RAGAZZO

Genova, 20 de juliol del 2001. Carlo Giuliani jove italià de 23 anys és abatut per dos trets de la policia i ja greument ferit, atropellat per una furgona dels carabinieri. No vull jutjar els fets. No els puc jutjar.

L’Oriol Pla és Ragazzo, i recrea les últimes hores del jove activista antiglobalització, a casa seva, parlant de les seves inquietuds, dels seus anhels, les seves il·lusions i les seves pors. Un jove com tants d’altres, potser més atrevit, potser més valent o potser més innocent i ingenu.  És molt difícil prendre partit, però davant de la mort d’un noi de 23 anys poques coses es poden dir, que no sigui que no hauria de tornar a passar.

L’Oriol s’ha posat a la seva pell i ho ha fet amb tota l’ànima, amb tota l’energia dels seus també 23 anys, amb aquella força que només es té durant la primera joventut, embolicada i farcida amb la ingenuïtat pròpia de la inexperiència, però també de la clarividència, de la capacitat d’entendre les coses sense filtres, sense cap altre apriorisme que el de la defensa d’uns ideals, siguin els que siguin. Jutjar les formes i els ideals des d’una visió més madura no serveix. No és just ni convenient. No s’hauria de fer i jo no ho faré. Ja ho he dit.

Que bé que ho fa l’Oriol, quina energia que desprèn, quina veritat tant autèntica hi ha en cada gest, en cada paraula i en cada moviment. Pot ser dolç i tendre, agressiu i violent o tranquil i seré. Pot ser lúcid o se li pot emboirar el cap amb idees esbojarrades. No sé com devia ser Giuliani, però pot molt ben bé ser que l’Oriol Pla hagi estat capaç d’ensenyar-nos com era de veritat. Si, podria haver sigut així, com ell. I això és el que em va impressionar. Això és el que va fer plorar a més d’un i ens va emocionar a tots. La realitat de tenir davant algú que saps que morirà per uns ideals, potser innecessàriament, o potser no, però d’una manera estúpida, segur. I que la seva mort s’hauria d’haver evitat. Que ens serveixi de lliçó a tots. Gràcies per la lliçó Oriol...