Activitat cultural 2018

Malgrat el parèntesi que m'ha fet perdre Blasted, Frankenstein i Que rebentin els actors, he pogut tornar a veure molt teatre.
Bodas de Sangre a la biblioteca de Catalunya, amb l'Ivan Benet, la Nora Navas i la Clara Segura. Excel·lent. Ivanov amb escenografia i interpretacions brillants, Nit de reis tot espectacular, Après moi le Déluge magnífic teatre musical amb Marisa Martins i Antoni Comas, Maria Estuard brutal Sílvia Bel i Rhümia com vam riure, al Lliure.
Islàndia interessant i difícil, Desig sota els Oms prescindible, al TNC la temporada passada.
La importància de ser Frank divertida, va ser la primera que vaig veure després de l'operació, i a partir d'aquí Temps Salvatge ben interpretada i distreta, In Memòriam molt emocionant,  Falsestuff creació sorprenent i original fantàstica, El Monstre del laberint correcta amb massa pretensions, Là peça en blanc i negre autèntica poesia, Maremar escenografia a part tot perfecte, Travy amb la família Pla al complet brillants totes, Els jocs florals de Canprosa divertida, Kassandra brutal Elisabet Casanovas, Cuculand Souvenir discreta, Troya, una veritable Odissea més que discreta i la Neta del senyor Linh emocionant amb un lluís Homar perfecte.
Sense oblidar la visita a l'exposició del David Bowie, que em va entusiasmar, a la de de Björk, amb realitat virtual espectacular, l'últim i molt emotiu concert del Raimon i la visita per primer cop al Tenis Barcelona per constatar que és un esport elititsta.

Mnac

Sense oblidar les visites a la Fundació Mafre, dues exposicions fotogràfiques més que interessants de Shomei Tomatsu i de Brassaï, l'antològia de Xavier Miserachs a la Pedrera. També vam anar al MNAC per admirar la Batalla de Tetuan de Fortuny, entre moltes altres obres, i al museu de Montserrat on hi una col·lecció de pintura i escultura molt important i al museu Toulouse-Lautrec a l'Albi. I fa pocs dies al Caixa Fòrum, repetint Toulouse-Lautrec i redescobrint Velázquez.
No em puc queixar de l'activitat cultural de l'any...

Museu de Montserrat

Mnac

RICARD III

No vull parlar del repartiment, ni de l’escenografia, ni de la llum el vestuari  o la música. Bé, de la música i de l’Antoni Comas si, però després.

Vull parlar d’en Lluís Homar i de la millor interpretació que li he vist. Extenuant, intensa, brutal. Un text espès i directe, contundent i dur. Una energia i una força que li han permès arribar al final, però pels pèls. Un Ricard III grotesc, maquiavèl·lic, dolent de veritat, mentider, fals, cínic, pretensiós i envejós. Contrafet, geperut, malvat i cruel. Molt cruel. No sap que són ni la pietat ni la tendresa, ni el perdó ni la bondat. Tots els defectes de la humanitat conflueixen en aquell cos mal fet i en aquell cervell tarat. I tota la potència que un actor pot vessar dalt d’un escenari el Lluís Homar la té sobradament. El gest final, posant-se el dit al coll com dient no puc més, demostra la bestiesa que aquest home ha fet avui, i fa cada dia, a la sala gran del teatre nacional. Un desgast que costa de creure que es pugui anar repetint tant de temps sense que li acabi passant factura. Suposo que és una qüestió d’ofici i de tècnica, i ell de totes dues coses va més que sobrat, sobradíssim.

Quina sort veure’l de tant a prop, amb un vestuari excepcional, la única indumentària encertada, potser també la de l’Anna Sahun, i amb una riquesa d’expressions i de mirades increïble. Ell és l’únic que s’ajuda del gest, i no gaire. Suposo que el director ha considerat que calia donar més protagonisme a la paraula i ha imposat una mena de vaga de braços caiguts, que la majoria han seguit disciplinadament, però que pel meu gust ha privat a molts d’ells d’un recurs necessari, imprescindible, per reforçar unes interpretacions que han anat de discretes a més aviat dolentes, amb alguna noble excepció. No seria just deixar de dir que l’Anna Sahun, el Joel Joan, el Roger Casamajor i la Carme Elias donen el to. I algun secundari també.  I celebrar els 60 anys de la Julieta Serrano damunt dels escenaris. 

He dit que parlaria de la música i ara toca. L’Antoni Comas és un molt bon tenor. L’he pogut escoltar en alguna òpera i m’agrada. M’agrada molt. Llàstima que no l’hagin aprofitat més que per cantar uns minifragments de “O sole mio” i de Rigoleto. Hagués estat bé sentir una mica més la seva veu prodigiosa.

El bolero de Ravel del final sonant per sota de l’últim monòleg de l’Homar, encertadament fet amb micròfon, ha tancat l’obra a dalt de tot. Els aplaudiments unànimes crec que anaven dirigits exclusivament a ell, i ho demostra que quant s’ha avançat de la resta encara han sonat més fort.

Només ha estat una llàstima que la durada hagi estat excessiva, més de tres hores, i em sembla que s’hauria pogut fer algun retall que no hauria afectat gents a la comprensió de l’obra i l’hauria fet més digerible. I una errada tècnica que ha fet entrar una veu que no venia al cas a màxima potència ens ha descentrat a tots, actors inclosos. Tot i així, hem vist un espectable memorable. I si tots els actors fossin del nivell d’en Lluís Homar hauria estat una nit increïble. No es pot tenir tot.

LLIBRÀLEGS

Ahir al Lliure de Montjuïc vaig descobrir un nou espai i una manera de fer teatre més íntima i propera del que és habitual i que no us podeu perdre.

Una quarantena d’espectadors ens vam asseure en les cinc fileres de cadires de la petita biblioteca situada en una de les torres de l’edifici. Una noia ens va acompanyar des de l’entrada, a traves d’un ascensor per a 25 persones i d’unes escales estretes fins aquest racó de l’edifici tant especial. Al cap de poc van aparèixer l’Albert Ausellé i la Mireia Piferrer per explicar-nos quatre historietes molt curtes, però delicioses, divertides i originals.

El pas d’una història a l’altra es fa només variant el registre i el to, alternant els personatges i les situacions sense cap més ajuda que el gest i la paraula.

Tot un exercici de capacitat interpretativa de dos bons actors que ens van demostrar que es poden posar dins la pell d’una bibliotecària i un visitant enigmàtic, d’uns treballadors de la neteja, d’uns enamorats que es volen sorprendre o dels constructors d’una muralla de llibres. Quatre petites històries escrites amb enginy i sentit de l’humor, i representades en un entorn totalment despullat, sense llum, ni música ni decorat. Bé, tot situacions que es produeixen dins d'una biblioteca representades precisament en una biblioteca. Per fer això en aquestes condicions calen una actriu i un actor amb la capacitat de crear un ambient amb poca cosa, de transmetre emocions, estats d’ànim i sentiments només amb els seus propis recursos i ho fan a la perfecció. Una molt bona proposta, atrevida, interessant i divertida, que estic content d’haver pogut gaudir amb la companyia del Gus, company de feina i amic, amb qui vam compartir una experiència professional intensa durant els inicis de la nova etapa del Super3. L’Albert Ausellé també forma part del magnífic grup d’actors de la família dels súpers, i amb ell també vam passar molts bons moments durant els dos anys que jo hi vaig estar treballant.

Un plaer !!

L'ÀNEC SALVATGE

És millor saber la veritat, sigui quina sigui, encara que saber-la tingui unes conseqüències nefastes?

És preferible viure enganyat, però feliç?

¿Podríem dir que la veritat està sobrevalorada, si saber-la ens impedeix viure tranquils, estimar als qui ens envolten i envellir amb ells?

Perquè hem de saber allò que ens farà mal?

Què ens aporta conèixer uns fets que afecten el passat de qui ens envolta,  i que capgiraran la nostra vida tràgicament?

Preguntes a les que cadascú pot donar una resposta diferent, i que ens planteja amb resposta inclosa L’Ànec salvatge, l’obra d’Ibsen que, molt ben dirigida per en Julio Manrique hem vist aquesta nit al Lliure de Montjuïc. I valia la pena anar-hi.

M’ha agradat molt l’obra. La trama, el desenvolupament, la resolució, tot passa quan ha de passar, la història avança sense decaure mai i l’espera del desenllaç, del clímax, et manté en tensió fins al final i t’hi acompanya a base de petits descobriments, i d’algun cop d’efecte.

Els actors i les actrius estan impecables. Em costa una mica entendre  l’entonació repetitiva i tant característica de l’Andreu Benito, perquè sempre em fa la sensació que interpreta el mateix personatge, ep , i que no és necessàriament dolent, perquè igualment m’atrapa. Però té pocs matisos tot i una bona presència escènica i un caràcter ideal per al personatge d’en Werle.  

