CAÏM I ABEL

El món al revés. El món al revés. El món al revés.

“I si jo no creuo el mar, en vindran d’altres amb el mateix nom i els mateixos ossos, amb les mateixes mans i el mateix alè, i els tindràs aquí dempeus, davant teu, i no tindreu prou bales -t’ho puc ben assegurar- a la teva puta ciutat per foradar-nos el cap…”

Un món còmode i plàcid damunt d’un d’impossible. I barreres visibles i invisibles que els separen. Mons bons per anar-hi de vacances però no per permetre que ells puguin venir. De vacances si, però només els rics. Els altres, els que no tenen res, que es quedin a casa seva, que no hi han de venir a fer res aquí.

Com hi hem arribat fins aquí? Sempre ha estat així? És culpa nostra, d’ells o de ningú?  És culpa de tots.

És fàcil fer demagògia. Bons i dolents, policies i lladres, blancs i negres, rics i pobres. Tots culpables i tots innocents.

Caïm i Abel ens dona alguns cops de puny, que ens haurien d’espavilar, però no passarà res. Seguirem com sempre, potser amb més mala consciència, però res canviarà.

Hem vist una molt bona obra de teatre, molt ben escrita i molt ben dirigida, amb uns molts bons actors i actrius, una  història potent, recargolada però creïble. Possible. I una escenografia espectacular.

A la bíblia les coses van d’una manera, i a la vida d’una altra. I després hi ha el teatre. Però ve a ser el mateix.

Matem per por, per odi, per ignorància o per venjança. Però sempre matem. “Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol”. Fugim només per por. I per les ganes de viure millor. De viure tant bé com altres sabem que hi viuen.

En Marc Rodríguez, Caïm, barreja el drama i la comèdia amb una facilitat sorprenent. Riu i plora, fa riure i fa plorar. Té un bon paper i el fa a la perfecció. Brillant. I el Lluís Villanueva, que fa de pare, també ho broda. Té alguna escena memorable, i en general fa una feina impecable, sobretot a la primera part. I fa una imitació d’un cantant molt conegut més que digna, i molt divertida. Tot i que no fa riure. “Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai. Però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc”

El Jordi Figueras té un paper difícil, i el fa fàcil. Tràgic i entranyable. Estimat i rebutjat. I finalment, odiat. També és el Sed gran. Més odiat que estimat. I canta amb estil una versió d’Il mondo de Jimmy Fontana.

La Berta Giraut és la mare. Té un moment inicial dolcíssim, molt poètic i tendre, que resolt amb una dicció perfecta i un timbre de veu que aconsegueix el silenci absolut. Per mi és el moment més intens de l’obra. El seu paper no és potser tant rellevant, però com dic, té moments de pell de gallina. La Clara de Ramon és la filla i la companya de l’Abel. Té un timbre adolescent que encaixa molt bé al personatge, però que en alguns moments no és adequat. Tot i així, fa una feina més que notable. I el Sergi Torrecilla és l’Abel, i el Sed jove. Un bon actor amb un paper esplèndid que resol molt bé.

És una obra llarga, que no es fa llarga. Ni assegut en les cadires de càstig de la Biblioteca de Catalunya. El primer acte és brutal, per mi molt millor que el segon, que comença amb un excés de demagògia, perquè mira de culpabilitzar al progrés i a la presència “occidental” en els països pobres de tots els seus mals. La teoria es podria aplicar també a les zones rurals de la mateixa Catalunya o de tants altres llocs. El progrés ens ha fet menys feliços?

L’antic testament és present durant tota l’obra amb els proverbis de l’eclesiastès que fan pensar i que són metàfores perfectes del que som i del que fem.

També tenen presència temes aparentment més banals, però no menys universals. Estimem, oblidem i tornem a estimar. Fugim, desconfiem del que no coneixem, envegem, odiem. Vivim i morim. “una generació se’n va i una altra ve, però la terra es manté sempre.” De moment.