diumenge, 5 de novembre del 2017

TEMPS DIFÍCILS

Fa mesos que no escric. He vist molt teatre, cinema, algún concert, he fet un parell de viatgets i unes quantes coses més. Pero no  he tingut ganes d'escriure, no m'ha vingut de gust i m'ha fet mandra.
Avui he obert el blog, que segueix molt poqueta gent, i m'ha sabut greu tenir-lo tant abandonat. Però ara tampoc hem veig en cor de parlar de Desig sota els oms, ni Après moi le déluge, Islàndia o Nit de reis. Tampoc em ve de gust escriure el que em passa pel cap en relació a la realitat del meu país. És massa gros com per expressar una opinió tranquil·la. Ho hauria de fer, hauria d'explicar la barreja de tristor, ràbia i impotència que sento a parts iguals. Hauria de deixar clar que és intolerable que se'ns tracti com si fóssim delinqüents. És intolerable, sí, però ho fan i ho seguiran fent. Ens diuen que eduquen en l'Odi, però són ells qui ens odien, qui han transmès aquest odi de pares a fills, i l'han perpetuat. I el mostren cada cop que pensen que passem una línia, una línia que ells posen allà on volen... hauria de parlar d'això, de presos polítics, de tracte vexatori, de menyspreu, de por i d'una il·lusió ferida. Però no ho vull fer. Ara endreçare algunes idees que tinc mal instalades al cervell i quan estiguin en l'ordre necessari potser em veure capaç d'escriure-les. Avui no. Potser demà.