EL PROFESSOR BERNHARDI

El professor Bernhardi no permet a un capellà atendre una malalta terminal que desconeix el seu estat, perquè si ho fes, ella ho sabria i patiria més.

Aquest és el punt de partida d’aquesta obra que estirant el fil d’aquest fet aparentment poc important, ens porta a reflexionar sobre els principis ètics i morals, la coherència,  les religions, la incomprensió i l’odi. I ens mostra el que som capaços de fer per a aconseguir allò que volem, o que els altres facin allò que volem. Les influències, les pressions, els xantatges... tot s’hi val per a obtenir els resultats que ens convenen.

Com es pot fer servir el poder, ja no en benefici propi i dels propers, sinó per perjudicar i enfonsar aquells que persegueixen objectius diferents, aquells que són diferents, i que sovint considerem enemics. Tot ben actual, vaja.

Lluís Homar sembla que comenci una mica fred, com si no estigues prou posat en el paper, si li faltés força. Però de seguida es veu que no, que aquell és el to, natural i tranquil, i que davant dels atacs, de les ofenses i les amenaces, reacciona només amb arguments i amb el convenciment que la raó s’imposarà a la demagògia i la mentida. Però tota sabem que no és així, i que no n’hi ha prou amb la raó, ni amb la fidelitat d’algú disposat a tot per defensar-te. Cal també convèncer als porucs, als egoistes i als ingenus, però sobretot cal convèncer als contraris, i és aquí on la veritat topa amb la realitat. Som impermeables als arguments dels qui odiem, i ni tant sols l’exemple d’algú que actua honestament, amb el llenguatge com a arma principal, aconsegueix fer-nos canviar.

Vaig acabar apreciant aquest to tranquil d’en Lluís Homar, perquè em va ajudar a decantar-te cap a la seva posició i em va empènyer amb energia cap als seu arguments. Suposo que això li acaba passat a tothom.

Cadascun de la resta de personatges, des dels que el defensen fins als que s’hi oposen amb més o menys vehemència, o els que el combaten i miren d’enfonsar-lo, són un reflex d’una societat on els dogmes sobreviuen alimentats per aquells que tenen por dels que pensen diferent, i són incapaços de canviar. Quan en realitat, tots som iguals... El que sobta més del professor Bernhardi és precisament la seva capacitat de desmarcar-se, i de mirar de fer servir només el llenguatge i la raó per mirar de convèncer. I no traeix la seva ètica malgrat no aconseguir-ho.

L'escenografia és d'una sobrietat exagerada, i excepte una habitació central transparent, que es va omplint de fum fins a no poder més, i que no vaig ser capaç d'entendre perquè, la resta són només quatre cadires, una taula i unes làmpades que pugen i baixen. Potser la idea del director es despullar l'escenari de qualsevol element que pogués distreure del text. Ho ha aconseguit sobradament.

És una obra llarga i més aviat espessa, però que es pot seguir sense cap problema, gràcies a un text molt interesant i a uns actors excepcionals, que mantenen el ritme i la tensió durant les dues hores i mitja que dura l’obra, i que tenen uns duels interpretatius que a mi em van resultar apassionants. Lluís Homar / Joel Joan / Manel Barceló / Pep Cruz... i uns quants més, perfectament dirigits per Xavier Albertí, fan un equip ideal per fer d’aquest “Professor Bernhardi” un espectacle d’un gran nivell. Per no perdre-se’l !!