La resta, cadascun d’ells i amb els diferents nivells d’importància en l’argument, estan fantàstics. La Gina de Laura Conejero duia el braç embenat, suposo que a causa d’una lesió, perquè no crec que fos per exigències del guió, o com a mínim a mi no em va semblar que calgués que el seu personatge hagués d’anar amb el braç en cabestrell. Sigui com sigui, feia patir una mica veure-la pujar les persianes amb una sola mà, o recollir els papers del terra, o treure’s i penjar un abric. Potser li afegeix dramatisme... El seu personatge és culpable i víctima a la vegada, i crec que interpreta aquest paper a la perfecció.

La testimonial aportació d’en Jordi Llovet fent de Petersen, i de Molvik és correcta.

El Pablo Derqui, Gregor,  i l’Ivan Benet, Hialmar, porten el pes principal de l’obra, i el portem amb molta energia, en algun moment potser amb un excés d’energia, però sense perdre en cap moment de vista els seus personatges, que passen per fases diferents i que ells acompanyen amb encert. Hi ha unes quantes escenes de molta intensitat, tant en la seva primera conversa al casament, més continguda, com en el moment on la veritat es manifesta sense embuts. En tots ells mostren les seves excel·lents qualitats interpretatives i formen un molt bon tàndem protagonista.

En Jordi Bosc, Relling, té un paper més curt, però com sempre s’hi enfunda com en un guant, natural, creïble i convincent. La Miranda Gas, Soerby , la núvia elegant i bonica encaixa bé amb el paper i el fa encara millor, i canta tant bé que m’ha emocionat en els dos moments en que ho fa, amb molta classe i sensibilitat. En Lluís Marco, Ekdal, està perfecte. L’avi excèntric, una mica boig i potser més lúcid que la resta, és un personatge ideal per a ell, i ajuda molt a que el conjunt funcioni millor. I L’Elena Tarrats, estupenda, esplèndida, als seus 23 anys fent de nena de catorze a la perfecció. I amb una veu preciosa, tant quan parla com quan canta al final de l’obra, en una escena memorable. Ella és la víctima innocent de la veritat que en Gregor delata, i la seva candidesa lúcida ens commou pel que té de real, perquè ella és l’únic personatge que no té cap pecat, no és culpable de res ni res se li pot recriminar, i pateix com  ningú les conseqüències d’aquesta innecessària sinceritat. L’Elena expressa amb tota la franquesa possible la personalitat de Hegvige, la ingenuïtat d’algú que no és capaç d’afrontar el trasbals que suposa el coneixement de la crua realitat.  I l’Elena té la capacitat, la poc freqüent capacitat, de fer ombra a qui sigui damunt de l’escenari, per l’actitud sincera, per la força que traspua, quina meravella el moment de la desesperació expressada amb tota l’energia del món, i per la seva sorprenent maduresa. Fantàstica!

Finalment,  No és millor una mentida pietosa?

No puc deixar de parlar de la Música interpretada per en Carles Pedragosa, que té una presència constant, i que afegeix elegància no només al conjunt de l’obra, sinó a l’esplèndida escenografia d’en Lluc Castells, que ens regala unes imatges molt boniques i evocadores, com la del piano sota la neu. Molt poètic tot plegat. Un conjunt fantàstic.

LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER

La senyora Florentina i el seu amor Homer s’hauria de titular SERAFINA.

Per què?

Doncs perquè la força amb que apareix l’Elisabet Cananovas i la llum que entra a l’escenari quan ella l’assalta fan que mereixi el qualificatiu de protagonista principal.

Té una bona presència escènica, i les expressions de la cara, la gestualitat, els canvis de to, d’actitud i de posició, i la manera de lliscar per damunt de l’escenari són... perfectes. Fins que ella no va aparèixer amb aquell impuls i aquella seguretat, estavem veient una obra ja clàssica, passada de moda i fins i tot avorrida. No m’ho estava passant bé. Però gràcies a l’entrada de la Serafina, papissota, espontània, sincera, innocent i descarada, tot va canviar, i tant jo com la Roser vam quedar enlluernats per l’energia de la seva actuació. Ens ho vam començar a passar bé i vam entrar a l’obra gràcies a ella.

Com era d’esperar, la Mercè Sampietro també hi posa llum. La seva interpretació continguda equilibra l’exageració i la sobreactuació un punt afectada de la resta de protagonistes. L’obra ho demana, segurament, i el públic ho agraeix i riu amb ganes. Jo me’n vaig distanciar, amb la sensació que aquell és un teatre passat de moda que no m’acaba d’agradar. La Margarida Minguillón, la Carme Callol i la Teresa Urroz fan riure molt a la gent, però no em va semblar que elles s’ho passessin bé. Semblaven poc espontànies i tot era massa forçat, poc natural. Insisteixo, aquesta interpretació, segurament buscada, va agradar a la majoria del públic, i això sol ja justifica la tria l’estil interpretatiu i de direcció. Només penso que la distància entre l’estil de l’Elisabet, fresc, espontani i natural contrastava en excés amb el més clàssic i tradicional de la resta d’actrius, potser amb l’excepció de la Mercè.

El Toni Sevilla fa bé el seu paper i l’Enric Cambray i la Gemma Martínez completen el repartiment, més en la línia d’interpretació “actual” tot i que els seus papers no tenen ni de lluny la importància de la resta.

Al final, a l’hora del aplaudiments, la pujada del volum i de la intensitat dels crits va demostrar clarament que la Serafina/Elisabet ens va captivar a tots, per damunt de la resta. Quines ganes que tenim de tornar a veure’t ben aviat. Benvinguda!!!

 

FILLA DEL SEU PARE

A partir del personatge d’Ibsen Hedda Gabler,  l’Aleix Aguilà ha construït aquesta història, dura i punyent, per parlar-nos de l’amistat, de l’amor, de les convencions socials i de la necessitat que tenim d’aparentar, de demostrar que som el que no som, i de la incapacitat que tenim per ser el que voldríem ser.

Res de mou, i tot per aprendre.

Sabem que som capaços de renunciar al que més estimem només per tenir seguretat i els bens materials que ens la donen. Però també sabem que això ens pot acabar destruint... que ens precipitem per un abisme sense cap possibilitat que res ens aturi per evitar el desastre.

Res de nou, i tot per aprendre

 

Un Ibsen que no és Ibsen però com si ho fos, gràcies a la direcció de Pau Miró i a les bones interpretacions de la Júlia Barceló / Hedda Tesman , el  Pol López / Ejlert Lovbørg i el Pau Vinyals / Jørgen Tesman.

He dit bones i hauria d’haver dit boníssimes, fins i tot espectaculars. M’agrada el to que dona al personatge la Júlia, aquesta perversitat que traspua, la duresa, el cinisme, la lluita entre el que té i el que voldria. Una interpretació rodona que per mi ha estat una sorpresa, perquè no la coneixia i pensava que potser estaria per sota d’aquest parell de bèsties que l’acompanyaven... I es que el Pau Vinyals, que ja em va semblar extraordinari a Hamlet, torna a estar magnífic. Té personalitat, imprimeix als seus personatges una vis còmica que és original, fresca i, sobretot molt divertida, però també desprèn una innocència, fins i tot una candidesa entranyables. M’agrada.

I és clar, queda el Pol López, que aviat ens quedarem sense adjectius per qualificar-lo. No sé que dir, perquè darrere d’aquesta manera tant seva, tant personalment seva de posar-se en la pell de qualsevol personatge, hi ha una prodigiosa capacitat de mimetitzar-se amb qui sigui, de convertir-se ell, l’actor, la persona, en el personatge, sigui quina sigui la capacitat que aquest demani, sigui quin sigui el seu perfil. És això que deu voler dir ser actor, oi?

Victòria d’Enric V, L’onzena plaga, el Curiós incident, Hamlet... tots tant diferents i tant fets expressament per ser interpretats pel Pol. I en vindran més !!

JANE EYRE

Un esperit indomable innat i una inexplicable capacitat de superació. Aquests són els dos trets que més sorprenen de Jane Eyre.

En una època on el paper de la dona era  irrellevant, una dona, Charlotte Brontë sota el pseudònim masculí de Currer Bell, escriu una novel·la on retrata les diferències entre rics i pobres i entre homes i dones, i en ressalta la crueltat d'aquestes estúpides diferències, deixant clara la seva manera de veure-ho. En aquest món cap persona és inferior a cap altre.

Sorprèn que a mitjans del segle dinou ja hi hagués algú que veies tant clar el que tant ha costat d’aconseguir inculcar als nostres cervells, si és que mai s’ha aconseguit. Que no ens hem de sentir inferiors a ningú per causa del nostre gènere o de la nostra posició econòmica i social.

L’Ariadna Gil i l’Abel Folk tenen tots dos aquell do especial que arrossega tota l’atenció de les mirades. No és només pels seus atractius físics, que posseeixen i que segurament influeix, sinó que també hi ha alguna cosa en la seva veu, en la seva manera de moure’s, de caminar, de mirar o de respirar que atrau. Que a mi m’atrau. L’Ariadna posseeix aquella bellesa tant especial que fa que no et cansis mai de mirar-la, i té un to de veu ideal, que es fa escoltar, tant per la dicció excel·lent com per aquesta entonació tant personal i tant especial que té.  Modula bé, emfatitza quan cal, es mostra segura, potent, vital i amb tot el caràcter que demana el personatge. I tot plegat darrere una imatge de delicadesa i fragilitat que commou. Un encert la tria de l’Ariadna per aquest paper, com també la resta del repartiment. L’escenografia està molt aconseguida, amb les projeccions tant espectaculars i poètiques, que juntament amb els miralls laterals engrandeixen l’espai fins a l’infinit. També és un encert la música en directe, que sempre resulta estimulant i que està molt ben interpretada. Una obra interessant, molt ben interpretada per tot l’elenc, molt ben dirigida i en un espai ampli i elegant.

