LA BOHÈME

Com que no tinc prou coneixements per fer una crítica amb cara i ulls de les òperes que veig, i no puc parlar de tècnica, ni de fraseig, ni d’afinació o de tessitura, o només en els casos en que ho veig claríssim, no tinc cap altre remei que fer les meves valoracions a partir dels sentiments que em provoca, de si em fa sentir plaer, m’alegra o m’entristeix. O si em deixa indiferent.

Pot ser que una òpera sigui cruelment atacada per la majoria de crítics, i que a mi m’hagi semblat sublim, només perquè aconsegueixi emocionar-me, fer-me vibrar i fins i tot extasiar-me. El repte, sempre que sec a la meva butaca, és aconseguir que se’m posi la pell de gallina, sentir alguna esgarrifança o vessar alguna llagrimeta. Sempre intento posar els meus sentits a punt per que captin allò que em fa sentir bé, aquella melodia que em deixa un nus a la gola, que m’accelera el cor, que m’excita o em relaxa. Malauradament sóc excessivament propens a deixar-me destorbar per qualsevol fotesa, alguna tos, una veueta, algun exagerat que fa un sonor SSSSHHH !!

I que em treu del núvol on em trobava. Això fa que massa sovint no pugui desmarcar-me de l’entorn i no aconsegueixi deixar-me seduir, amb la consegüent desil·lusió i fins i tot disgust. No està la cosa com per deixar escapar ocasions per delectar-me amb el que veig o el que sento.

Si una nit a l’òpera no m’alegra l’esperit és que no ha anat bé. Encara que s’hi hagi cantat la millor obra de Mozart i que els intèrprets siguin les veus més reputades en el seu millor dia. Home, si coincideixen aquestes variables, és molt possible que em senti plenament estimulat i satisfet, però no n’és una garantia absoluta. Depèn també de mi i de les meves circumstàncies. El meu estat d’ànim, el dia que he tingut, la son que arrossego, el meu coneixement de l’òpera, la impressió que em fan els cantants, si m’agraden l’escenografia, la llum, el vestuari i la tria dels personatges, o si donen el tipus, tant físic com vocal, poden determinar la meva percepció. Un tenor que faci de don José amb la veu una mica massa fina i poca energia ja em pot desmotivar del tot. I o bé la Carmen és perfecta i ho compensa, o ja sé que no sortiré content.

També he observat que a mida que he anat veient més òperes i que els meus coneixements, poc o molt han anat creixent, cada cop és més difícil que l’impacte sigui com quan era “verge”. I això em preocupa, perquè significa que cada cop em tornaré més exigent, i per gaudir mínimament hauré de tenir la sort de que coincideixin tots els factors favorables. I finalment, potser ni així, i no hi haurà òpera ni cantat que sigui capaç de produïr-me el més mínim plaer. Tinc la sensació que això és el que els hi passa a molts crítics, que farts com estan de veure-ho tot, no poden aconseguir pràcticament mai ni un bri de felicitat, ni un instant d’èxtasi, ni tant sols un mínim entusiasme. I ells encara poden fer-ne una valoració objectiva perquè tenen uns coneixements i una formació, però jo ni això !

Reflexiono sobre aquestes coses després d’haver escoltat, ara fa poques hores, l’estrena de la Bohème, des del lateral del tercer pis del Liceu. Avui he viscut alguns moments sublims al costat d’altres desesperants. Un concert de tos mentre Rodolfo li diu a Mimí com de freda té la mà. Concert de tos i de queixes, que molesten tant o més que els estossecs. Un mocador a la boca fora suficient per esmorteir el so i no molestar tant. I una mica més de tolerància, per part d’alguna minoria, també aniria bé. La situació dels personatges en algunes escenes, a la dreta de l’escenari ha fet que m’hagi d’inclinar endavant per veure’ls, tapant a la persona que tinc a la dreta i essent tapat per la de l’esquerra. Els directors d’escena  haurien de tenir en compte que hi ha una gran part de l’aforament que només veu mig escenari, i que seria bo que les escenes claus es produïssin, si no al centre, com a mínim una mica centrades. Aquests detalls són suficients perquè em descentri i em torni a costar molt tornar a entrar a l’obra. Algun moviment de decorats mentre Rodolfo i Mimí es declaren també em va semblar que distreia l’atenció de l’autèntic centre d’interès d’aquell instant màgic. Tot i que he de dir que l’escenografia em va agradar , encara que clàssica, una mica de pastorets depèn de com es miri, era prou elegant i bonica, fins i tot diria que,  pel meu gust, encertada. El moviment dels personatges, els cors, i els nens quan omplen l’escenari estan molt bé, i el moviment dels decorats ajuda a crear l’ambient necessari. No cal que parli de la Mimí i la Museta, perquè ja he escrit dos monogràfics, però si que he de dir que l’actuació de Ramon Vargas no ha respost a les meves expectatives. Estava segur que era el plat fort de la nit i he vist que no estava a l’alçada de la resta. Potser poca potència, potser un mal dia, o potser no és un personatge per a ell. A vegades l’orquestra se’l menja i costa de sentir-lo. Una orquestra que sona molt bé, a cops moments meravellosament bé, però que potser li sobrava volum i tapava algunes veus. La resta molt bé, papers curts, alguns d’ells amb apunts brillants que s’agraeixen. El baríton Christopher Maltman és un Marcello amb una veu preciosa però poc paper, com Gabriel Bermúdez, un Schaunard amb bona veu i paper curt. En Carlo Colombara és un Colline perfecte, amb una ària al quart acte que em va impressionar.

Bé, si he començat els meus comentaris parlant de sentiments és perquè crec que aquesta Bohème em va entrar per la pell i no per les orelles. Sé que llegiré crítiques negatives, segurament ben raonades i basades amb dades objectives i racionals.  Però em reafirmo en que potser hauríem de deixar de banda les convencions i fins i tot la raó per obrir els porus de la pell i deixar-nos posseir del tot per les veus, la música, les imatges i la màgia del Liceu. Per fer-ho, em cal mantenir la innocència.

Heus aquí el  repte.