EL BURBERO DI BUON CUORE

Veient que els preus altíssims ens impedien veure algunes òperes interessants, per iniciativa del Xavier Capell vam decidir fer la prova d’anar al cinquè pis del Liceu, comprant entrades sense visió, o amb poca visió, a 10 euros. Com a mínim podríem escoltar-les i estirant el coll i posant-nos drets, fins i tot veure alguna cosa. Per tant, aquesta nit hi hem anat amb el Xavier i la Lourdes amb el convenciment que seria una nit de Liceu diferent a totes les que hem viscut fins avui. Hem passat per la primera fila de platea, Carmen,  i ho hem tastat tot, excepte aquestes entrades “barates” que avui portem a la butxaca. Un cop al nostre lloc, i quan encara falten cinc minuts per que comenci “El burbero di buon cuore” veiem que hi ha molt poca gent. Queden seients lliures a platea i a tots el pisos, però especialment al tercer hi ha tot un bloc absolutament buit. Ens mirem, veiem que per veure l’escenari gairebé ens haurem de jugar la vida, i decidim baixar a ocupar aquests llocs orfes, amb l’esperança de que no arribin els seus propietaris a última hora, i de veure aquesta òpera del músic valencià Vicent Martín i Soler des d’un lloc, sinó privilegiat, si molt millor del que esperàvem.

S’apaguen els llums, puja el teló, i es produeix un moviment massiu, dels laterals cap al centre. Tothom aprofita per millorar la seva visió de l’escenari ocupant els seients buits més ben situats.

Estem contents, i fa il·lusió ser allà havent pagat tant poc. A mi això ja em predisposa positivament, i crec que ens passa el mateix als quatre, perquè disfrutem de l’òpera, de la música fàcil, senzilla, i bonica, i de les encertades interpretacions dels cantants, potser no brillants, però que estan a l’alçada de la partitura i de la lleugeresa de l’obra.  El rondinaire de bon cor és una òpera agradable, amb una música que arriba sense dificultat, que s’entén bé, amb àries boniques i amb alguna floritura interessant, i duos, tercets i concertants esplèndits, amb ritme i sense complicacions. Una història d’embolics, però no molt enrevessada, i amb un sentit de l’humor que ajuda a païr-ho tot, i si bé res no destaca d’una manera espectacular, tot és prou atractiu com per no avorrir-se gens ni mica. Potser l’escenografica és pobre i no acaba d’arrodonir un espectacle que es interessant i divertit, però que no ocuparà un lloc especial a la meva memòria.

Alguna cosa deu fer que les òperes de Mozart hagin arribat als nostres dies essent conegudes i reconegudes per tothom i que les de Vicent Martín no. Potser al segle VXIII tots dos eren igualment ben considerats, però avui Mozart és considerat un geni i Martín no passa de ser un bon músic, gairebé desconegut fins i tot pels valencians.

Tots els personatges tenen el seu moment, la seva ària o el seu duo, i només destacaria el baix Carlos Chausson, que és qui té el paper més important i qui porta el pes de tota la trama. La resta, Paolo Fanale, Elena de la Merced, David Alegret, Veronique Gens, Marco Vinco, Josep Miquel Ramon o Patricia Bardon tenen bons moments, però cap d’ells sobresurt, només potser la Veronique Gens, que canta molt bé les dues àries que va compondre Mozart, i l’Elena de la Merced, que té una veu molt bonica però poc potent. El conjunt és molt correcte i permet gaudir de l’òpera sense patir gens, i l’orquestra contribueix a que tot encaixi a la perfecció. No vaig entendre alguns crits de desaprovació al final, exagerats i desagradables. M’agradaria saber qui es creu tant “entès” i tant “sensible” que és capaç de posar-se a fer el burro, com si fos en un camp de futbol. No aplaudint seria suficient per demostrar que no li ha agradat, però voler fer notar d’aquesta manera el seu disgust em sembla excessiu. Pot fer-ho, és clar, però jo també el puc escridassar a ell per emprenyar. Llàstima que no el vaig poder veure.