L'ÀNEC SALVATGE

És millor saber la veritat, sigui quina sigui, encara que saber-la tingui unes conseqüències nefastes?

És preferible viure enganyat, però feliç?

¿Podríem dir que la veritat està sobrevalorada, si saber-la ens impedeix viure tranquils, estimar als qui ens envolten i envellir amb ells?

Perquè hem de saber allò que ens farà mal?

Què ens aporta conèixer uns fets que afecten el passat de qui ens envolta,  i que capgiraran la nostra vida tràgicament?

Preguntes a les que cadascú pot donar una resposta diferent, i que ens planteja amb resposta inclosa L’Ànec salvatge, l’obra d’Ibsen que, molt ben dirigida per en Julio Manrique hem vist aquesta nit al Lliure de Montjuïc. I valia la pena anar-hi.

M’ha agradat molt l’obra. La trama, el desenvolupament, la resolució, tot passa quan ha de passar, la història avança sense decaure mai i l’espera del desenllaç, del clímax, et manté en tensió fins al final i t’hi acompanya a base de petits descobriments, i d’algun cop d’efecte.

Els actors i les actrius estan impecables. Em costa una mica entendre  l’entonació repetitiva i tant característica de l’Andreu Benito, perquè sempre em fa la sensació que interpreta el mateix personatge, ep , i que no és necessàriament dolent, perquè igualment m’atrapa. Però té pocs matisos tot i una bona presència escènica i un caràcter ideal per al personatge d’en Werle.  

La resta, cadascun d’ells i amb els diferents nivells d’importància en l’argument, estan fantàstics. La Gina de Laura Conejero duia el braç embenat, suposo que a causa d’una lesió, perquè no crec que fos per exigències del guió, o com a mínim a mi no em va semblar que calgués que el seu personatge hagués d’anar amb el braç en cabestrell. Sigui com sigui, feia patir una mica veure-la pujar les persianes amb una sola mà, o recollir els papers del terra, o treure’s i penjar un abric. Potser li afegeix dramatisme... El seu personatge és culpable i víctima a la vegada, i crec que interpreta aquest paper a la perfecció.

La testimonial aportació d’en Jordi Llovet fent de Petersen, i de Molvik és correcta.

El Pablo Derqui, Gregor,  i l’Ivan Benet, Hialmar, porten el pes principal de l’obra, i el portem amb molta energia, en algun moment potser amb un excés d’energia, però sense perdre en cap moment de vista els seus personatges, que passen per fases diferents i que ells acompanyen amb encert. Hi ha unes quantes escenes de molta intensitat, tant en la seva primera conversa al casament, més continguda, com en el moment on la veritat es manifesta sense embuts. En tots ells mostren les seves excel·lents qualitats interpretatives i formen un molt bon tàndem protagonista.

En Jordi Bosc, Relling, té un paper més curt, però com sempre s’hi enfunda com en un guant, natural, creïble i convincent. La Miranda Gas, Soerby , la núvia elegant i bonica encaixa bé amb el paper i el fa encara millor, i canta tant bé que m’ha emocionat en els dos moments en que ho fa, amb molta classe i sensibilitat. En Lluís Marco, Ekdal, està perfecte. L’avi excèntric, una mica boig i potser més lúcid que la resta, és un personatge ideal per a ell, i ajuda molt a que el conjunt funcioni millor. I L’Elena Tarrats, estupenda, esplèndida, als seus 23 anys fent de nena de catorze a la perfecció. I amb una veu preciosa, tant quan parla com quan canta al final de l’obra, en una escena memorable. Ella és la víctima innocent de la veritat que en Gregor delata, i la seva candidesa lúcida ens commou pel que té de real, perquè ella és l’únic personatge que no té cap pecat, no és culpable de res ni res se li pot recriminar, i pateix com  ningú les conseqüències d’aquesta innecessària sinceritat. L’Elena expressa amb tota la franquesa possible la personalitat de Hegvige, la ingenuïtat d’algú que no és capaç d’afrontar el trasbals que suposa el coneixement de la crua realitat.  I l’Elena té la capacitat, la poc freqüent capacitat, de fer ombra a qui sigui damunt de l’escenari, per l’actitud sincera, per la força que traspua, quina meravella el moment de la desesperació expressada amb tota l’energia del món, i per la seva sorprenent maduresa. Fantàstica!

Finalment,  No és millor una mentida pietosa?

No puc deixar de parlar de la Música interpretada per en Carles Pedragosa, que té una presència constant, i que afegeix elegància no només al conjunt de l’obra, sinó a l’esplèndida escenografia d’en Lluc Castells, que ens regala unes imatges molt boniques i evocadores, com la del piano sota la neu. Molt poètic tot plegat. Un conjunt fantàstic.