero di buon cuore” veiem que hi ha molt poca gent. Queden seients lliures a platea i a tots el pisos, però especialment al tercer hi ha tot un bloc absolutament buit. Ens mirem, veiem que per veure l’escenari gairebé ens haurem de jugar la vida, i decidim baixar a ocupar aquests llocs orfes, amb l’esperança de que no arribin els seus propietaris a última hora, i de veure aquesta òpera del músic valencià Vicent Martín i Soler des d’un lloc, sinó privilegiat, si molt millor del que esperàvem.

S’apaguen els llums, puja el teló, i es produeix un moviment massiu, dels laterals cap al centre. Tothom aprofita per millorar la seva visió de l’escenari ocupant els seients buits més ben situats.

Estem contents, i fa il·lusió ser allà havent pagat tant poc. A mi això ja em predisposa positivament, i crec que ens passa el mateix als quatre, perquè disfrutem de l’òpera, de la música fàcil, senzilla, i bonica, i de les encertades interpretacions dels cantants, potser no brillants, però que estan a l’alçada de la partitura i de la lleugeresa de l’obra.  El rondinaire de bon cor és una òpera agradable, amb una música que arriba sense dificultat, que s’entén bé, amb àries boniques i amb alguna floritura interessant, i duos, tercets i concertants esplèndits, amb ritme i sense complicacions. Una història d’embolics, però no molt enrevessada, i amb un sentit de l’humor que ajuda a païr-ho tot, i si bé res no destaca d’una manera espectacular, tot és prou atractiu com per no avorrir-se gens ni mica. Potser l’escenografica és pobre i no acaba d’arrodonir un espectacle que es interessant i divertit, però que no ocuparà un lloc especial a la meva memòria.

Alguna cosa deu fer que les òperes de Mozart hagin arribat als nostres dies essent conegudes i reconegudes per tothom i que les de Vicent Martín no. Potser al segle VXIII tots dos eren igualment ben considerats, però avui Mozart és considerat un geni i Martín no passa de ser un bon músic, gairebé desconegut fins i tot pels valencians.

Tots els personatges tenen el seu moment, la seva ària o el seu duo, i només destacaria el baix Carlos Chausson, que és qui té el paper més important i qui porta el pes de tota la trama. La resta, Paolo Fanale, Elena de la Merced, David Alegret, Veronique Gens, Marco Vinco, Josep Miquel Ramon o Patricia Bardon tenen bons moments, però cap d’ells sobresurt, només potser la Veronique Gens, que canta molt bé les dues àries que va compondre Mozart, i l’Elena de la Merced, que té una veu molt bonica però poc potent. El conjunt és molt correcte i permet gaudir de l’òpera sense patir gens, i l’orquestra contribueix a que tot encaixi a la perfecció. No vaig entendre alguns crits de desaprovació al final, exagerats i desagradables. M’agradaria saber qui es creu tant “entès” i tant “sensible” que és capaç de posar-se a fer el burro, com si fos en un camp de futbol. No aplaudint seria suficient per demostrar que no li ha agradat, però voler fer notar d’aquesta manera el seu disgust em sembla excessiu. Pot fer-ho, és clar, però jo també el puc escridassar a ell per emprenyar. Llàstima que no el vaig poder veure.

CHERUBINO

 Cherubino és un personatge curiós, un noi interpretat per una mezzosoprano que es disfressa d'home i de dona, i que té un paper més aviat curt, però que, desde el meu punt de vista, és el veritable protagonista de Les nozzes de Fígaro. Ahir, la soprano de Pamplona Maite Beaumont em va fer posar la pell de gallina. Mentre escoltava “Voi te sapete” i la miraba amb els prismàtics, vaig experimentar aquella raríssima sensació de que la música t’arriba a l’ànima i sents pessigolles a l’estòmac. Una felicitat que dura només un instant, i que et fa somriure d’emoció. Em va fer sortir de l’èxtasi un fanàtic que des del cinque pis, nosaltres érem al quart, va cridar cinc o sis bravos seguits amb tota la potència de la seva veu, i que va fer que no s’aplaudís tant com es mereixia la brillant interpretació de la Maite, perquè vam quedar sorpresos i aclaparats de la vehemència d’aquell adulador excessiu. Em sembla que ella també va estar una estona una mica “tocada” pels crits del senyor “claca”.

La Mezzo va tenir algun altre moment brillant, de fet tot el que va cantar ho va fer amb la mateixa veu delicada, amb un frasseig naturalíssim i una sensibilitat insòlita. Aquests dies he escoltat diverses interpretacions d’aquest Cherubino, i la única que puc considerar genial i la única que m’ha emocionat ha estat aquesta. Només per això ja va valer la pena tornar a veure aquesta Nozze de Fígaro per segon cop en tres anys.

La resta, tot i quedar eclipsat per aquest Cherubino encantador, també em fa agradar molt, inclús el comte d’Almaviva, Borja Quiza, de qui no havia sentit parlar gaire bé, però que em va semblar més que correcte, fins i tot en algun moment, com en el difícil inici de tercer acte, excel•lent.

Maite Alberola, la comtessa, fa una extraordinària interpretació, especialment en l’ària “Porgi amor” del principi del segon acte, on també va arrencar algun bravos de l’excèntric del cinquè, i els sincers aplaudiments de la resta.

Molt bé també la Susanna d’Ainhoa Garmendia, que potser és qui té el paper més extens, juntament amb el Fígaro de Joan Martín-Royo, aquest si autèntic protagonista de l’òpera, interpretat a la perfecció tant des de la vessant musical com de la còmica. Tots dos tenen uns personatges molt agraïts, que emocionen i que fan riure, i musicalment tenen fragments exquisits, com el divertit i contundent “Non piu andrai” de Fígaro o la delicadíssima ària “Deh vieni, non tardar “ de Susanna.

