NADAL 2011

Per primer cop em pogut fer el dinar de Nadal i el de Sant Esteve a Les Coromines.  Després d’un petit ensurt per una caiguda de l’àvia, afortunadament sense conseqüències, els vint-i-set “Juanets” ens vam reunir al menjador, davant d’una taula de cinc metres de llarg per dos d’ample, per menjar la clàssica sopa de galets i la carn d’olla, amb unes cuixetes de pollastre amb farcit i els torrons i les neules de costum. Vins i cava, és clar, i algun licor per acabar, també van contribuir a la cantada de nadales final, i al bon ambient general de sempre. També es van recitar alguns poemes i aquest any fins i tot l’àvia va voler beneir la taula cantant. És difícil descriure amb paraules l’ambient que es respira en un dia com aquest. Tots tornem a ser nens en algun moment, a emocionar-nos per qualsevol cosa, recordant els que ja no hi són o escoltant aquell vers que ens arriba a l’ànima. L’olor del brou i de la carn d’olla desperta records de fa molts anys, de moments que vam viure també junts els set germans amb els pares i els avis i oncles, d’aquells matins on tota la casa feia olor de Nadal, de molsa i de suro, de pollastre i de sopa, de família i de llar. Mai arribem a ser del tot conscients de la força d’aquests moments fins que ja queden lluny, i s’han convertit en records, en sensacions remotes que sembla que no han de tornar mai. Però sí, tornen cada any i tinc la sensació que estem aprenent a gaudir-ne duran l’instant precís en que passen. En alguns moments del dinar del diumenge 25 de desembre del 2011 vaig prendre distància i els vaig anar mirant a tots, un a un, la mare, la Roser, les filles, el gendre, els germans, cunyades, cunyats i nebots... intentant gaudir de l’emoció de tenir-los a tots allà, de poder-hi parlar i cantar i riure amb ells. I de saber que així serà durant molts anys, i que anirem sumant absències i plors de criatures. I tornarà el tió, i ja no hi seran els avis ni els pares... serem nosaltres els avis, conscients de la responsabilitat de saber mantenir tot allò amb el mateix amor que ho van saber fer ells, i tant de bo que puguem viure-ho encara uns quants cops més, tants com sigui possible. Ja sabem que algun dia no hi serem, i que seran llavors les nostres filles les que prendran el relleu, i faran el brou i la pilota, i recitaran poemes i cantaran. Potser també trobaran un moment per recordar-nos, i en algun brindis potser els passarà pel cap aquest primer Nadal de Les Coromines que em tingut la sort de viure plegats. Tant de bo pugui ser sempre així !

I l’endemà, el dia de Sant Esteve, ens vam trobar els “Bassedas”, aquest cop onze persones en una taula quadrada i tant ben parada com la d’ahir, amb els centres nadalencs de l’Àngels Munné i el tul d’estrelletes daurades que ens va deixar plens de purpurina. Aquest cop hi vam ser gairebé tots, en Joan i la Doris, la Carme i l’Amand, la Joana, la Marina, la Júlia, la Berta i la Roser. Només va faltar el Pau, que havia d’anar amb la seva família. La Roser i jo havíem fet els canelons el dissabte, mentre preparàvem el dinar de Nadal, i la Carme i l’Amand van preparar la sopa d’ametlles amb el mateix brou del dia abans, perquè em vam fer per un regiment. Feia uns anys que no ens trobàvem tots junts i tinc la certesa que a tots ens va fer molta il·lusió reunir-nos un altre cop. Aquí també tenim a qui recordar i enyorar, i sense anomenar-los, l’avi Joan i l’àvia Carme també hi són presents...

Recordarem aquest dinar de Sant Esteve com el de la retrobada, i com el del pastis de pinya de la Roser, i com el del pessebre vivent dels Prats de Rei, que vam anar a veure tots junts, passant un fred considerable, però contents i feliços.