IDIOMA

Uns policies decideixen fer servir només una de les llengües oficials del seu país per adreçar-se als responsables polítics i a la ciutadania. I uns quants ciutadans d’aquest mateix país, que són “monolingües”, es freguen les mans, riuen aquesta gràcieta i vessen de satisfacció.

És una manera curiosa d’expressar les seves queixes, perquè el motiu de la protesta, que no vull valorar, no té res a veure amb l'idioma ni amb cap pressió relacionada amb aquest tema. És més, quan van fer les oposicions per accedir a aquesta feina que ara fan, sabien que una de les exigències era conèixer bé les dues llengües, i adreçar-se a la ciutadania en la que les lleis del país (i la història) diuen que és la “pròpia”, i només canviar quan l’interessat els hi fa saber expressament que no l’entén.

Molts d’aquests policies han fet, des de el primer dia, cas omís a aquesta indicació i s’ha expressat sempre amb la llengua que no és la “pròpia” tant amb els companys, com amb els ciutadans com, fins i tot, amb els seus comandaments, que curiosament són parlants habituals d’aquesta mateixa llengua. Ningú, i encara menys els ciutadans, els hi ha retret mai.

No se m’acut cap lloc del món on pugui passar una cosa així. I no se m’acut, perquè la policia d’un país acostuma a parlar la llengua del seu país i estimar-se-la, perquè és la que parlen els seus pares, els seus fills, i els seus amics. I també sovint els delinqüents que detenen. I és clar que hi ha problemes, com a tot arreu, i queixes, i enfrontaments. Però mai es fa servir la llengua com a arma de doble tall, com a xantatge ni com a messura d’escarni per als que la parlen, amb perdò, de tota la vida, i la dels pares, i els avis...

Si durant un curs per accedir a la policia de qualsevol lloc del món, els formadors detectessin que algun candidat té algun prejudici, o que fins hi tot odia, tant la llengua del país, com la bandera, o qualsevol altre signe d’identitat cultural, seria immediatament apartat i se’l privaria de la possibilitat d’accedir al cos de policia. Podrà ser lampista o fuster, o fins i tot polític, però no policia, perquè mai podria ser objectiu i tractar tothom igual. Es tracta d’estimar-se allò que és teu i de respectar profundament les diferències i els diferents.

Doncs a Catalunya som tant democràtics i tant respectuosos amb totes les maneres de pensar, que ara tenim mossos d’esquadra, la nostra policia, que reneguen de la nostra llengua, que ja han demostrat com les gasten quan convé, i quan no convé, i que es declaren obertament anticatalanistes. Hi havia policies nacionals independentistes? O nacionalistes Bascos? O que no fossin castellanoparlants? Potser algun despistat, però la resposta és “NO”.

Quins criteris s’han fet servir per seleccionar els mossos d’esquadra? Qui no ha previst el que acabaria passant si algun dia es necessita que les úniques forces “armades” de que disposem han de defensar la legalitat vigent, les institucions i els seus representants? Que se’n riuran de tot plegat.

Jo ja no me’n refio, i em sap greu dir-ho, perquè fins ara he defensat que són la “nostra” policia i que són més professionals que les altres, amb gent més ben preparada i més moderna. Però no és veritat, són tant garrulos, tant primaris i tant poc intel·ligents com moltes de les policies del món, hi deu haver excepcions, és clar, però s'amaguen. La majoria no entenen on són ni per qui treballen... o potser si que ho entenen i per això actuen com a infiltrats, com a quintacolumnistes que vetllen perquè no es perdin les essències hispàniques i perquè el català mai passi de ser la llengua familiar que voldrien que fos. Així ho voldrien ells, el PP, Ciutadans, i alguns personatges que tolerem que es passegin per les tertúlies insultant la nostra intel·ligència i fent-nos creure que som uns nazis i que perseguim als qui parlen castellà pels carrers. Els únics perseguits hem estat, i encara som, nosaltres. És igual que siguem una llengua minoritària, és igual que el nostre patrimoni cultural estigui en perill, és igual que el castellà sigui una de les llengües més poderoses del món, sense cap indici de retrocés, sinó tot el contrari. No volen saber res de diversitat cultural ni de llengües mil·lenàries ni de res. Només existeix el castellà (Espanyol?), la seva, i la resta fem nosa. I tenen l’aparell mediàtic sempre a punt per mentir i capgirar els arguments, fent-nos passar a nosaltres per agressors, com si fóssim els qui intentem enfonsar el castellà, per nazis salvatges disposats a imposar la nostra llengua per la força a tothom. Volem extendre el pensament únic de que només el català és una lengua bona, culta, útil... va home, va ! Que no som idiotes !

Son ells qui ho volen fer, fa anys que ho fan i en son ben conscients.

També han aconseguit fer creure a tothom que els hi robem els diners, quan ens han espoliat durant dècades i dècades, deixant-nos en la ruïna i aconseguint ells sortir del país de pandereta que han estat durant sempre. Ara s’han posat al dia, a base d’estirar calers de Catalunya, amb la col·laboració inestimable de molts catalans, que ja s’ho han cobrat, i amb la passivitat de la resta, que no hem fet, ni farem, res per evitar-ho. Si algú sap quina és la solució que m’ho expliqui... si, ja ho sé, la independència. Però com s’hi arriba?