La resta de personatges compleixen en els seus papers, igual que els cors, no gaire rellevants, i que l’escenografia que ja coneixíem, i que per tant no ens va sorprendre.

Le Nozze de Fígaro és una òpera magnífica, una de les que més m’agraden, plena de moments per disfrutar, d’àries, duos, tercets, quartets i sextets que et fan passar una bona estona i alguns fins poden arribar a emocionar. I amb la Roser, la Lourdes i el Xavier vam passar una agradable i càlida nit de febrer dins del Liceu, mentre a fora es preparava una nit gèlida i uns dies de neu i gel. Potser n’hauré de parlar demà o demà passat d’aquesta possible glaçada. Ja ho veurem.

CINQUÈ PIS

JUAN DIEGO FLOREZ I DIANA DAMRAU

El Cinquè pis del Liceu em porta bons records. Els meus pares hi van tenir els dos seients del seu abonament durant molts anys, fins el dia de l’incendi, i conservo desenes de programes dels anys seixanta, setanta i vuitanta de les òperes que van escoltar des de les alçades d’aquell teatre que tant els agradava. Un cop reconstruït ja no s’hi van abonar més, perquè era massa car i no s’ho podien permetre. Jo hi vaig anar alguns cops, tot i que en aquells moments l’òpera no em deia massa res, i encara no sabia que m’acabaria agradant moltíssim, gràcies a aquelles esporàdiques visites al cinquè pis del Liceu i als discs que s’escoltaven a casa dia si dia també.

SÍLVIA TRO SANTAFÉ

Doncs el dia 27 de desembre del 2011 hi vam anar a escoltar “Linda di Chamonix”, de Gaetano Donizetti, el meu compositor favorit. És una òpera que barreja el drama i la comèdia, però amb final feliç, i que recorda, per la riquesa de la partitura, altres òperes de Rossini o del mateix Donizetti. Destaca sobretot pel virtuosisme que exigeix als cantants, i en aquest cas se’n van sortir amb un 10, sobretot la Diana Damrau i el Juan Diego Florez, un parell de cracks que ens van fer gaudir moltíssim, i que van rebre els crits d’aprovació i els aplaudiments constants (excessivament constants) del públic. L’òpera és plena de duets molt bonics, que aquests dos cantants van elevar a la màxima expressió, molt ben acompanyats per un cor excel·lent i sobretot per una Sílvia Tro Santafé, una mezzo valenciana que no té molt paper, però que fa un duo amb la Diana Damrau memorable. El baix Bruno de Simone i el baríton casi baix Simón Orfila  i el baríton Pietro Spagnoli també em van agradar molt, tot i no tenir papers especialment lluïts. I a mi Linda di Chamonix em sembla una òpera bonica, interessant, amb alguns moments brillants i d’altres simplement elegants. No crec que es pugui parlar d’una òpera fluixa, tal com he llegit en algun bloc, i encara menys dolentíssima, com algú ha dit. M’ha agradat, i no té res a envejar a d’altres òperes molt més conegudes i amb els mateixos mèrits que aquesta. Tots vuit, Pere, Isabel, Josep, Mariona, Xavier, Lourdes, Roser i jo, ens ho vam passar bé, i tindrem un bon record d’aquesta nit al cinquè pis, alguns amb una visió reduïda, però amb una emoció ampliada.

FILA 1, SEIENT 2

Ahir, al Liceu de Barcelona, la Lourdes, el Xavier, la Roser i jo vam assistir a una representació especial de Carmen de Bizet, amb la Jossie Pérez, l’Ainhoa Arteta, el Neil Shicoff i l’Àngel Òdena. Ells quatre, més la resta de cantants, cors i orquestra, van actuar per nosaltres. Només per nosaltres. Encara que sembli impossible, entre ells i nosaltres no hi havia ningú, només el director de l’orquestra, Marc Piollet, amb els seus gestos sincopats i la seva forta respiració. Mai haviem estat tant a la vora dels artistes, perquè mai havíem estat a la primera fila de platea, i potser no hi tornarem a ser mai, però l’experiència ha superat totes les expectatives. La sensació d’estar sol, sense caps que et tapin, sense estossecs ni sorolls que no siguin els dels músics o els cantants, és espectacular. Veure les expressions, la suor, les mirades, els gestos subtils, la força de la interpretació, i escoltar tots els matisos del cant, des d’aquell pianíssim de l’Ainhoa, fins a tota l’energia dels cors, és un plaer indescriptible.
Suposo que va influir la novetat, la insòlita proximitat de l’escenari la que ens va fer entrar amb més força dins de l’òpera i ens va descobrir sensacions noves, però no vaig poder evitar pensar que a partir d’ara em resultarà més difícil mirar-m’ho un altre cop des del tercer, quart o cinquè pis. És tant fàcil acostumar-se a les coses bones...
De l’elenc d’ahir, puc dir que va destacar l’Ainhoa Arteta, que va lluir per damunt de la resta malgrat el paper curt de la Mikaela, que té el seu millor moment en l’ària del principi del tercer acte, amb aquell final que tant a gust vam aplaudir on li demana al Senyor que la protegeixi, amb un fil de veu que no s’acaba d’apagar mai. La Jossie Pérez a mi em va agradar. Potser més que la Béatrice Uria-Monzón que vam veure el 5 d’octubre de l’any passat, i que no em va emocionar. En canvi de la Jossie em van impressionar la força, la seva imatge i una gran intensitat dramàtica que compensen sobradament un timbre de veu que al principi no em va acabar de convèncer, i que a mida que va avançant l’obra cada cop em va semblar millor i al final vaig acabar trobant-la boníssima. Crec que en el còmput global és una Carmen excel·lent.

