MEQUINENSA

Mequinensa és el retrat d’un temps i d’una gent que ja no existeix i que no he pogut conèixer. Una gent que va viure a cavall entre dos països, catalanoparlants en un mon que menystenia aquesta llengua i que considerava el castellà l’única llengua “cristiana”, l’única que servia per a les coses importants, l’única legal. No deu ser fàcil sentir-se ciutadà de tercera (nosaltres hi entenem una mica) enmig de gent ignorant, fanàtica, inculta, orgullosa i supèrbia. L’Aragó va oblidar el seu passat i va acabar odiant la llengua diferent dels seus veïns, i d’alguns dels seus ciutadans. 

Jesús Moncada fa un retrat d’algunes de les persones que van viure durant l’època en que l’Enher va fer el pantà, negant el poble vell, que estava arran de l’Ebre en la seva confluència amb el Segre i construint-ne un de nou una mica més amunt. El procés va ser viscut pels habitants de Mequinensa amb inquietud, i durant molts anys van patir l’angoixa d’haver de deixar les seves cases, els seus carrers, els conreus i tots els llocs que havien conegut des de que van néixer, que els havien acompanyat sempre, a ells i als seus avantpassats. Mai van rebre massa explicacions per part dels responsables de l’empresa ni dels polítics d’aleshores, i es van sentir menystinguts per tothom segurament a causa de la seva llengua, del seu anticlericalisme i de les seves inclinacions polítiques, majoritàriament properes als que els qui van guanyar la guerra anomenaven “rojos”.

Gent valenta, divertida, orgullosa del seu parlar i de les seves tradicions, i adaptada a l’entorn que li ha tocat viure, als rius, a la llengua, al joc de la botifarra, al ball, al poble... Homes i dones que, com diu un dels personatges, comparant-se amb els pobles pagesos del voltant, "vivim més cap a enfora, sabent gaudir del que ens dona la vida". Gent per qui tot va tant de pressa que en quatre dies passen de ser "embrions incerts a calaveres atònites".

                                                                                                                 

Un advocat jove, Mallol Fontcalda, que acaba d’obtenir una plaça de secretari al jutjat de Mequinensa, hi viatja des de Barcelona amb una idea vaga del lloc on va, i a mida que va coneixent el poble i els seus habitants, es va transformant fins a convertir-se en un mequinensà més. En Carles Martínez fa un memorable monòleg inicial explicant el viatge i les primeres impressions, amb molt sentit de l’humor i descripcions de personatges i de l’entorn molt acurades. Una bona manera de començar que ens va situar i predisposar positivament per encarar la resta de l’obra.

El cafè del moll, punt de trobada de molts dels veïns i lloc on, a més de fer-hi la partideta, es parlava dels assumptes que afectaven al poble i la seva gent, i entre copa i copa, fins i tot hi apareixien personatges que ja eren morts, vinguts del més enllà sense que a ningú se li fes estrany. Allà, l’Estanislau Corbera rep els clients i amics, el Nelson, expatró de llaüt i ara miner, l’Alfons també miner i antic barquer, Arquímedes Quintana, també expatró, que va morir al mateix cafè i que hi apareix de tant en tant per fer-hi una copeta i explicar antigues històries, Leucofrina, Penèlope...  Passat i present es barregen, doncs, per poder sentir les llegendes i les històries del poble explicades pels seus protagonistes i per debatre el problemes actuals, i compartir el neguit pel futur incert que els espera.

Carles Martínez, esplèndid en el seu paper de persona meticulosa, endreçada i tímida,  Miquel Gòrriz, barman, que no coneixia i m’ha agradat força, Eduard Muntada, perfecte per aquest home dur i senzill amb consciència de classe, Joan Anguera, avi notable, l’últim en abandonar el poble, que acaba culpant als rius, decebut, de totes les desgràcies,  Míriam Alamany-Leucofrina, majorDONA del mossèn, Annabel Castan-Penèlope finalment parella d’en Mallol, i autèntica líder del poble, Belén Alonso-Madam françoise vedette del cafè Edèn i Maria Ibars, dona de l’Alfons i serventa, totes fantàstiques. He deixat al  Xicu Masó, també director, pel final, perquè té un personatge curiós, una mena de fantasma que pul·lula de tant en tant pel poble, i explica les seves grandeses i alguna misèria. Molt bona interpretació i també molt bona direcció.

Tot a dins d’un espai net,  amb pocs elements, només allò imprescindible per aconseguir crear l’ambient necessari. Havia sentit alguns comentaris negatius i sempre que passa això, potser perquè vaig predisposat a veure alguna cosa que no m’agradarà, finalment resulta que surto content. Quan el llistó és massa alt, costa acomplir les expectatives, però si està baix, resulta sovint que el que veig, m’agrada. Avui m’ha passat això.