Què més podem demanar!

 

RAGAZZO

Genova, 20 de juliol del 2001. Carlo Giuliani jove italià de 23 anys és abatut per dos trets de la policia i ja greument ferit, atropellat per una furgona dels carabinieri. No vull jutjar els fets. No els puc jutjar.

L’Oriol Pla és Ragazzo, i recrea les últimes hores del jove activista antiglobalització, a casa seva, parlant de les seves inquietuds, dels seus anhels, les seves il·lusions i les seves pors. Un jove com tants d’altres, potser més atrevit, potser més valent o potser més innocent i ingenu.  És molt difícil prendre partit, però davant de la mort d’un noi de 23 anys poques coses es poden dir, que no sigui que no hauria de tornar a passar.

L’Oriol s’ha posat a la seva pell i ho ha fet amb tota l’ànima, amb tota l’energia dels seus també 23 anys, amb aquella força que només es té durant la primera joventut, embolicada i farcida amb la ingenuïtat pròpia de la inexperiència, però també de la clarividència, de la capacitat d’entendre les coses sense filtres, sense cap altre apriorisme que el de la defensa d’uns ideals, siguin els que siguin. Jutjar les formes i els ideals des d’una visió més madura no serveix. No és just ni convenient. No s’hauria de fer i jo no ho faré. Ja ho he dit.

Que bé que ho fa l’Oriol, quina energia que desprèn, quina veritat tant autèntica hi ha en cada gest, en cada paraula i en cada moviment. Pot ser dolç i tendre, agressiu i violent o tranquil i seré. Pot ser lúcid o se li pot emboirar el cap amb idees esbojarrades. No sé com devia ser Giuliani, però pot molt ben bé ser que l’Oriol Pla hagi estat capaç d’ensenyar-nos com era de veritat. Si, podria haver sigut així, com ell. I això és el que em va impressionar. Això és el que va fer plorar a més d’un i ens va emocionar a tots. La realitat de tenir davant algú que saps que morirà per uns ideals, potser innecessàriament, o potser no, però d’una manera estúpida, segur. I que la seva mort s’hauria d’haver evitat. Que ens serveixi de lliçó a tots. Gràcies per la lliçó Oriol...

LES NOCES DE FÍGARO

Avui és dijous dia 22 de desembre. Em ve molt de gust veure Les noces de Fígaro. N’he sentit a parlar molt de la versió de Favià Puigcerver que tant va agradar, que aquest cop no m’ho vull perdre. Estic segur que ens ho passarem bé.

Marcel Borràs i Mar Ulldemolins fan els papers protagonistes, acompanyats d’actrius i actors que sempre m’agraden, com la Victòria Pagès o en Joan Carreras. Fígaro, Susanna, Marcelina i el compte d’Almaviva, acompanyats del Manel Barceló/Bartolo, l’Oriol Genis/Picapoll, la Mònica Lòpez/comtessa d’Almaviva i d’en Pau Vinyals/Querubino. I també amb l’Eduard Muntada, l’Albert Pérez, l’Aïna Sanchez i l’Òscar Valsecchi. Tot en mans de Luís Homar i del teatre lliure. Un gran elenc, bona direcció, bon text i un espai magnífic. Tot perfecte per gaudir d’una nit de teatre memorable.

I no. No ha estat una nit memorable, ni tant sols una bona nit. No sé si perquè el text ja està una mica caducat, o per la manca d’originalitat de la proposta escenogràfica o potser per que cap dels actors m’ha impressionat. Tots estan prou bé, sí, i no puc dir que no facin una bona feina, perquè la fan, segur, però no m’han arribat a emocionar, ni a fer riure ni tant sols a commoure’m mínimament. Fins i tot el moment final en que tots canten em va semblar un punt ridícul, i excessivament fluix. Tot una mica decebedor, per les altes expectatives que tenia, clar.

He llegit algunes crítiques abans d’escriure la meva i estic sorprès, perquè es parla d’interpretacions brillants i encantadores, d’un excel·lent Querubino, d’una extraordinària Susanna, o d’un text increïble i vigent, que sembla escrit ahir...

Que m’he perdut? No dec haver entès res, i potser l’hauria de tornar a veure i revisar la meva opinió, però ara per ara només sé que em vaig avorrir i que em va semblar que tot plegat no estava a l’alçada de l’exigència que ha de tenir un teatre com el Lliure.

Però pel que veig, estic equivocat. Quin greu... perquè en tenia tantes ganes!

 

 

EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ

Un bon duel interpretatiu i una lluita dialèctica entre dos homes que són damunt d’un escenari completament despullat, que canvia d’inclinació de tant en tant encara no sé amb quin objectiu. Estèticament bonic i elegant, amb una llum ara tènue ara dura i un joc d’ombres, de colors, de sons i de músiques molt interessant, però...

No he entès res. No m’havia passat mai estar assegut en una butaca, a primera fila, i no ser capaç d’entendre el que m’expliquen. De què va “En la solitud dels camps de cotó"? Un diàleg entre dos personatges fet a base de monòlegs. No he pogut desxifrar el que em volien explicar, ni on eren, ni qui eren ni què els hi passava. Trist, oi?

El dubte que em queda és si realment no s’entén o si sóc jo qui no està capacitat per entendre-ho. A veure que hi diran les crítiques.

LA FORTUNA DE LA SÍLVIA

Laura Conejero és la Sílvia, una dona vídua mare de dos fills i que té com a única fortuna la seva llibertat de pensament. La seva germana, Muntsa Alcañiz, l’ajuda econòmicament , però a canvi d’unes lliçons de superioritat, de seny i d’arrogància que finalment resulten insuportables. La mort del fill, Albert Baró, a la guerra i el canvi ideològic de la filla, Anna Alarcón, a les antípodes de la seva manera d’entendre la vida, la deixen cada cop més isolada. Només té el consol de l’amic aventurer, Pep Munné, un arqueòleg extravagant  i excèntric que com ella no pensa assumir les convencions socials. I li descobreix la seva fortuna:

 “la fortuna de la Sílvia consisteix en la seva manera d’actuar i de pensar i de sentir, prescindint dels prejudicis de les opinions o de la malícia dels altres”

Aquesta és l’única fortuna que queda als inadaptats, aquests que van en contra de la moral establerta, de les normes acceptades per la majoria.

La idea de Segarra m’ha semblat plenament actual. No pot caducar mai aquesta sensació de que anar contracorrent és difícil, i que cal tenir molta personalitat i molta fortalesa per no sucumbir a la “uniformització”. I a mi em va agradar la forma que van tenir d’explicar-ho la Laura Conejero i el Pep Munné i és aquesta part final la que em va interessar més, i on vaig gaudir de les seves interpretacions. La resta em va agradar prou, especialment la Muntsa Alcañiz, que em va sorprendre per la capacitat d’explicar molt bé la barreja d’ironia, cinisme i mala llet del seu personatge. Potser els dos fills em van decebre una mica, els vaig trobar poc sòlids, i la Berta Giraut, la criada, em va semblar correcta.

L’escenografia, amb les imatges projectades i un espai obert em van semblar ideals per explicar bé la història i poder veure els personatges gairebé des de dins de l’escena - érem a primera fila – i gaudir de tots els detalls. Tot plegat gràcies a una encertada direcció de Jordi Prat i Coll.

 

No he llegit gaire bones crítiques, però a mi em va interessar i agradar més del que em pensava.

LA CELESTINA

José Luis Gómez és la Celestina, prostituta i Alcavota, descarada, malparlada i més honesta del que pot semblar. És la protagonista indiscutible de la història d’amor de Calisto i Melibea, una tragicomèdia escrita durant el regnat dels reis catòlics per Fernando de Rojas. La corrupció és força antiga, segons es desprèn de la manera de fer dels personatges... de tots els personatges.

Dos tirabuixons de cabell, un clavell, un mocador, un moneder vell i una faldilla. Que un home interpreti el paper d’una dona no és gaire corrent, i és el primer que em va sorprendre d’aquesta proposta. I he de dir que funciona. En cap moment em vaig plantejar si el personatge de la Celestina havia de ser un home o una dona, perquè José Luis Gómez té la naturalitat necessària per oferir-nos només un personatge, una persona que lluita per sobreviure en el món difícil que l’envolta, manipulant-lo. Les argúcies per sobreviure, gent astuta que fa servir les seves capacitats de seducció amb el que té, el cos, o les paraules, la força o l’amor... i els diners, que ho poden tot, i la mort, són el que l’autor posa damunt de l’escenari per fer-nos reflexionar... cinc-cents anys després l'essència del que explica és plenament vigent. Només les paraules, la manera de dir-les i les relacions entre els diversos personatges ens poden semblar arcaiques. Però aquest castellà amb tocs andalusos a mi em va arribar a la perfecció, i em va entusiasmar la dicció perfecta de la majoria dels actors. 

 

Especialment intens el monòleg final de Pleberio magníficament declamat per Chete Lera, potser el moment més reeixit de tota l’obra, i el més emotiu. Pare desesperat després de la mort de la seva filla, per culpa de l’amor...

També tenen molta força el ball de la Celestina i les emocionants cançons sefardites interpretades a capela, extraordinàries, amb uns quadres plàstics bellíssims.

La resta d’actors que completen el repartiment estan a l’alçada i sobretot Calisto i Melibea, ell jove, impetuós, petulant, egoista i amb tots els defectes del masclisme propi de l’època, i ella que darrere d’una imatge delicada i innocent amaga una dona maliciosa, interessada i decidida. I amb un dubte sempre present: Conformar-se o rebel·lar-se?

Una escenografia molt agraïda, amb dos nivells i un ampli espai central per on els personatges es mouen amb llibertat, tot i que massa sovint entre una foscor excessiva.

Algun efecte visual ben trobat, i un vestuari perfecte, i unes caracteritzacions impecables.

Tot plegat, molt interessant.

 

 

 

L'APLEC DEL REMEI

L’aplec del remei no és ben bé l’aplec del remei.

Es representen el fragments cantats de la sarsuela, que només venen a ser un 50% del total de l’obra. La resta? Un repàs força exhaustiu de la personalitat de Josep Anselm Clavé, per algunes de les seves creacions musicals i per les seves idees revolucionàries. Tot molt ben explicat i conduït per l’Oriol Genís.

Gags dispersos, una mica gratuïts, i moviments d’escena encara més gratuïts. Tot passa una mica perquè sí, des de l’aparició de les cadires com les divertides peripècies damunt de l’escenari de l’excel·lent tenor Antoni Comas. Potser una mica massa repetitiu el gag de simular que cau daltabaix de l’escenari... però feia riure, sí.

Tampoc lliga massa la presència de l’actor Roberto G. Alonso fent de mosso d’escena. No li vaig saber trobar ni el motiu ni la gràcia.

A tothom li feia molta gràcia que el director del TNC representi el paper d’aquesta tal Wanda Pitrowska. El primer cop devia ser divertit, però ara jo crec que comença a ser més aviat ridícul. Però si la broma segueix agradant tant com semblava ahir, doncs endavant, deu ser que estic perdent el sentit de l’humor.

Musicalment tot em va semblar impecable. Grans cantants, Maria Hinojosa (soprano), Marta Fiol (mezzosoprano), Antoni Comas (tenor), Josep-Ramon Oliver (baríton), Miquel Cobos (baríton), i molt bona l’orquestra de l’ESMUC, joves músics molt ben dirigits per Xavier Albertí ( o Wanda Pitrowska, ara no ho sé...). Excepte algun moment que se’m va fer llarg, els moments corals i les parts musicals en general em van semblar més que correctes. I algun moment molt divertit quan tots canten mentre beuen aigua amb un porró. Gràcies a això i a l’Oriol Genís m’ho vaig passar prou bé.

 

Però encara no sé massa bé de que va la sarsuela, ni si m’hagués agradat.

L'INFRAMÓN

El que en el món real és vist com una perversió intolerable, i per tant condemnable, seria vàlid en un món virtual?

L’inframón, un món virtual,  una evolució de l’actual internet, on tothom pot ser qui vulgui i fer el que vulgui sense conseqüències. Bé, potser si que finalment hi ha conseqüències?

Em va costar una mica entrar en la trama de L’inframón. La Mar Ulldemolins i l’Andreu Benito van començar freds. O potser vaig ser jo que estava fred, decebut per seure a la primera fila, a peu d’escenari, quan aquest estava més d’un metre per damunt del que és habitual, i m’obligava a tenir el coll inclinat cap amunt. Però d’això me’n vaig oblidar de seguida.

A poc a poc vaig entendre el que estava passant, una mica espantat per la manera oberta com es plantegen alguns temes molt delicats i desagradables. Però és una obra valenta, que afronta tabús amb una decisió i una claredat admirables. I ens fa preguntes de difícil resposta. Ha d’estar igualment penat pecar de pensament que d’obra?

L’escena es va omplir quan van aparèixer un extraordinari Víctor Pi, un excel·lent Joan Carreras i una  nena, sobretot la nena, no sé si era la Gala Marquès o la Carla Schilt, sorprenentment delicada i madura. Entre els tres van pujar el llistó, l’Andreu i la Mar es van entonar,  i de quina manera, i tot va créixer fins arribar a un clímax considerable, tant argumental, com escènic, com, també, interpretatiu.

L’ultima escena, amb dos, o tres, actors repetint-ne una d'anterior, a mi em va emocionar. Va ser un d'aquells moments especials que només passen molt de tant en tant en un teatre, i que es recorden.

L’escenografia és brillant, ideal per ajudar a entendre els diferents plans on poden viure els personatges, i els jocs de llums i de sons ens ajuden a canviar de pla i a transitar entre l’inframón i el món real, un recorregut que es fa en un instant, tot i que mentalment no és tant fàcil de fer.

Tot això ara ho veiem com una ficció impossible, però el que és ben real és que ahir al lliure de Gràcia hi vam descobrir un regne on gaudir d’una experiència sensorial molt gratificant. Un bon inici de temporada!

CAÏM I ABEL

El món al revés. El món al revés. El món al revés.

“I si jo no creuo el mar, en vindran d’altres amb el mateix nom i els mateixos ossos, amb les mateixes mans i el mateix alè, i els tindràs aquí dempeus, davant teu, i no tindreu prou bales -t’ho puc ben assegurar- a la teva puta ciutat per foradar-nos el cap…”

Un món còmode i plàcid damunt d’un d’impossible. I barreres visibles i invisibles que els separen. Mons bons per anar-hi de vacances però no per permetre que ells puguin venir. De vacances si, però només els rics. Els altres, els que no tenen res, que es quedin a casa seva, que no hi han de venir a fer res aquí.

Com hi hem arribat fins aquí? Sempre ha estat així? És culpa nostra, d’ells o de ningú?  És culpa de tots.

És fàcil fer demagògia. Bons i dolents, policies i lladres, blancs i negres, rics i pobres. Tots culpables i tots innocents.

Caïm i Abel ens dona alguns cops de puny, que ens haurien d’espavilar, però no passarà res. Seguirem com sempre, potser amb més mala consciència, però res canviarà.

Hem vist una molt bona obra de teatre, molt ben escrita i molt ben dirigida, amb uns molts bons actors i actrius, una  història potent, recargolada però creïble. Possible. I una escenografia espectacular.

A la bíblia les coses van d’una manera, i a la vida d’una altra. I després hi ha el teatre. Però ve a ser el mateix.

Matem per por, per odi, per ignorància o per venjança. Però sempre matem. “Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol”. Fugim només per por. I per les ganes de viure millor. De viure tant bé com altres sabem que hi viuen.

En Marc Rodríguez, Caïm, barreja el drama i la comèdia amb una facilitat sorprenent. Riu i plora, fa riure i fa plorar. Té un bon paper i el fa a la perfecció. Brillant. I el Lluís Villanueva, que fa de pare, també ho broda. Té alguna escena memorable, i en general fa una feina impecable, sobretot a la primera part. I fa una imitació d’un cantant molt conegut més que digna, i molt divertida. Tot i que no fa riure. “Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai. Però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc”

El Jordi Figueras té un paper difícil, i el fa fàcil. Tràgic i entranyable. Estimat i rebutjat. I finalment, odiat. També és el Sed gran. Més odiat que estimat. I canta amb estil una versió d’Il mondo de Jimmy Fontana.

La Berta Giraut és la mare. Té un moment inicial dolcíssim, molt poètic i tendre, que resolt amb una dicció perfecta i un timbre de veu que aconsegueix el silenci absolut. Per mi és el moment més intens de l’obra. El seu paper no és potser tant rellevant, però com dic, té moments de pell de gallina. La Clara de Ramon és la filla i la companya de l’Abel. Té un timbre adolescent que encaixa molt bé al personatge, però que en alguns moments no és adequat. Tot i així, fa una feina més que notable. I el Sergi Torrecilla és l’Abel, i el Sed jove. Un bon actor amb un paper esplèndid que resol molt bé.

És una obra llarga, que no es fa llarga. Ni assegut en les cadires de càstig de la Biblioteca de Catalunya. El primer acte és brutal, per mi molt millor que el segon, que comença amb un excés de demagògia, perquè mira de culpabilitzar al progrés i a la presència “occidental” en els països pobres de tots els seus mals. La teoria es podria aplicar també a les zones rurals de la mateixa Catalunya o de tants altres llocs. El progrés ens ha fet menys feliços?

L’antic testament és present durant tota l’obra amb els proverbis de l’eclesiastès que fan pensar i que són metàfores perfectes del que som i del que fem.

També tenen presència temes aparentment més banals, però no menys universals. Estimem, oblidem i tornem a estimar. Fugim, desconfiem del que no coneixem, envegem, odiem. Vivim i morim. “una generació se’n va i una altra ve, però la terra es manté sempre.” De moment.