L’Àngel Òdena sempre m’agrada. Ahir també, tot i que es va ennuegar en el que havia de ser el seu millor moment. És una pena, perquè això va deslluir una actuació pel meu gust molt bona. Té una veu potent i bonica i també interpreta amb encert el personatge del torero Escamillo. Llàstima !!
Neil Shicoff no m’ha agradat. Segur que és un bon cantant, però crec que no és un bon Don José. Em va costar imaginar-me’l com un soldat capaç d’aconseguir els favors d’aquell tros de dona jove que és Carmen. Les escenes entre ells dos eren difícils de creure, tant per la diferència d’edat com per la planta del tenor de Brooklyn. Segur que hi ha papers que li escauen més, perquè no poso en dubte la seva qualitat vocal i la seva bona tècnica. He consultat el seu currículum i he vist que es tracta d’un cantant amb una immillorable reputació.

L’escenografia, la llum i els moviments dels actors i dels cors encara em van agradar més que el primer cop, així vistos de prop. La llum concentrada, potent i directa en molts moments ajuda a crear un ambient elegant, amb jocs d’ombres i contrallums molt bonics. El gran escenari buit, només amb algun element simbòlic, em resulta molt atractiu, i permet gaudir al cent per cent de l’actuació dels personatges, i sobretot dels moviments del cor, excel·lents en totes les seves intervencions, inclòs el cor infantil. Tots estan molt posats en el seu paper i fan molt més creïble tota la trama. La dansa del torero nu, la caiguda del brau o els Mercedes omplint l’escenari, són alguns dels moments més interessants de la proposta del Calixte Bieito. Aquest cop crec que l’encerta.

També van venir les meves germanes Montse i Marta, i uns altres amics, el Xavi i la Glòria, que van disfrutar tant o més que nosaltres, però sense el “detall” de la primera fila...
Sortint, la Marta va patir un desmai que va mobilitzar els serveis mèdics del Liceu, i que ens van atendre a la perfecció, ells i tot el personal, des del guarda de seguretat fins el director general, que casualment va passar per allà. La Rosa Bassedas , cosina de la Roser, que també treballa al Liceu es va quedar fins al final, com tots els nostres amics, quan l’Ambulància ens va dur a l’Ambulatori Pere Camps... Aquella hora llarga d’espera no ens van voler deixar sols. Bons amics !
Una nit d’opera perfecta que va acabar en un ambulatori de Ciutat vella per posar-nos un cop més a lloc, veient que no tot és tant bonic com al nostre paradís... baralles, atracaments a turistes, violència domèstica, policies custodiant ferits...
Finalment, tot va acabar bé.
Per nosaltres.
De moment.

GELOSIA BEN EMBOLICADA

Masculinitat, orgull, homenia, virilitat... tot menys cavallerositat, que és el que el títol suggereix fruit d’una primera traducció literal. Cavalleria Rusticana és una història d’amor i de venjança, d’orgull ferit i de violència, de masclisme i de rusticitat mental. Una de les primeres òperes del verisme italià, que retrata una època i un tarannà que, encara que sembli impossible, encara perdura. Però la música que Mascagni va composar per aquest text és prodigiosa. Ja no només l’immens Intermezzo, sinó tota l’òpera, amb uns cors excepcionals, i alguna ària molt bonica. La nit del dia 6 d’Abril m’ho vaig passar molt bé escoltant-la. No parlaria d’una nit memorable, però si que em va arribar tota la força i l’emoció que traspua l’obra i em va deixar més que satisfet l’actuació de la majoria dels cantants. També I Pagliacci, de Leoncavallo, em va causar una gran impressió. És una òpera preciosa, amb una de les àries més boniques que conec. Té un ritme àgil i vigorós, on tot es precipita amb rapidesa, tant argumentalment com musical. El tenor que fa de Cànio em va semblar inicialment poc adequat pel personatge, però he de reconèixer que hi va anar entrant i va cantar un “Vesti la giuba” més que digne.

He llegit algunes crítiques

negatives, ja del primer repartiment, que ni es plantegen veure el tercer, que és el que actuava dimecres, però no puc estar-hi d’acord. No els sembla bé l’escenografia, que per a mi era impecable. Clàssica, sí, però bona. Tampoc han agradat els cors, per massa cridaners, però a mi precisament em van semblar tant potents com convenia, i si potser no es van moure prou bé per l’escenari, si que van sonar magníficament, cors de nens inclosos. L’orquestra, especialment a l’Intermezzo de la Cavalleria, que he escoltat desenes de vegades, em va semblar que sonava com havia de sonar, sense floritures, però sense defectes. Els cantants del primer repertori no els he escoltat, ni els escoltaré, però m’estranyaria que milloressin al Turiddu - José Ferrero, a l’Alfio - George Gagnidze, o al Canio - Piero Giuliacci, i encara menys a la Nedda - Olga Mykytenko o la Santuzza - Paoletta Marrocu. No són, ja es veu, cantants que et posin la pell de gallina, però tots defensen bé els seus personatges i tenen l’ofici i l’art necessaris que deixar-nos satisfets. Finalment he arribat a la conclusió que si em va agradar tant, i les crítiques en general no són gaire bones, aquella nit jo devia estar especialment sensible. Potser no haver pogut anar al camp del Barça em va fer més vulnerable... afortunadament.

BOLENA I SEYMOUR, GRUBEROVA I GARANCA

No vull deixar passar massa temps per escriure algun comentari sobre Anna Bolena, perquè no sé quan em duraran els efectes de la impressió que em va causar escoltar l'Elina Garanca i l'Edita Gruberova juntes. Al Liceu sempre hi ha alguna cosa que et distreu i no et deixa assaborir al màxim alguns moments sublims, i ahir també em va passar això. Tenir a la senyora Gruberova estirada de la manera més elegant possible damunt d'unes escales una mica fosques, però molt ben situades al centre de l'escenari, cantant amb una perfecció extraterrestre i amb uns pianíssims d'escàndol, i tenir el senyor del davant, pobre home, intentant contenir la tos i gairebé morint asfixiat per aconseguir-ho, és una experiència trista, perquè pateixes pel melòman i per que no pots gaudir de l'experiència mística com caldria.

