Entrar a la carpa d’aquest circ minúscul és introduir-se en un mon nou, diferent, ple de sons estranys i petites sorpreses perfectament embolicades, molt ben elaborades per experts en fabricar il·lusió i fantasia. Quanta sensibilitat hi ha en aquella pista rodona, que sembla petita, però que és tant immensa com per encabir-hi gairebé totes les disciplines del circ, i algunes altres mostres de l’art entès com allò que toca les emocions i trasbalsa els sentiments...
Vaig riure poc i vaig somriure molt. I vaig plorar una mica, però també vaig haver de pensar, per mirar d’entendre, per interpretar allò que en Blai Mateu, la Camille Decourtye i el Thibaud Soulas m’estaven intentant explicar. I allò que feien també en alguns moments m’entristia, potser perquè em va semblar reconèixer algunes experiències pròpies, que no només són meves. De la meva relació amb els altres. Relacions difícils, complicades o impossibles. Dependències que t’anul·len, o que t’omplen i et fan feliç.
Les cançons i la veu de la Camille -dolça, enèrgica, àgil, lleugera i elegant- fan de coixi, perquè gaudim amb tota la comoditat d’aquells estímuls i perquè s’instal·lin al nostre cervell amb més força. Les notes del contrabaix també hi posen el seu so suggerent, i acaben d’omplir la pista, que ja vessava amb la presència del Blai, mim, pallasso, actor i acròbata perfecte. Inspira confiança des del primer moment. Confiança i tendresa. També traspua força pels quatre costats. La seva presència podríem dir que reconforta.
Però encara hi ha una impressió més potent, que t’acaba de portar al seu terreny, si és que encara no hi erets. El Bonito, un cavall que fa d’actor , que entra i surt quan vol, per iniciativa pròpia, o com a mínim això és el que volen que pensem, i així ho vaig viure jo. El Bonito fa el que li dona la gana, i es comporta com un més. No, com un més no. És més intel·ligent que ningú. El seu trot crea un dels sons més acollidors de la nit, marca el ritme de les coses i la seva imatge amb la Camille apareixent i desapareixent darrere les grades és una de les visions més boniques i sensuals de l’espectacle. I n’hi ha moltes, us ho asseguro. Quina manera més grotesca i més poc efectiva, però que tendre, de demanar a algú que balli. Un contrabaix que cau del cel, per sorpresa. Un cavall que s’adorm estirat a terra i una divertida conversa en anglès per mirar de despertar-lo. Un triangle amorós on cadascú fa el seu paper i tot s’embolica. Una torre humana. Molts moments que contenen la màgia que busco quan vaig a veure un espectacle com aquest, i que sovint no trobo. I aquí se m’acumulen i no els puc ni pair.
Però encara hi ha una impressió més potent, que t’acaba de portar al seu terreny, si és que encara no hi erets. El Bonito, un cavall que fa d’actor , que entra i surt quan vol, per iniciativa pròpia, o com a mínim això és el que volen que pensem, i així ho vaig viure jo. El Bonito fa el que li dona la gana, i es comporta com un més. No, com un més no. És més intel·ligent que ningú. El seu trot crea un dels sons més acollidors de la nit, marca el ritme de les coses i la seva imatge amb la Camille apareixent i desapareixent darrere les grades és una de les visions més boniques i sensuals de l’espectacle. I n’hi ha moltes, us ho asseguro. Quina manera més grotesca i més poc efectiva, però que tendre, de demanar a algú que balli. Un contrabaix que cau del cel, per sorpresa. Un cavall que s’adorm estirat a terra i una divertida conversa en anglès per mirar de despertar-lo. Un triangle amorós on cadascú fa el seu paper i tot s’embolica. Una torre humana. Molts moments que contenen la màgia que busco quan vaig a veure un espectacle com aquest, i que sovint no trobo. I aquí se m’acumulen i no els puc ni pair.
Gràcies al David i la Mercè, que ens van proposar pujar a Palautordera a mi i a la Roser. Qui no ho ha vist, no sap el que s’ha perdut. I pel que ens van dir el Blai i la Camille després, segurament ja no el tornaran a fer més. Una autèntica pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada