HAMLET

L’escenari és buit. Tres graons llarguíssim i unes parets grises altíssimes, de gairebé cinc metres. No cal res més per portar Hamlet al Lliure de Gràcia. Bé, sí, cal trobar un actor que sigui prou jove com per fer de fill del rei i prou consolidat com per treure la força i el caràcter que un personatge d’aquesta dimensió demana. El Pol López ho té. Ho té tot. Vull dir que té tots els recursos per provocar en l’espectador l’impacte que un jove príncep embogit ha de provocar necessàriament. És valent, és original, fins i tot és extravagant, no declama, sinó “vomita” paraules, frases i arguments amb aquella facilitat de qui no té límits, ni físics ni mentals. Arguments d’un actor per defensar un personatge i arguments d’un personatge per engrandir un actor.

En Pol ja s’havia fet gran amb Enric VIII o amb el curiós incident d’un gos a mitjanit, però ara ja no sé si té límit. No s’aplaudeix així a un actor cada dia, i no és perquè sí que l’Eduard Farelo l’empeny cap endavant a l’hora de saludar. Gran part dels bravos anaven dirigits a ell. També en mereixia l’Eduard, perquè tot i que la seva veu la sentim a tot arreu, i reconec que em costa abstreure’m dels anuncis i dels concursos televisius, fa un paper excel·lent, perfecte gairebé, i omple l’escenari amb una presència física imponent i una veu impecable, bonica i seductora. Ideal per a un rei, per malvat que sigui. I aquells ulls estranys que tenia quan feia d’espectre li donaven un aire demoníac, una imatge inquietant, barreja de zombie i de vampir.

L’Ofèlia és un paper difícil. Si has d’actuar entre el Farelo i el Pol Lòpez, ho has de fer molt i molt bé perquè se’t vegi. I a la Maria Rodriguez se la veu, i se la veu lluir amb molta força, més quan embogeix que quan es manté cabal, però sempre amb una llum pròpia i sorprenentment intensa. La resta d’actors i actrius, a banda de tenir papers no tant rellevants, queden una mica amagats al darrere d’aquests tres histrions. La Rosa Renom, en Xicu Masó, en Marc Rius i en Pau Vinyals estan molt bé. Potser en Pau Vinyal destaca més, perquè enceta l’obra i per que té un paper que també sobresurt de la resta gràcies a un sarcasme i una ironia que ell retrata amb convenciment.

En aquest Hamlet hi ha sentit de l’humor, i en més d’una ocasió vam riure amb ganes. També hi ha moments en que els actors surten de l’obra i se’ns adrecen amb naturalitat, com si no estiguessin interpretant cap paper.  Em va sorprendre i em va agradar. És necessari, després de tant de drama, desengreixar una mica amb moments d’humor o de distensió. Un encert.

La sensació final és d’haver viscut un d’aquells moments teatrals que recordarem, i que al cap dels anys, quan se’n parli, podrem dir que hi vam ser.

I demà toca Don Joan, amb Julio Manrique, a la sala petita del nacional. Fa il·lusió, sí.