Un bon duel interpretatiu i una lluita dialèctica entre dos
homes que són damunt d’un escenari completament despullat, que canvia d’inclinació
de tant en tant encara no sé amb quin objectiu. Estèticament bonic i elegant,
amb una llum ara tènue ara dura i un joc d’ombres, de colors, de sons i de
músiques molt interessant, però...
No he entès res. No m’havia passat mai estar assegut en una
butaca, a primera fila, i no ser capaç d’entendre el que m’expliquen. De què va
“En la solitud dels camps de cotó"? Un diàleg entre dos personatges fet a base
de monòlegs. No he pogut desxifrar el que em volien explicar, ni on eren, ni
qui eren ni què els hi passava. Trist, oi?
El dubte que em queda és si realment no s’entén o si sóc jo
qui no està capacitat per entendre-ho. A veure que hi diran les crítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada