EL DESERT

Marroc és un país predominantment rural. Cases de fang barrejat amb palla, gent que treballa el camp, zones àrides, rocoses, trencades de tant en tant pels oasis, palmerars i rierols que consenten que hi hagi vida. I és un país de gent acollidora, pobre, curiosa, riallera, on tota veritat és relativa. Ple de criatures que surten corrents de les cases quan senten el soroll del cotxe per veure si en treuen un caramel, una gorra o un bolígraf. No ens podem aturar a tot arreu i el cor se’ns encongeix en veure la misèria perseguint-nos sense aconseguir cap premi. Silenci dins del cotxe. Silenci amb gust de frustració.
La carretera travessa l’alt Atles pel coll de Tichka, corbes i més corbes, venedors de minerals, sensació d’alta muntanya on un nou paisatge, més esplèndid que l’anterior, ens sorprèn darrere cada revolt, i ens obliga a aturar-nos sovint, per gaudir-ne. Marroc és un país bonic.
Ait Benhaddou és un castell de fang. Literalment. Com Taourit. Fortaleses enmig d’un desert de pedres i de pols, enmig del no res des de sempre. Són les Kasbesh construïdes pels berebers per defensar petits retalls de terra fèrtil al voltant d’un riu, gairebé sempre sec. I encara més poblets camuflats entre les roques, del mateix color de fang vermellós, de la mateixa misèria, autèntiques ruïnes habitades. Som al desert de pedra.

I més enllà, Merzouga, el desert de sorra.

Si agafeu un grapat d'aquella sorra i l’esteneu damunt d’una superfície blanca veureu que els granets són de colors diversos. La majoria tenen un to groc fosc, gairebé taronja, però en cap cas uniforme. En una pedreta de 0’06 mil·límetres encara hi ha espai per a un degradat. També n’hi ha de transparents, com si fossin bocins de vidre o polsim de diamant. I encara alguns són negres una mica més grans que els altres i molt menys abundants.

Tots junts adopten una tonalitat marronosa, que en funció de la llum agafa matisos diversos. I uns milers de tones conformen un paradís erm.

Erg (عرق‎) significa mar de dunes en àrab. És la millor manera d’anomenar al desert. que, efectivament, sembla un mar de sorra fina, sec, inhòspit, silenciós, esquerp... però amb un magnetisme singular. Un mar resultat de l’erosió del vent sobre les roques durant milers d’anys. L’erg Chebbi és l’únic erg del Sàhara al Marroc.
Un paratge on la vida és difícil, el sol crema i la nit és molt freda. Més de cent quilòmetres quadrats de dunes de fins a cent cinquanta metres d’altura on no tens cap altra referència que el sol. Al desert no hi ha camins i les muntanyes van canviant de forma i de lloc a cops de vent. I les petjades s’esborren de pressa. El nostre rastre és efímer...
Damunt del gep d’un dromedari és una bona manera de moure’s per aquest territori hostil. Camina, indiferent i amb molta parsimònia, sense ànsia, pel caire de les dunes, que sembla esmolat i tallant però que es desfà i cedeix en trepitjar-lo, seguint el pas segur i descalç d’en Joseph, el nostre guia, cuiner, casi amic bereber. El ritme lent et deixa assaborir cada pas, atent, però, a no abaixar la guàrdia i acabar rodolant duna avall.
La haima és a gairebé dues hores de camí, arena enllà, i quan tastes la dificultat d’avançar a peu agraeixes la insegura incomoditat de l’animal.
El sol es pon darrere nostre i ens regala totes les llums del capvespre. Demà ens farà un regal encara millor.

A l'horabaixa, quan el sol ja s’ha post, i la foscor es fa cada cop més fonda, el desert es torna més inhòspit. Més esquerp. Només queda la llum tèbia de la lluna i dels milers, dels milions d’estels que ens fan de sostre. Incapaços de reconèixer cap constel·lació, pel gran atapeïment de punts lluminosos, ens dediquem simplement a mirar i a callar.

El silenci té un gust propi, al desert. Gust de moment important. I acabem parlant fluix, per por de trencar-lo i esvair l’encant.

Són de colors els estels? Dubto de si n’hi ha de vermells i de blaus, o són els meus ulls que m’enganyen, enlluernats de tanta bellesa?
Degustem l'espectacle... únic... hipnòtic.
La màgica nit passa tranquil·la, i una tímida llum comença a avisar-nos que el sol és a punt renéixer, com cada matí. Des de la duna més alta, la sorra torna a prendre vida i a oferir-nos de nou tots els seus matisos. Asseguts, xiuxiuejant alguna paraula o callats, assistim al prodigi, mirant i esperant que el primer raig de sol ens enlluerni i tot torni a ser com ahir. I es repeteixi el miracle. El miracle de la llum suau, càlida, descarada, encegadora. El negre de la nit deixa pas al gris, al beix, i de cop esclaten els grocs, els magentes, els taronges i els vermells. Entre el cel i la terra hi viuen tots els colors. I ens envolten.

Hem de passar encara dues hores deixant-nos gronxar bruscament damunt el mar de dunes, escortats per les nostres ombres dalinianes, per tornar a trepitjar terra ferma. Deixem enrere el més bonic i misteriós dels paisatges, el més estrany. Encara s'hi veuen les petjades, que desapareixeran al primer cop de vent, fins que algú les vulgui tornar a dibuixar.
Ens emportem a casa un somni més per a la nostra col.lecció. I un grapat de sorra.