ACTIVITAT CULTURAL 2019

En l’Àmbit cultural destaca per sobre de tot el documental que vam veure a la sala 5 del cine Aribau dins del festival IN-EDIT, “David Bowie: Finding Fame”. És una meravella, especialment per als fans del Bowie, com ara jo, que ho sóc des de l’adolescència. El documental explora la seva trajectòria des del 1962 fins a la “mort” del seu alter ego Ziggy Stardust. La millor etapa del meu músic preferit.

Hem vist força teatre, com cada any, però aquest no destaca per cap creació memorable. D’algunes obres he hagut de buscar alguna ressenya perquè ni les recordava. De fet, per això vaig començar a escriure el Blog, perquè al cap de res ja no recordava el que havia vist, i només em quedaven gravades a la memòria aquelles obres que m’havien impressionat. I ara ja gairebé ni aquestes.

Davant la Jubilació al lliure de gràcia, amb Pep Cruz, Marta Angelat i Mercè Arànega, una família que es resisteix a abandonar el nazisme després d’haver perdut la guerra. Així ha sobreviscut el nazisme. Com els grecs també a Gràcia, és, com diu el mateix director, Josep Maria Mestres, una obra Punki. amb Mercè Aránega  Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui representant una família obrera anglesa a l’època de la Thatcher, i amb un rerefons que ens permet entendre clarament perquè estan ressorgint els populismes feixistes. Una obra molt políticament incorrecte.

Falaise, una nova creació Baró d’Evel, aquest cop amb més intèrprets, Noëmie Bouissou, Claire Lamothe, Oriol Pla Sulina, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert i els mateixos Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Un espectacle màgic, amb un alt contingut poètic, una estètica molt cuidada i d’una bellesa corprenedora. Algunes de les imatges que vam veure són de les que es recorden per sempre.

Afanys d’amor perduts a la sala gran del TNC, un Shakespeare dels més previsibles, però distret, i fins i tot divertit a estones. Un elenc ampli amb David Anguera, Maria Calvet, Queralt Casassayas, Sara Espígul, Sílvia Forns, Oriol Genís, Carles Martínez, Aleix Melé, Pep Anton Muñoz, Laura Pau, Arnau Puig, Mima Riera i Peter Vives. Els embolics habituals entre dones i homes, ja tot plegat una mica caduc. Potser podríem trobar alguna obra clàssica que no girés entorn del mateix. O potser no i resulta que realment tot gira sempre sobre el mateix...

La bona persona de Sezuan, Joan Carreras i Clara Segura. Afegeixo el que diu la pàgina web del TNC perquè explica perfectament el contingut de l'obre de Bertolt Brecht. En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

 Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

Nom, de Gelabert/Azzopardi, dansa contemporània molt elegant i amb música sorprenent de Borja Ramos on tots els elements tenen importància, evidentment la coreografia i la música, però també la llum, el vestuari i l’escenografia. Com sempre, vaja.

Orsini, amb Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Viñals, un text complex que barreja èpoques i que gira entorn de la bomba que es va llençar al Liceu, l’Anarquisme i la Burgesia. Una reflexió sobre la lluita de classes i l’ús de la violència.

El gran mercado del mundo de Calderon de la Barca, amb un Antoni Comas que canta un fragment De Il mondo en un moment teatral molt bonic i la Silvia Marsó, que encara no havíem vist mai en directe i que ens va agradar. Una excel·lent escenografia, una música brillant i uns bons actors en un espectacle complet i molt atractiu.

El Dolor de Marguerite Duras, Amb l’Ariadna Gil, que cada cop m’agrada més. Un monòleg difícil, aspre, i dur en un escenari sobri, gris i fosc. L’espera angoixant d’una dona pot ser l’espera inacabable de tantes dones durant qualsevol de les guerres que per desgràcia encara són massa.

La Tendresa. Al temporada alta de Girona vam veure un altre Shakespeare divertit, però basat en els mateixos principis de tants altres Shakespeare. Homes i dones es busquen i s’eviten, es desitgen i s’odien, sempre amb unes trames embolicades i amb sentit de l’humor. Ens ho vam passar bé perquè els actors hi van ajudar molt. Tres actrius i tres actors que aconsegueixen fer-nos riure molt, que són la Laura Aubert, l’Elisabet Casanovas, en Javier Beltrán, la Marta Pérez, el Jordi Rico i el Ferran Vilajosana. L’escenografia massa sòbria no va ajudar gaire a que fos un espectacle complet.

I segurament em deixo alguna cosa, però serà perquè no em va agradar...

També vam gaudir d’un fantàstic Turandot al cinquè pis del Liceu amb una escenografia i uns decorats molt espectaculars , jugant amb la tecnologia amb projeccions, llum i un vestuari molt originals. Lise Lindstrom i Gregory Kunde són Turandor i Calaf, i tots dos em van semblat perfectes, i això que eren el segon repartiment!