dimarts, 19 de juny del 2012

EMILI TEIXIDOR

De tant en tant em trobava l’Emili Teixidor pel barri, sol, sovint amb un llibre a la mà, al mercat, al forn, o simplement passejant. Sempre el vaig saludar, i ell sempre em tornava el salut, suposo que pensant que el coneixia de veure’l per la tele, sobretot últimament. I si que l’havia vist per la tele, alguns cops pels passadissos de TV3, però no crec que mai hagués lligat caps. Sempre el vaig saludar de manera efusiva, sense ser empallegós, però somrient i mirant-lo perquè se’m notés un punt d’agraïment. Ha estat la meva manera de reconèixer-l’hi la feina de tants anys, com a escriptor de contes per a infants i joves, i com a creador d’una de les novel•les més llegides en català dels últims anys i de tantes altres. I com a col•laborador durant molts anys en programes de radio i televisió, compartint els seus coneixements, no només literaris, sinó humanistes en general. He llegit alguns dels seus libres, i n’admirava la manera que tenia de fer-ho, la llengua, és clar, però també l’estil i la capacitat d’imaginar personatges i històries realistes, perfectament creïbles. Cor de Roure, Pa Negre, Retrat d’un assassí d’ocells o Sic Trànsit Glòria Swanson, que comença dient “Jo encara no m’he mort mai”... i els que em queden per llegir. La postguerra va ser el marc que va triar per la majoria dels seus personatges, i sempre des de la perspectiva dels perdedors, de la gent que va seguir patint les conseqüències del la guerra fins molts anys després. Parlava a poc a poc, pensant bé el que deia, i parlava clar. Fins i tot de vegades semblava una mica abrupte, una mica massa dur fins i tot. Expressava les seves idees sense miraments, i algun cop, en les seves opinions s’hi endevinava un punt de mala llet que podia arribar a molestar si no estaves d’acord amb el que deia. Els seus articles a l’Avui eren una manera immillorable de conèixer el personatge, perquè s’hi despullava sense cap pudor parlant de qualsevol tema..

Tsunami.

Admirable comportament el dels japonesos afrontant els desastres amb silenci, resignació i col•laboració. Imaginem els crits, plors, crítiques al govern i descoordinació si el mateix, o menys i tot, hagués passat en un país del Mediterrani, aquí mateix. Ells, allà, ja s'han posat a treballar pel futur.

Teles.

Les televisions públiques, o sigui pagades amb diners de tots, no haurien de servir més per educar i formar el públic, en lloc de divertir l'audiència en competència amb les privades? Els partits del Barça ens els poden donar moltes altres cadenes, i per distreure'ns també n'hi ha un munt. I ara que hi ha quatre o cinc emissores que a la nit organitzen debats altament polititzats, a vegades propaganda pura, les oficials es rasquen la panxa?


Primavera.

Hi ha paisatges que es mostren en tota la seva bellesa aquests mesos de primavera: la Segarra, per exemple, esplèndida. Potser s'hauria de cridar l'atenció dels ciutadans de quines són les millors estacions per visitar una colla d'indrets del país que val la pena de contemplar uns mesos més que altres. Moltes sortides de cap de setmana o diumenges i festes, s'aprofitarien millor. Els excursionistes o simples visitants ho agrairien. I ja no dic si comentessin els millors punts on situar-se per contemplar com la natura engalana el panorama.

Barça.

Hi ha gent a qui no agrada el futbol però que s'alegra quan guanya el Barça. Com se'n diu d'aquests seguidors que només segueixen els partits pel resultat, que només els interessa la victòria final? Perquè uns aficionats i seguidors de veritat, estan a les dures i a les madures, i és quan els equips van malament que necessiten més ajuda i més empentes. Però aquests només són barcelonistes quan tot va bé. En podríem dir barcelonistes d'ocasió o avicionats o barçavíctors, barçagolssi, o... com?

Economia.

Ara imaginem-nos que amb els símptomes que hi havia, els professionals de la medicina –professors, investigadors, etc.– no haguessin advertit d'una epidèmia mortífera que s'acostés, avui els diríem de tot. I això és el que ha passat amb els professionals de l'economia –ministres, bancs, catedràtics...–, cap no va observar res per avisar-nos. I tots continuen en els seus càrrecs tan feliços! Mereixen tornar a estudiar una temporada!




Llegir-lo és un plaer, hi estiguis d’acord o no. Emili Teixidor era una d’aquelles persones que deia i escrivia el que pensava, sense importar-li massa les conseqüències. I sabia expressar les seves idees amb arguments, cosa no gaire corrent. Últimament li havia sentit dir que no compartia la idea de que ara es llegeix poc, i que abans es llegia més. “Si abans la gent deixava d’estudiar molt d’hora !!... ara, en aquest aspecte, estem millor que mai !! “ I ell ha contribuït a que tots llegim una mica més amb la seva important aportació a la literatura catalana. Gràcies !