KRUM

Tornar a casa després d’anys de ser fora i no portar cap altra cosa que el fracàs.

Trobar-ho tot igual, la mateixa vida de sempre, la mateixa monotonia i la vulgaritat d’abans. Veure com la vida avança sense pressa i els petits canvis del teu voltant només et fan sentir encara més sol. I et converteixes en un passiu protagonista de res, mandrós espectador de les desil·lusions dels altres, i de les pròpies.

Aquest és Krum, el Crosta, l’home que podria haver estat i que no és.

Al seu costat amics, veïns, amants i mare, companys de repartiment que actuen amb ell i li passen per la cara frustracions i anhels, il·lusions i decepcions, sense que li serveixi per canviar ni per reaccionar.

Pere Arquillué pot fer el que sigui que ho farà bé. Té el caràcter, la veu i la tècnica per interpretar qualsevol personatge, i li traurà partit. El problema és que no tots els actors poden lluir al seu costat, perquè sovint entre ell i la resta hi ha un abisme. L'Afligit, l'Oriol Guinart, l’amic hipocondríac i finalment malalt , si que hi pot competir. Té prou recursos i agafa el personatge amb la habilitat necessària per no deixar-se eclipsar i el paper que interpreta té el pes suficient per poder destacar i es treballa bé. I ho fa més que bé. El silenciós Jordi Brunet, que abans havia interpretat en Ferran Carvajal, pot semblar que fa un paper menor, però forma part del paisatge d'aquest món que sembla immutable, com ell, i que inesperadament esclata. Té poques paraules i molta presència. I molta força.

A poc a poc, sense que es pugui dir que ningú estigui malament, els actors i els personatges van sent més discrets, potser per la mateixa mediocritat de cadascú, que es tradueix en interpretacions que no despunten. La Xona, Lluïsa Castell, viu la tragèdia de casar-se amb els seu últim recurs, algú a qui no estima, que se sent inútil i malalt i que no té cap atractiu, només dubtes ridículs que l'atenallen. No sé si li encaixa gaire el paper a la Lluïsa, tot i alguna escena remarcable.

La mare, Pepa López ha de viure amb l'angoixa de no veure acomplerta cap de les expectatives que s'havia fet amb el seu fill, i de suportar que li passin per la cara. Més grisor insuportable.

Dolce i Felícia, Albert Pérez i Carme González, veïns aprofitats i egoistes, resignats a trobar la felicitat menjant i bevent de franc sempre que poden. I engabiats en la seva pròpia xarxa, de la que no gosen fugir.

L'Ansiosa Gabriela Flores, abandonada sempre pel Crosta, a qui estima malgrat com la menysté. El seu drama s'entén i ens el fa entendre amb convenciment. El Tàctic Joan Negrié en recull els trossos, amb una interpretació sorprenent, molt original, pel que diu, per com ho diu i per com es mou. Un atractiu més i una manera diferent de col·locar un personatge que no tindria res de particular entre els millors de l'obra... sinó el millor.

La Tuiti Mònica Lòpez ens recorda allò que no podrem tenir mai i ens fa més presents les nostres misèries. Potser també ens diu que allò que desitgem tampoc és tant meravellós com sembla, tot i que no ho arribarem a saber mai. En Jordi Collet és un bon metge i un bon típic i tòpic italià, imatge també del que no arribarem a ser, però que tampoc cal idealitzar, perquè és d'una enorme vacuïtat.

La mateixa buidor trista de tantes vides anònimes que s’arrosseguen sense rumb, resignades a no sortir mai del seu mon petit, lligades a l’absurda monotonia quotidiana.

És el nostre retrat el que vam veure?