Dit això, i amb alguns atacs de tos més que comprensibles per l'època que vivim, puc afirmar que ahir va ser una de les nits més memorables que he viscut al Liceu. L'Elina Garanca va ser, des del meu humil punt de vista, el millor regal de l'estrena, per la seva prodigiosa veu, bonica i ben treballada, i per la seva inmillorable presència, un conjunt tant complet que fins i tot em va fer patir per que no tapés la diva que tantes ganes tenia d'escoltar, una Edita Gruberova acompanyada d'un seguici fidel i cridaner.

I les primeres notes encara em van fer patir més, perquè la mezzo va entrar amb tanta força que vaig pensar que en aquell escenari, ara tant ple, no hi podia lluir ningú més. La veu de la Gruveroba va començar tímida, i no m'extranya, i quan ja pensava que es confirmaven els meus mals presagis, va anar agafant volum, força i bellesa, especialment en els aguts, fins a situar-se al nivell de la seva oponent, tant en la història com a l'escenari. El resultat van ser uns duos magistrals, emocionants, commovedors, i unes àries no menys emotives.

La resta els van acompanyar amb molt d'encert, sobretot la Sonia Prina, "una" Smeton perfecta, que es un plaer escoltar i veure, amb l'afegit que no és habitual poder gaudir d'una contralt.. i menys com aquesta !!

No vam poder sentir en Josep Bros per culpa d'una malaltia, però el seu substitut, Gregory Kunde, ho va fer tant bé que va obtenir uns quants bravos dels fans de Gruberova situats sobretot al cinquè pis. Si, ens va agradar molt també a nosaltres, amb una veu bonica i poderosa que podia competir en bones condicions amb les dues "estrelles" de la nit. Tots els altres molt bé, i els cors i l'orquestra impecables, van arrodonir un espectacle de molta altura, dels que em va agradar fins i tot l'escenografia, a la que només faria algunes objeccions pel tamany de les pantalles i la qualitat, potser buscada, de les projeccions. La llum, excepte en alguns moments que convenia una mica "d'intimitat" em va semblar una mica escasa, gairebé pobre.

Però res no em farà oblidar aquest dijous 20 de gener al Liceu, ni aquestes Anna Bolena i Giovanna Seymour tant i tant brillants.

FALSTAFF

Aquest Flastaff potser no passarà a la història del Liceu, però a mi em va agradar. Deixant a banda l’escenografia, sòbria i elegant, però que empetitia l’escenari fins a convertir-lo en un teatret, Falstaff em va semblar una òpera magnífica, a l’alçada de les que més m’agraden, tant de Verdi com d’altres compositors. Potser no té una ària memorable, ni uns cors conegudíssims, però el conjunt és fantàstic, i els passatges en que canten tots a l’hora destaquen especialment, cosa que suposo que deu fer que sigui una òpera difícil d’interpretar. Joan Pons fa un personatge absolutament creïble i musicalment perfecte. L’Àngel Òdena té una veu molt bonica i ja tinc ganes de veure’l fent l’Escamillo a la Carmen de Juliol. Carles Cosias, Maite Alberola, Ruth Rosique i companyia fan uns papers a l’alçada d’un primeríssim repartiment, i tot i que no he vist els altres, no crec que siguin gaire millors que aquests cantants. I l’Orquestra també va sonar molt bé, arrodonint una més que bona nit de Liceu.
El mes que ve tenim Anna Bolena, del meu compositor favorit... a veure que passa.

CARMEN BIEITO...

Ahir vam veure l’Òpera Carmen, i d’entrada ja puc dir que és la que m’ha agradat més dels últims anys. Pot influir que és una de les meves Òperes predilectes, i que aquests últims dies l’he escoltat i treballat a fons, i que l’audició que vam fer a casa del Xavier i la Lourdes el diumenge em va acabar de posar en situació. Però el que segur que ha influït definitivament ha estat la direcció escènica del Calixte Bieito. Normalment els canvis d’època sempre em molesten, perquè provoquen anacronismes que sovint no tenen justificació i em semblen capricis que no responen a res més que a unes ganes irracionals de cridar l’atenció i de canviar les coses perquè si. Però aquest cop, apart d’algun detall poc important, crec que situar la trama de Carmen a Ceuta als anys seixanta ha estat un encert, i és el marc ideal per explicar aquesta història de gelosia, d’alliberament i de mort. I a diferència del que acostuma a passar a l’òpera, la interpretació dels actors m’ha semblat del tot satisfactòria, el que demostra un cop més la gran capacitat de Calixte Bieito per dirigir els actors. L’escenografia és perfecta, des del despullat pati del quarter de legionaris fins a l’encreuament de carreteres amb deu cotxes Mercedes o l’immens toro d’osborne sol al mig de l’escenari buit. La llum canvia constantment, sempre al servei de l’acció, amb uns efectes molt simples, però molt bonics i efectius. Crec que la il·luminació contribueix de manera definitiva a que el resultat global sigui rodó. El moviment dels cantants i de tots els personatges estan molt cuidats, sempre al servei de la història i creant situacions composicions d’una estètica impactant, amb alguns moment especialment brillants, com el dels contrabandistes aixecant objectes tots a l’hora, o el del cor darrere d’una corda dirigint-se directament al públic de les llotges laterals, per no parlar del torero nu, d’una gran força dramàtica o de la caiguda del toro d’osborne... i de molts altres.

Els cantants, així en general, podrem dir que estan bé. Pel que fa a la interpretació dramàtica i al seu perfil físic, tot és perfecte. A l’hora de cantar, tant Roberto Alagna com Marina Poplavskaya estan molt i molt bé. No hi vaig trobar cap defecte i tots dos, amb unes veus més que boniques i una força i una sensibilitat extraordinàries, em van emocionar. És un plaer escoltar-los. Una altra cosa va ser la Beatriz Uria Monzón. Tot i sabent que és una de les Carmens de referència, em va sorprendre la seva veu fosca, casi diria trista i apagada. No vaig ser l’únic que, sobretot a la primera part, vaig tenir la sensació que era una veu que no em resultava agradable. Hauré de consultar-ho amb algun expert a veure que hi diu. Tampoc em va agradar l’Erwin Schrott, especialment en l’Ària del Toreadror, on em va decebre del tot. Potser després va anar millorant, però vaig tenir la sensació que estava escoltant un baix que patia molt en les notes altes i no un baríton. El cor potser va ser el millor de la nit. Per com van cantar i per com es van moure. I el cor Vivaldi-petits cantors de Catalunya també va ser un regal. Una nit esplèndida, compartida amb el Xavier i la Lourdes, el Pere i la Isabel, la Gemma, el Josep i la Mariona i la Roser, de la que en guardarem un molt bon record.


-----------------------------------------------------------------

Opéra-comique en quatre actes. Llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy basat en la novel·la de Prosper Mérimée. Música de Georges Bizet. Estrenada el 3 de març de 1875 a L'opéra Comique de París.
Nosaltres veurem el primer Repartiment
el dia 5 d’octubre del 2010

Direcció escena: Calixto Bieito
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Xavier Clot
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Teatro Massimo (Palermo) / Teatro Reggio (Torí)

Direcció musical: Marc Piollet

Carmen: Béatrice Uria-Monzon
Don José: Roberto Alagna
Micaela: Marina Poplavskaya
Escamillo: Erwin Schrott
Frasquita: Eliana Bayón
Mercédès: Itxaro Mentxaka
Le Dancaire: Marc Canturri
Le Remendado: Francisco Vas
Moralès: Alex Sanmartí
Zuñiga: Josep Ribot


Durada aproximada. Primera part 90 min. Entreacte 30 min. Segona part 55 min. TOTAL 3 hores

EL RAPTE EN EL SERRALL

Una altra nit al Liceu que em deixarà un molt bon record, i la constatació que alguns cops els segons repartiments també ens poden emocionar. La representació d'ahir del Rapte en el Serrall va estar plena de moments brillants, d'àries i duos perfectament executats, de veus potents i clares, d'aguts i de notes baixes que ens van arribar amb presició i nitidesa, i d'algun atac de tos... ja se sap, la primavera...

Sóc incapaç de fer una crítica musical perquè ni tinc la formació ni els conèixements per anar més enllà de les meves superficials percepcions. Pero intueixo que el tenor Pavol Breslik i la soprano Agneta Eichenholz van estar perfectes en els seus papers de Belmonte i Constanza, no vaig saber escoltar cap gall ni cap nota desafinada, i si hi vaig trobar molta sensibilitat, la força necessària quan calia i la dolçor justa quan la trama ho requeria. La resta, Hendrikje van Kerckhove fent de blonde, Peter Marsh com a Pedrillo i el baix Jaco Huijpen fent d'Osmin, encàixen perfectament amb els dos protagonistes, potser el baix, en les notes més baixes es perdia una mica, però el conjunt em va agradar moltíssim. L'escenografia, últimament sempre polèmica, estava força bé, potser desaprofitant la gran profunditat de l'escenari, però creant solucions a base de cortines que donaven la sensació d'espai. Una llum clara i potent ajudava a gaudir del vestuari i els elements escenogràfics sense haver de forçar la vista com passa sovint. Esperava el cor de Geníssers amb il·lusió, i potser va ser l'única decepció de la nit, perquè el van resoldre amb un grup reduït de cantants i li va faltar força i contundència... i no tenien gaire pinta de Geníssers... o l'exèrcit otomà està en crisi...

Aquest cop van venir en David i la Mercè i em sembla que s'ho van passar bé. Com que es van portar bé, poden tornar quan vulguin. A la Roser, al Xavier, la Lourdes, la Mariona, el Josep i la Isabel també els hi va agradar molt, però en Pere era una mica més crític i deia que no havia disfrutat com esperava..

Tal com deia en començar, sense ser una nit d'aquelles que no s'obliden mai, si que em deixarà un bon record.

I com que se'm fa difícil parlar de la direcció d'escena de Christof Loy, aquí teniu el que diu la pàgina web del Liceu:

Christof Loy (Essen, 1962) du a terme en El rapte del serrall una de les funcions que, en l’art de la interpretació, s’assigna al director d’escena: la de donar forma dramàtica a l’experiència de l’obra. Aquesta funció del director no és, però, un acte subjectiu i arbitrari,
perquè la seva experiència –la del director d’escena– només és pertinent si el que ens revela de l’obra amb la seva dramatúrgia és el sentit de l’obra o alguna faceta important de l’obra, encara
que la pols dels segles l’hagin pogut desdibuixar. I això és el que a Christof Loy en aquesta producció en subratllar que en El rapte del serrall no hi ha una simple contraposició –cultural però també moral– entre els europeus (Konstanze, Belmonte, Blonde i Pedrillo) i els musulmans (Selim i Osmin). La bondat del paixà Selim, en perdonar generosament el fill del seu botxí per amor de la dona que estima, converteix aquest sobirà turc en el centre de la gratitud de tots els personatges i en el motiu de l’admiració moral dels espectadors que ho contemplen. És per això que a mesura que avança la representació, Christof Loy subratlla, cada vegada més, la gratitud i l’afecte de Konstanze pel seu raptor i la tristesa de Selim per tot el que ell perd amb l’alliberament dels seus ostatges. La simetria entre les parelles, que és present en l’argument de l’òpera, fa que aquest esquema es reprodueixi també en la parella d’Osmin i Blonde, i que, finalment, una mirada molt més seriosa i profunda del que és habitual, i també molt més nostàlgica i lírica, inundi l’escena. El plantejament dramatúrgic de Christof Loy és incompatible, en conseqüència, amb un Rapte del serrall vestit amb les formes i els colors del rococó vienès i orientat a comunicar l’humor una mica superficial de les caricatures. En aquest context, els sentiments dels personatges constituïen parèntesis –no gaire més complexos tampoc– que permetien retornar amb més vivacitat al to de farsa que presidia preferentment l’espectacle. La gran diferència d’aquests muntatges amb el de Christof Loy no és només l’espai –auster, aquí, connotat de segrest contemporani–, sinó sobretot el tractament dels diversos sentiments dels personatges –amor o còlera–, tractats amb una intensitat, amb una autenticitat i amb una complexitat inhabitual en el singspiel. Així s’entén perfectament que aquesta producció guanyés el premi al «Millor espectacle de l’any» concedit per la revista especialitzada «Opernwelt».

«Dins uns decorats gairebé abstractes i un vestuari molt vagament oriental, Loy subratlla el caràcter vehement de les relacions entre els protagonistes, fent (discretament) al·lusió a un segrest al Pròxim Orient on les víctimes patirien la síndrome d’Estocolm (és evident que les dues noies no són insensibles als seus raptors). Aquest aspecte es veu accentuat pel manteniment de la quasi totalitat dels diàlegs parlats, una decisió que obliga els intèrprets a mostrar-se tan bons actors com cantants, objectiu en molt bona part assolit» Jean Lucas: Die Entführung aus dem Serail. («Opéra Magazine», novembre de 2006)

L’ACORD DE TRISTANY

Amb quatre notes que s’aniran repetint constantment comença l’òpera Tristan und Isolde, de Richard Wagner. L’he pogut veure amb el seu primer repartiment el dia 4 de febrer, i sense ser decebedora, no ha arribat al nivell que esperàvem. Com deia en Pere al final, no ens va emocionar. Gràcies a la sessió prèvia d’en Xavier la vaig disfrutar més del que ho hauria fet si no en sabés res de res. Tot i així, es veritat que en cap moment vaig notar aquella sensació de que la música t’entra directe a l’ànima. No sé si és culpa de la partitura o dels cantants, però la nit d’ahir no serà d’aquelles que recordaré sempre.
Destacaria el baix coreà Kwangchul Youn, perquè amb la seva breu intervenció i la seva poderosa veu greu va aconseguir que s’acabessin els sorollets a la sala, cosa que no va aconseguir ningú més. Per mi va ser el millor de la nit. La mezzo Michaela Schuster també va destacar per damunt de la resta, amb un paper molt més complert que el del rei, i una veu contundent que omplia tot l’escenari i es “menjava” als altres personatges, potser excepte a l’amic de Tristany, Kurwenal, que tampoc va fer un mal paper. Es curiós que els dos protagonistes van ser els que menys em van agradar. Tant la soprano americana Deborah Voigt, com el tenor Peter Seiffert van estar bé, però els hi va faltar aquella mica de geni i de talent que fa que un cantant passi d’agradar a emocionar…
Per damunt de tot em va impactar l’escenografia, amb un estil més proper als dibuixos animats de la Disney que als decorats d’una història medieval bretona en un teatre com el Liceu. Molt original, amb uns colors vius i una llum moderada, i jugant fins a l’exageració amb les perspectives corbes i les fugues, creant una sensació de profunditat molt interessant.
L’orquestra va ser, sense cap mena de dubte, el millor que vam sentir ahir, i els aplaudiments finals al seu director Sebastian Weigle em fan pensar que tothom pensa el mateix. Una bona nit de música, però més que millorable.

La pàgina del Liceu diu:

Drama musical en tres actes. Llibret del compositor, basat en una llegenda medieval bretona segons la versió de Gottfried von Strassburg (segle XIII). Música de Richard Wagner. Estrenat el 10 de juny de 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 8 de novembre de 1899.
Tristan und Isolde té com a punt de partida un poema medieval de Gottfried von Strasburg (vers 1210), sobre una llegenda d’origen cèltic, que narra els tràgics amors de Tristany i Isolda. S’estrenà el 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Wagner féu de Tristan und Isolde l’expressió més poderosa de la passió amorosa que s’afirma, incontenible, a despit de la pròpia voluntat, de les normes morals i de les lleis divines, i que només troba en la mort el seu acompliment. Utilitzà una música nova, al límit de la tonalitat, d’un cromatisme exasperat, punt sense retorn en l’òpera romàntica i punt de partida de la música del nostre temps.
Tristan, que ha estat guarit per Isolde –filla de la reina d’Irlanda– de les seves ferides, rep l’encàrrec del seu oncle i protector, el rei Marke de Cornualla, d’anar a Irlanda per demanar, en nom seu, la mà d’Isolde. Quan s’aixeca el teló, la primera escena ens situa al vaixell en què Tristan condueix Isolde a Cornualla, i el filtre de mort que fa portar la princesa per consumar la seva venjança –Tristan havia causat la mort del seu promès Marold– és canviat per la serventa Brangäne en filtre d’amor, cosa que desencadena –i alhora revela– la passió soterrada dels protagonistes. Al segon acte té lloc una de les escenes d’èxtasi amorós més extraordinàries de la història de l’òpera, fins que els sorprèn el retorn de Marc i els seus cavallers i Melot fereix greument Tristan. Al tercer acte, Kurwenal ha conduït el seu amic Tristan al seu castell de Karéol, a la Bretanya, on esperen l’arribada de la nau d’Isolde, l’única que el pot guarir. Isolde apareix només a temps de rebre entre els seus braços Tristan poc abans de morir. Arriba el rei Marke, disposat a perdonar. Però els bretons presenten batalla i Kurwenal mata Melot abans de ser ell mateix ferit mortalment. Isolde, ja fora d’aquest món, s’enfonsa en la nit de la mort, única realitat que la pot tornar a unir amb Tristan, mentre canta l’extraordinària Liebestod (Mort d’amor).

IL TROVATORE

Dissabte dia 28 de novembre vaig tenir el privilegi d'assistir a l'assaig general de l'òpera Il Trovatore, de Verdi, que es va estrenar ahir a la nit. A la sala del gran teatre del Liceu només hi havia unes quantes persones, alguns familiars dels cantants, el director d'escena i el seu equip, i uns quants tècnics. Escoltar a la soprano Fiorenza Cedolins fent de Leonor, al tenor Marco Berti com a Manrico, a la mezzo Luciana d’Intino com la zíngara Azuzena i al baríton Vittorio Vitelli com a compte de Luna, gairebé en la intimitat, ha estat una experiència inoblidable. Fa molts anys vaig poder assistir també a un assaig sense públic, amb la Mirella Freni fent la Mimi de la Boheme, i no vaig ser prou conscient de la sort que tenia. Ara si que he gaudit al màxim de la sensació d'escoltar-los poc abans de l'estrena, i de veure el director d'escena fents retocs d'última hora o a la soprano evitant fer una nota compromesa per "protegir" la seva veu...

Ahir l'estrena va ser un èxit, i tots van ser molt aplaudits, amb l'exepció del director d'escena, en Gilbert Deflo, a qui van xiular per la seva feina, per la exessiva simplicitat dels decorats, i per la inexistència d'elements escenogràfics, a part d'unes cortines de fons, que a mi em van semblar molt elegants. Jo treballava en la transmissió de l'òpera pel canal 33 i donada la presència de la Reina i de moltes autoritats, la nostra feina es va fer molt més complicada del que ja és habitualment. Però tot va anar bé i vam poder fer la transmissió tal com volíem.

El dia 18 de desembre tenim entrades per veure-la un altre cop (per mi serà el tercer) però amb el segon repartiment. A veure quines diferències hi trobo

El mateix dissabte a la nit vam anar a casa del Xavier i la Lourdes per fer l'audició i conèixer l'obra més a fons. Com sempre, en Xavier s'ho havia preparat la mar de bé i ens va preparar per poder entendre millor l'obra i així gaudir-ne molt més.

TURANDOT

Dimecres dia 22 vam anar a veure l'última òpera de la temporada. Turandot !

La Isabel i el Pere, la Mariona i en Josep, la Lourdes i en Xavier i la Roser i jo vam gaudir d'una bona representació, amb una posada en escena de Núria Espert, magnífica, i amb uns bons cantants, que en alguns moment ens van saber emocionar. Amb l'excepció del tenor, que no va aconseguir conmoure'ns en la seva ària "Nessum dorma", en la que teniem posades moltes esperances. A tots ens va decebre, no per la música, que és meravellosa, sinó per la interpretació que en va fer el tenor americà Carl Tanner, que no va saber posar-hi "ànima". El silenci que es va fer en acabar és la mostra que no ens va tocar la sensibilitat. Però tant la soprano Georgina Lukács en el paper de Turandot com la també soprano Norah Amsellem, Liú, van estar esplèndides, especialment aquesta última, que amb alguns aguts pianíssimos em va emocionar, i la gent va respondre amb aplaudiments a la seva interpretació i la seva preciosa veu. Tant l'italià Giorgio Giuseppini en el paper de Timur, com els tres consellers de l'emperador Ping, Pang i Pong, van estar fantàstics, i aquests tres últims especialment encertats. Gabriel Bermúdez, Eduardo Santamaría i Vicenç Esteve Madrid no només canten a la perfecció, sinó que fan una molt bona interpretació teatral dels tres divertits personatges.

Em van impressionar especialment l'orquestra, dirigida per Giuliano Carella, els cors del Liceu dirigits per José Luis Basso, que aquesta vegada estaven ampliats amb la coral polifònica de Puig-reig i el cor infantil de l'escola de música de Nou Barris, tots sota la direcció musical de Giuliano Carella.

Tots vam coincidir en que potser havíem vist la millor òpera de la temporada. I el bloc 207 és un dels millor llocs per fruir-ne al màxim. És al segon pis i centrat. Perfecte! Però millor dur prismàtics...

Les sessions preparatòries i les audicions que ens va fer en Xavier ens ha anat molt bé per situar-nos i familiartitzar-nos amb el text i la música. Ens ha ajudat a gaudir encara més d'aquest plaer cada cop més intens que ens proporciona escoltar una òpera al Liceu.

la temporada que ve ja està ben enfocada. Il trobatore, Tristany i Isolda, El rapte del Serrall i El cavaller de la rosa... això pinta bé !!

SALOMÉ

Ahir teníem Liceu. Salomé de Richard Strauss ha estat la penúltima òpera d'aquesta temporada i l'hem vist representada pel segon repartiment, amb l'Erika Sunnegårdh fent de Salomé, Gerhard Siegel com a Herodes, Vivian Tierney fent d'Herodias i Robert Bork de Jochanaan. Tots em van semblar molt correctes, només alguns problemes amb els registres baixos de la Salomé, però compensats sobradament per uns aguts sensacionals, molt potents i adequats per al personatge. Robert Bork està fantàstic, si ell està al segon repartiment com deu ser el del primer ? Els altres no desentonen, però tampoc fan posar la pell de gallina.

