JOHAN CRUYFF

He mirat de fer un anàlisi objectiu de la figura d'en Johan Cruyff, cosa prou difícil, procurant deixar de banda els lligams sentimentals que hi tinc pel meu barcelonisme de bressol, i pel fet de viure gràcies a ell les meves primeres grans alegries com a culer. Vull deixar claríssim el meu agraïment etern a la seva figura i al fet d’haver contribuït decisivament a fer-me gaudir d’aquest esport tant fantàstic amb tota la seva plenitud, i escollint el nostre estimat FC Barcelona per fer-ho.
No es pot discutir la influència que en Johan Cruyff ha tingut en la història recent del Barça. Va portar una nova manera d’entendre el joc, amb tàctiques innovadores i un obsessiu estudi dels detalls per obtenir els millors resultats, fent un futbol atractiu i espectacular. És aquell “futbol total” que va implantar Rinus Michels a la selecció holandesa i que primer ell i després en Cruyff ens van portar generosament al Barça, evolucionat i millorat. Tot això amanit amb un canvi de mentalitat, inculcant un optimisme i una seguretat inusuals en aquells moments en que gairebé sempre guanyava el Madrid, que va fer possible un model extraordinari, únic i revolucionari, els fruits del qual estem recollint encara avui i seguirem recollint en el futur.

En l’etapa de jugador aquest canvi només va ser puntual, guanyant gràcies a ell una lliga que feia catorze anys que se’ns resistia. Després van venir unes temporades en que ni guanyàvem ni jugàvem bé. Recordeu que es deia que en Johan es dedicava sobretot a treure els fores de banda, i que a fora de casa s’amagava. Va arribar el 1973 i va marxar el 1978 sense deixar gaire bon gust de boca, a banda d’aquella primera lliga memorable. Després els Estats Units, un sorprenent pas pel Llevant, que no va aconseguir pujar a primera, l’Ajax i finalment el Feyenoord, on amb 36 anys encara va guanyar la lliga jugant gairebé tots els partits... és com si ara el Messi, format al Barça, marxés al Madrid a acabar la seva carrera donant-li una lliga. Tot un personatge.

 

La seva etapa com a entrenador va ser molt més brillant, i amb el Barça va fer el que no podíem ni tant sols imaginar. Guanyar quatre lligues consecutives i una copa d’Europa, la primera, i empeltar-nos a tots d’un esperit guanyador, d’una autoconfiança que mai havíem tingut, i que com deia, encara perdura. Això fa que haguem estat capaços de guanyar-ho tot, però també que quan no ho fem tot ens sembli un desastre, i estiguem disposats a tallar caps a la més mínima. Només cal recordar el final del mateix Cruyff, criticat per tothom quan prenia decisions que l’afició no compartia, sense aconseguir guanyar ni jugar bé. Quin final més trist per al qui tant ens va donar, i quines mocadorades més massives al camp. Qui l’aplaudia llavors? Els fitxatges d’Escaig, Korneiev, Hagi, Prosinecki, Angoy, i el mateix Jordi Cruyff (posar-li Jordi al seu fill va ser una de les Cruyfades més genials) van esvair en poc temps el prestigi i l’estimació que havia aconseguit tant merescudament. Certament l’afició del Barça no és ni molt menys la millor de les aficions. Podem passar d’idolatrar a algú a repudiar-lo d’un dia per l’altre.

Al cap dels anys, amb més perspectiva tothom es va adonar de la gran importància de la seva aportació. L’èxit dels seus deixebles, especialment d’en Pep, i el prestigi mundial del Barça tant pel bon joc com per l’estil valent i atractiu, i sobretot, per les victòries, han contribuït a tornar a situar en Johan Cruyff damunt del pedestal que li correspon.

Com a responsables dels èxits també hi hauríem d’afegir a Ronaldinho, i sobretot al talent inigualable d’en Leo Messi, sense el qual potser no haguéssim aconseguit tot això. Qui hagués fet sinó 500 gols, molts dels quals en moments decisius, i una infinitat d’assistències, durant les últimes deu temporades? Per cert, fa ja uns quants anys que alguns socis el voldrien haver venut... santa innocència! O santa ignorància! O Santa mala llet!

Tot i això, en Johan va seguir sent polèmic, criticant a qui va voler, barallant-se amb en Charly i amb altres personatges insignes del club. En Laporta el va fer president d’honor i al cap de poc, amb el canvi de president i sabent que en Rosell ho qüestionaria, va tornar la insígnia al club. Quan va arribar Neymar deia que era el moment de vendre Messi, perquè no s’entendrien... Geni i figura.

 

Pel que fa a la seva vessant social, cal valorar molt la seva fundació, que fa una feina extraordinària. Sempre va dir que se sentia còmode a Catalunya, i malgrat alguns comentaris no molt positius sobre la llengua catalana, va acceptar ser seleccionador nacional, la qual cosa ens va donar una visibilitat important, i últimament es va mostrar partidari del dret a decidir, firmant un manifest i fent unes declaracions dient que si no som independents és culpa nostra i que no entén perquè no ho tirem endavant. No va anar a cap manifestació ni va fer declaracions clares i contundents més enllà de les nostres fronteres.

No vull treure ni una mica de mèrit a la importància d’en Johan per portar al Barça a ser el millor equip de la història. Ell n’és el principal artífex, tot i que no l’únic, potser si que ha estat el més decisiu. Ara bé, pel que fa a la societat catalana i al procés per la independència de Catalunya, em sembla agosarat i excessiu donar-li ni tant sols un polsim d’influència, i em sorprèn que algú ho pugui pensar. Ho atribuiria a allò que ens passa quan mor algú, i especialment algú important, que tendim a magnificar la grandesa de la seva figura i a exagerar les seves aptituds i les seves bondats.

Si en qualsevol de les manifestacions multitudinàries dels últims anys haguéssim preguntat a la gent la influència que Cruyff tenia en tot allò, ens haguessin mirat com si fóssim extraterrestres. I amb raó. Quants catalans ni són del Barça ni tenen cap simpatia pels culers, o ni tant sols els hi agrada el futbol? Quanta gent ha lluitat tota la vida per les llibertats de Catalunya, ara i sempre? Només pensant ens els uns i els altres, ja no s’hauria ni tant sols d’insinuar aquesta suposada “influència”.

L’arribada de la democràcia, la recuperació de les institucions catalanes, l’ensenyament en català, els mitjans de comunicació catalans, el mal tracte permanent del govern espanyol, sigui del color que sigui, menystenint sempre la llengua i la cultura catalanes, l’asfixiant dèficit fiscal, la bel·ligerància d’alguns mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, la campanya contra l’estatut del 2006...        Totes aquestes, entre moltes altres, són les causes fonamentals d’aquest canvi de mentalitat del país. Per esgotament.

Cal recordar que sempre hi ha hagut independentistes, i no només des de fa 25 anys. Reduir l’augment del sentiment catalanista i independentista als èxits del barça i a la mentalitat guanyadora de Cruyff és, a banda d’agosarat, simplificar un fet que barreja sentiments, economia, cultura i política. Hi ha independentistes de cor i de butxaca. De pensament i d’herència. Hi ha tantes sensibilitats diverses implicades en el procés d’independència que resulta impossible reduir l’esclat dels últims temps a un fet o a un altre, a una persona o a una altre. I si fem una llista de noms, en quin lloc col·locaríem a en Johan Cruyff? Jo molt avall. I vosaltres?

Catalunya serà independent gràcies a la convicció d’una majoria de ciutadans i ciutadanes de tota mena i condició que, sigui per la via que sigui, acabaran arribant a la mateixa conclusió. Cal dir adéu a Espanya. I ara ja és urgent.