LA NOSTRA CLASSE

No són ni la religió ni els nacionalismes, sinó la por, l'enveja, la cobdícia, la intolerància o la ignorància, les que propicien que, en determinades circumstàncies, els humans puguem arribar a fer barbaritats tant grans com la d'assassinar als nostres veïns, antics companys de classe, o fins i tot amics. Les creences només són una excusa per deixar anar allò d'animal que portem dins, una manera de justificar la nostra crueltat , la insensibilitat, l'egoisme que va lligat a la essència humana, i que ben pocs saben controlar, i són prou valents per no permetre que els domini la barbàrie, assumint les conseqüències que pot tenir la seva decisió.

La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek, és una obra molt dura que rememora la història real de l'assassinat de més d'un miler de jueus a la Polònia ocupada pels Nazis. El que fa encara més escruixidora aquesta massacre és que no van ser els alemanys qui la van perpetrar, sinó els mateixos veïns de les víctimes. Homes i dones que es coneixien des de sempre, que havien anat junts a l'escola, havien jugat, i s'havien fet grans plegats, eren capaços de matar per simple fet de considerar "diferents" aquells amb qui fins llavors ho havien compartit tot.

L'obra explica els fets des de la perspectiva de protagonistes d'ambdós bàndols, amb una claredat i una cruesa impressionants. Les detallades descripcions dels moments mes durs de les matances m'han encongit el cor i m'han fet saltar més d'una llàgrima. Suposo que, pel silenci que hi havia a la sala del Lliure de Gràcia, a tothom li ha passat més o menys el mateix.

La brillant posada en escena ha estat un entorn perfecte per on els deu personatges han passat en poc menys de tres hores del joc infantil a la tortura, la violació i la mort. Tots s'han hagut d'enfrontar a la realitat que els ha tocat viure, alguns com a botxins, d'altres com a víctimes, pocs tancant els ulls i els que menys rebel·lant-se davant  les injustícies i la barbàrie. Sovint, víctimes i botxins intercanvien els papers, i posen en dubte qualsevol idea d'objectivitat. Res és veritat i res és mentida, i ningú es salva de la possibilitat  que se li manifestin els seus odis de forma violenta. Finalment, ni el temps ho cura tot. Per determinats actes que hem comés els humans no hi ha excusa, i no hi ha oblit. I no sé si hi ha d'haver perdó.

Carme Portacelli ha dirigit magistralment aquests actors i actrius, creant un ambient a estones irrespirable, situant el clímax de cada moment al lloc adequat i fent de cada moviment , de cada gest, una coreografia que acompanya perfectament el text i ens porta a no tenir ni un moment de respir, mantenint la tensió i l'interès durant tota l'obra, especialment en la llarguíssima primera part. És clar que la clau de tot és l'argument, la història que ens expliquen d'una manera commovedora aquells nens companys de classe. I la força brutal d'unes paraules directes, sense eufemismes i floritures, que no permeten interpretacions ni confusions. Som nosaltres qui haurem finalment de jutjar i valorar les actituds de cadascú, perquè els fets se'ns presenten tal com són.

No tinc dubtes respecte a qui són els veritables culpables. Els he expressat al principi. La por, la ignorància, l'egoisme i la intolerància.  I la història ens ofereix lliçons que, malauradament, mai hem estat capaços d'aprendre.