L'escenografia em sembla patètica, amb alguns moviments ridículs, com quan tots es posen a apuntar amb les pistoles quan sentim la veu de Jochanaan. La llum salva algunes coses i l'escena de la taula també, però em resulta impossible acceptar l'epoca que ens proposen quan el text parla d'espases i d'escuts. Aquest anacronisme distreu una mica, així com les aparicions i desaparicions del profeta, a les que no hi trobo cap justificació. L'orquestra sona molt bé, contundent i compacta, però estant a platea en alguns moments tapa les veus, en especial la de Salomé. En conjunt puc dir que m'ho vaig passar molt bé, que vaig disfrutar durant l'hora i tres quarts que va durar la funció, sense tenir en compte la senyora de la fila del darrere que anava comentant tot el que passava... però si ja ho vèiem !!!

Tinc ganes de veure-la amb el primer repartiment i sentir la Salomé-Nina Stemme, que segurament serà molt millor.

Amb una mica de sort, demà hi podré anar. A veure que passa.

Sortint vam anar a l'Atic a sopar, i vam estar la mart de bé menjant i xerrant (els ous estrellats no em van agradar tant com recordava) Va ser una bona manera de començar la setmana.

Dijous 2/07/2009

Realment la Nina Stemme és una exel·lent soprano, amb una veu poderosa en tots els registres, que va aconseguir fer-me veure una Salomé diferent. Pel que fa a la resta de personatges no hi vaig saber trobar diferències remarcables, i fins i tot diria que em va agradar més el Jochanaan del segon repartiment. M'ha agradat veure-la dues vegades perquè he pogut copsar matisos que amb una sola sessió se m'escapen. I segur que si la veies un tercer cop encara faria més descobriments.

LES NOCES DE FÍGARO

Aquesta és la primera òpera de les quatre que veurem aquesta temporada. No anàvem a cegues, perquè en Xavier Capell ens va fer una sessió informativa que ens va anar molt bé per conèixer el que anàvem a veure. Le Nozze di Figaro és una de les òperes de Mozart més conegudes i més apreciades. Amb llibret de Lorenzo Da Ponte es basa en l'obra teatral de Beaumarchais "La Folle journé ou les Mariage de Figaro" i és la continuació del Barbero de Sevilla. Som al castell d'aguas Frescas, propietat del compte d'Almaviva, que ja fa uns anys que s'ha casat amb la Rosina, gràcies a l'ajuda de l'alesores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb la Susanna, cambrera de la comptessa.
Vam veure la interpretació del segon repartiment, que va ser més que correcta, i vam disfrutar amb una escenografia simple, elegant i lluminosa i amb uns moviments escènics que van ajudar a fer més divertits els embolics de l'obra.

Aquestes són notes sobre l'òpera de la web del Liceu:
Le nozze di Figaro té un marcat caràcter prerrevolucionari. Però per damunt d’aquests aspectes ideològics i de la brillant sàtira social —que necessitaren la protecció de l’emperador Josép II, figura paradigmàtica del Despotisme Il·lustrat, per poder estrenar l’òpera—, Da Ponte i Mozart aconseguiren crear una extraordinària «comèdia humana» que constitueix una al·legoria de la recerca de la felicitat, en què els protagonistes senten vivament la necessitat d’amor, sigui vist com a desig sexual —el comte o Cherubino—, com nostàlgia d’una felicitat perduda —la comtessa—,com a pur afecte familiar —Figaro i Susanna—, però que es presenta sempre amenaçat, des del primer moment, per la desconfiança i la traïció. L’acció se sitúa a prop de Sevilla, al castillo del comte d’Almaviva. Ja fa uns anys que el comte s’ha casat amb Rosina gracies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susanna, cambrera de la comtessa.

La intriga se centra en el desig que sent el comte per Susanna, que voldria posseir invocant el ius primae noctis, i la reacció àgil i decidida de Figaro que —amb la complicitat de Susanna i la comtessa, que enyora l’amor del seu marit— prepara una trampa que posarà en evidència al seu senyor. En l’escena final, quan la comtessa perdona el comte agenollat als seus peus i tot sembla haver retornat a l’ordre inicial, la música de Mozart s’amara d’una malenconia d’una intensitat inoïda que ens dóna la clau de l’òpera. En oberta contradicció amb les paraules, afirma la vanitat de tota esperança, l’efímera il·lusió de trobar la felicitat en aquest món.
Da Ponte definí aquesta òpera commedia per musica i no opera buffa, i, efectivament, el text i la música superen àmpliament els estereotips habituals. Els personatges adquireixen un relleu psicològic inimaginable fins aleshores i la música incorpora nombrosos préstecs de l’opera seria, amb àries d’una tristesa que no té res a veure amb la tradició còmica, amb peces de conjunt i els desmesurats finals dels actes segon i quart.

Fitxa artística:

Direcció d'escena / Lluís Pasqual
Escenografia / Paco Azorín
Vestuari / Franca Squarciapino
Il·luminació / Albert Faura
Coreografia / Montse Colomé
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu/Welsh National Opera (Cardiff)


Direcció musical Antoni Ros Marbà

Conde Almaviva. David Menéndez

Condesa Almaviva. Maite Alberola

Susanna. Ainhoa Garmendia

Figaro. Joan Martín-Royo

Cherubino. Jossie Perez

Marcellina. Marie McLaughlin

Bartolo. Josep Ribot

Basilio. Vicente Ombuena

Don Curzio. Roger Padullés

Barbarina. Naroa Intxausti Bolunburu

Antonio. Valeriano http://www.liceubarcelona.cat/cms/images/stories/liceu/pdfLanchas