DON JOAN

Normalment em fixo molt en les sabates que porten els actors i les actrius. Quan en Julio Manrique entra a l’escenari de la sala petita del TNC el primer que veig són unes sabates precioses, d’un estil que no és el meu, però que criden l’atenció per com són de noves i lluents, i per com  li queden de bé. De fet, si les sabates me les poso jo, segueixo fent la mateixa fila de sempre, però als peus d’aquest xicot són un element que completa el personatge. Li escauen a algú quer intenta lligar fins i tot amb alguna noia del públic, originalment integrada a la primera escena com si fos una clienta del restaurant, amb uns quants espectadors més repartits entre les taules.

Anomenar “seductor” a Don Joan és ser massa benvolent. Més aviat és un fatxenda, vividor i faldiller. Les sabates ajuden a donar-li aquest posat de perdonavides insolent que només pensa en ell i en la seva felicitat. L’actor hi posa tota la resta, que és molt. El posat, l’estil, la mirada, els gestos i les expressions. Tot el que diu i tot el que fa és espontani i natural. No hi ha afectació de cap mena, ni cap text après ni cap assaig. Tot es improvisat i les coses van succeint una darrere l’altra sense que ningú les hagi preparat, com a la vida mateixa.

Aquesta sensació no la tinc gairebé mai en un teatre. Veus grans interpretacions, però són això, gent fent un paper, un personatge, simulant situacions. En Julio no. Ell és Don Joan. Posat al dia, en un entorn actual, envoltat de bons actors, en un decorat ben pensat, amb efectes visuals d’impacte, bona llum i vestuari correcte. Tot molt ben treballat, bona feina d’en David Selvas, i preparat perquè arribi ell i comenci a fluir la trama, i fins penso que cada dia deu ser diferent. La Nausicaa Bonnin, Carlota, està esplèndida, també natural i espontània. El Manel Sans és Sganarelle, amic, protector i consciència. Un altre puntal. El pare de Don Joan és en Lluís Marco, que feia patir una mica per una veu més afònica del que és habitual en ell, però que com sempre traspua elegància i resulta convincent, faci el paper que faci. La Cristina Genebat és Donya Elvira, la dona, monja, enganyada i humiliada.  En Xavi Ricart és Don Carlos, el germà ofès i l’Anna Azcona Maturina, que té un moment perfecte, en l’escena de la seducció-adulació per part d’aquell pinta tant mal-educat i mentider. Javier Beltrán és Pedro i té una frase memorable, barreja d’innocència i  d’ingenuïtat  “Vull que m’estimis com s’estima quan s’estima com s’ha d’estimar”. Tots ho volem. Però com s’ha d’estimar?