CINQUÈ PIS

JUAN DIEGO FLOREZ I DIANA DAMRAU

El Cinquè pis del Liceu em porta bons records. Els meus pares hi van tenir els dos seients del seu abonament durant molts anys, fins el dia de l’incendi, i conservo desenes de programes dels anys seixanta, setanta i vuitanta de les òperes que van escoltar des de les alçades d’aquell teatre que tant els agradava. Un cop reconstruït ja no s’hi van abonar més, perquè era massa car i no s’ho podien permetre. Jo hi vaig anar alguns cops, tot i que en aquells moments l’òpera no em deia massa res, i encara no sabia que m’acabaria agradant moltíssim, gràcies a aquelles esporàdiques visites al cinquè pis del Liceu i als discs que s’escoltaven a casa dia si dia també.

SÍLVIA TRO SANTAFÉ

Doncs el dia 27 de desembre del 2011 hi vam anar a escoltar “Linda di Chamonix”, de Gaetano Donizetti, el meu compositor favorit. És una òpera que barreja el drama i la comèdia, però amb final feliç, i que recorda, per la riquesa de la partitura, altres òperes de Rossini o del mateix Donizetti. Destaca sobretot pel virtuosisme que exigeix als cantants, i en aquest cas se’n van sortir amb un 10, sobretot la Diana Damrau i el Juan Diego Florez, un parell de cracks que ens van fer gaudir moltíssim, i que van rebre els crits d’aprovació i els aplaudiments constants (excessivament constants) del públic. L’òpera és plena de duets molt bonics, que aquests dos cantants van elevar a la màxima expressió, molt ben acompanyats per un cor excel·lent i sobretot per una Sílvia Tro Santafé, una mezzo valenciana que no té molt paper, però que fa un duo amb la Diana Damrau memorable. El baix Bruno de Simone i el baríton casi baix Simón Orfila  i el baríton Pietro Spagnoli també em van agradar molt, tot i no tenir papers especialment lluïts. I a mi Linda di Chamonix em sembla una òpera bonica, interessant, amb alguns moments brillants i d’altres simplement elegants. No crec que es pugui parlar d’una òpera fluixa, tal com he llegit en algun bloc, i encara menys dolentíssima, com algú ha dit. M’ha agradat, i no té res a envejar a d’altres òperes molt més conegudes i amb els mateixos mèrits que aquesta. Tots vuit, Pere, Isabel, Josep, Mariona, Xavier, Lourdes, Roser i jo, ens ho vam passar bé, i tindrem un bon record d’aquesta nit al cinquè pis, alguns amb una visió reduïda, però amb una emoció ampliada.