Poca cosa es pot dir. Divendres dia 29 de juny el foc havia començat a cremar prop de la Manresana, i travessava els camps de blat a tota velocitat, fins baixar pel turó de l'esquerra de l'església cremant-ho tot. A uns dos-cents metres de Les Coromines, el vent va canviar i va girar cap a l'Oest, en direcció a Prats de Rei, i després cap al nord, fins a l'altre costat de l'eix transversal, cremant camps i boscos a La Llavinera, passant per l'aeròdrom i fins a Aguilar de Segarra. A part d'alguna pallissa i algun cobert, no es va cremar cap casa ni va prendre mal ningú. Per tant, hagués pogut ser molt pitjor si el vent no hagués canviat o si els bombers i els pagesos de la zona no haguéssin treballat tot el dia amb tot el que tenien a l'abast, i no només amb els helicopters, avions, camions i les bombes d'aigua, sinó amb tractors i eines del camp fent tallafocs i llaurant els camps encara no segats per aturar les flames. No deu ser fàcil afrontar les tasques de coordinació d'un incendi, perquè el foc es impredecible, i el fort vent i la calor no ajuden a controlar-lo. Però la sensació de caos i de desconcert va ser molt gran, i si el cop de sort del canvi de vent no s'hagués produït, crec, i la gent de la zona també ho creuen, que no s'hagues pogut evitat que el foc ampliés el seu front i potser no s'hagués pogut aturar tant depressa. Dissabte, quan algunes soques encara fumejaven, vam passejar pels camps negres i els boscos grisos, totalment despullats i plens de cendres. Paissatge en blanc i negre, que produeix una sensació estranya, de tristor i de pena, de perdua irreparable. Camins i racons vells, que ja ens resultaven familiars i que ara ens són desconeguts, com d'un altre món. Un passeig llarg, en silenci, fosc i depriment.
Els camps de blat i d'ordi aviat tornaran a estar verds i no es notarà el pas de foc, però el bosc trigarà anys a tenir l'aspecte que ara tenia, i molts de nosaltres, que ja tenim una edat, no els tornarem a veure mai més igual. I això suposant que no hi torni ha haver cap incendi en els propers anys.
Esperem que no !!
2 comentaris:
Aquesta qualitat que té el foc, que ens inquieta, que ens hipnotitza, que ens alimenta... i que alhora el fa tan terrible! Sort que Les Coromines s'ha salvat! Quan veig les imatges del País Valencià, em cau l'ànima als peus.
Una abraçada i ànims!
Gràcies amic !
Ja tindràs ocasió de veure com ha quedat tot. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada