AINHOA ARTETA

El pare mestre de música i la mare perruquera. Una infantesa feliç, senzilla, amb el seu germà,  escoltant a casa la música que el seu pare posava, la Caballé, la Tebaldi, la Callas... això va fer que de ben jove sabés de memòria algunes de les àries més importants dels repertori operístic i que les cantés davant de familiars i amics. Algú va pensar que aquesta noia havia d’estudiar música, però l’economia familiar no donava per a tant. Tot i així ella es va entossudir a anar a Itàlia, a estudiar amb un reconegut mestre de música, que havia format a veus tant reconegudes com Pavarotti o Mirella Freni. No li van concedir la beca que havia demanat, i ja pensava que no podria anar-hi quan va rebre una inesperada ajuda d’un particular de 600.000 pessetes, que li van servir per engegar la seva aventura italiana. Allà va estudiar uns anys fins que el seu mestre va considerar que ja no li podia ensenyar res més i li va aconsellar que anés a Nova York, on hi havia els millors professors de cant. I es va trobar en aquella ciutat immensa, sola, sense ni cinc, i sense saber ni un borrall d’anglès. Un matrimoni basc la va ajudar a l’inici, i té molts bons records de l’estada en aquella casa, amb les visites que rebien  i les tertúlies a les que va assistir. Ara, recordant-les, considera que cada sopar va ser com un Master !

De moment només va poder sobreviure, sense poder estudiar música, i només fent alguna feina esporàdica, com cosidora, fins que va tenir la sort de conèixer un professor que, sabent en quina situació es trobava, li va oferir una classe diària, a canvi de que li fes de cangur de la seva filla. Així va poder anar fent, i va decidir presentar-se al concurs de cant del Metropolitan Opera National Council Auditions de Nueva York. S’hi va haver de presentar tres cops, tres anys consecutius, i el tercer el va guanyar, a l’hora que també guanyava el Concours International de Voix d’Opera Plácido Domingo de París. A partir d’aquell moment va poder estudiar al Actors Studio i va començar una vertiginosa carrera de concerts i òperes per tot el món. Ha parlat de les sensacions que va tenir quan van sonar les primeres notes de l’òpera LA CENERENTOLA, mentre esperava el seu torn per cantar en el paper de Clorinda. Triomfava com a soprano jove i atractiva, i això va fer que no pogués dedicar tant temps com volia a la seva formació, fins que va perdre la veu. Literalment es va quedar sense veu, i durant més d’un any va estar intentant trobar una solució, anant a metges diversos, i només va poder aclarir que tenia un quist, però que era millor no operar-lo. Es va medicar i va aconseguir que gairebé desaparegués, però igualment no podia cantar, i finalment va ser un metge austríac qui va aconseguir tornar-li a treballar la veu fins que va poder tornar a cantar amb normalitat. 

Va tornar a fer classes de cant, i poc a poc es va veure prou forta com per fer algun concert, i, finalment una òpera sencera. També ha recordat les sensacions que va tenir en la seva reaparició, i com de difícils van ser els moments anteriors a la seva entrada a l'escenari, a El pescador de perlas de Georges Bizet. I ha anart aconseguint una maduresa vocal que, en una evolució constant, li ha permès afrontar un repertori molt ampli. Va cantar a la casa Blanca, davant del president Bill Clinton, i als millors teatres d'òpera de tot el món. Considera que una cantant comença a estar en el millor moment a partir dels quaranta anys, i que és perillós esprémer la veu excessivament sent massa jove. Ha parlat de la seva admiració per Plàcido Domingo i per Mirella Freni, amb qui va actuar sent encara molt jove, i ha deixat molt clar que es considera molt afortunada de poder dedicar-se al cant, que és el que més li agrada. Ha parlat de la felicitat que li produeixen els fills, de que té assumit el seu paper de dona i les seves obligacions de mare, però que això no li impedeix exercir la seva professió. Creu que ser dona li ofereix alguns avantatges, més que no pas dificultats, i no s’ha sentit discriminada com a tal. S’ha mostrat molt agraïda per tots els qui l’han ajudat, especialment el seu representant, que és l’únic que va tenir al seu costat en els moments difícils,  a part de la seva família. Té clar que per cantar música moderna cal canviar la impostació de la veu, i deixar-se anar una mica, sense seguir les normes rígides de la òpera. Ha volgut acabar fent una clara referència al difícil moment actual, i ho ha comparat amb alguns moment difícils que ha viscut el seu país, referint-se al País basc, i que sempre s’ha de pensar que es poden resoldre els problemes amb esforç. Responent la pregunta d’una noia que volia ser cantant, però que veia que tenia poques possibilitats i que potser hauria de renunciar als seus principis, ella s’ha manifestat de manera contundentment favorable a mantenir els principis, i no deixar-se portar per cap altre interès. “El més important és ser bona persona, i no fer mai mal a ningú. Si algú em dona una bufetada no li tornaré pas”.

També s’ha mostrat contrària a la teoria que diu que el tren només passa un cop i que no es pot deixar escapar. Diu que de trens en passen molts, i alguns els agafes, d’altres no, d’alguns te’n treuen a cops de peu, però sempre en passen de nous. M’ha semblat que és absolutament cert.

Podria dir que gairebé m’ha agradat tant escoltar-la parlant avui al Banc de Sabadell, dins del fòrum "dona i lideratge", d'Esadealumni, com escoltar-la cantant. Gairebé.