TRAÏCIÓ, SÍ !!

Sí, em sento una mica traït després de veure l'obra "Traïció" de Harold Pinter ahir al vespre al Teatre Lliure. Traït per una escenografia intranscendent, que situa els actors en uns espais on t'ho has d'imaginar tot, i, degut a la situació en U del públic, obliga a veure massa sovint el clatell i l'esquena dels actors. Traït per un guió autobiogràfic, encara més intranscendent, que explica els enganys i els desenganys de tres amics, sense més interès que la inversió de la línia temporal.

La història explica la vida de dos íntims amics, en Jerry i en Robert, que són editors i agents literaris. L'Emma, la dona d'en Robert, que dirigeix una galeria d’art, i la Judith, l’altra muller, que és metge de tant en tant s’entén amb algun col·lega, tot i que no apareix en cap moment. La peça és un retrocés per diverses etapes, des de 1977, quan l'Emma acaba de deixar en Robert i es troba amb en Jerry, el seu antic amant, fins a 1968, quan aquest, en una furtiva maniobra de seducció, declara la seva passió a la muller de l’amic. Entre totes dues dates passen set anys de relacions clandestines en els quals la mentida, la simulació i el cinisme s’instauren entre tots tres. I en algun moment també la sinceritat...
Aquest és l’argument que el dramaturg britànic Harold Pinter, Premi Nobel de Literatura 2005, explora fins a les màximes conseqüències en el que es considera el seu millor text teatral.
En aquest muntatge, la cronologia s’ha actualitzat: comença el 2007 i retrocedeix fins al 1998. Em va costar d'entendre perquè un dels personatges parla de tant en tant en anglès, quan representa que tots són anglesos. I al guió original cap d'ells és estranger...

Que se salva? La magnífica interpretació d'en Francesc Orella (Robert), la Vicenta N'dongo (Emma) i en Francesc Garrido (Jerry). Tinc una especial debilitat per en Francesc Garrido, per la seva particular manera de mastegar les paraules, d'entonar les frases i de moures per l'escenari. Un deu. En Francesc Orella és un crac, ja se sap de sempre, tant pel que li he vist al cinema, com a la televisió com al teatre (recordo un Roberto Zucco amb l'Eduard Fernàndez excepcional. I La Ronda, i Peer Gynt...). I la Vicenta no desentona gens ni mica, s'encomana d'aquest parell de monstres i tanca perfectament el cercle (llàstima, al meu modest entendre, del text) Tots tres fan suportable la gairebé hora i mitja que dura l'obra. La majoria de les escenes tenen dos protagonistes i un espectador. Un dels actors queda assegut, sense dir res, observant l'escena dels seus companys. Sort d'ells !!

La direcció d'en Carles Alfaro, pel que fa als moviments dels actors i a la seva interpretació, em sembla correcta, però per la resta crec que no ha estat encertat. Milloraria tot molt amb un escenari convencional, "italià", amb una escenografia més realista i sense els ensurts que em vaig endur cada cop que, entre escena i escena, entrava un estrepitós so de pilotes d'esquaix que em van eixordar l'orella dreta. Tenia els altaveus a tocar i em va molestar força. Suposo que els que estaven situats frontalment ho van sentir millor (amb el so per les dues bandes) i van veure la pantalla del fons més bé que jo, que havia de girar el cap excessivament per llegir el que hi posava. Ja sé que amb un cop d'ull es veu el que hi posa, però no esta ben resolt.

És clar que és una opinió molt personal i que potser si hagués tingut més sort i el noi de la taquilla m'hagués dit que la fila 2 seients 16 i 17 quedaven al pitjor lloc de la sala, i m'hagués situat millor, ara ho veuria tot diferent. I això que vaig ser el primer a arribar a les taquilles !! Amb aquesta mania de canviar la situació de l'escenari crec que fora obligatori posar un mapa de situació per poder triar el lloc més adient, i si no qui ven les entrades hauria d'informar bé. Aquest noi és el primer que em va "Trair"...