BAIXOS FONS DE GORKI

"Hi havia una vegada un home que, malgrat les dificultats que passava en un món ple d’injustícies, pobre i desgraciat, vivia amb la il·lusió de trobar el “país just”, un lloc on tothom s’ajudava, es respectava i vivien feliços. Un dia va trobar un savi, carregat de llibres i de mapes, i va pensar que potser ell podria dir-li on es trobava aquell país fabulós. El savi, després de consultar tots els seus mapes i llibres, va arribar a la conclusió que el país just no existia, i així li ho va fer saber a l’home, que, molt enfadat, va insultar al savi, dient-li que ell no sabia res, i que ja el trobaria per una altra banda. L’home va marxar indignat, deixant al savi perplex. Es va tancar a la seva cambra, i es va penjar."

 L'únic personatge optimista, capaç de trobar una mica de llum en aquella andana fosca, i en aquelles vides apagades, explica aquesta història. Un se suïcida quan perd la il·lusió i l'esperança. Sense un motiu, sense un objectiu, no val la pena viure

Vaig pensar que no és el millor moment per posar damunt d’un escenari personatges que viuen situacions límit, provocades per la manca de feina i d’esperança. S’ha venut els baixos fons com una obra actual, perquè tots ens podem trobar demà mateix en la situació dels personatges. Però si crec que no és el millor moment és precisament per això, perquè també són ganes de veure com podem acabar d’aquí a quatre dies si les coses segueixen així. Potser ara ens convé més anar a veure algun vodevil, o una comèdia que ens faci riure i eviti que durant una estona pensem en les misèries humanes.

Però un cop vista l’obra, on l’esperança hi juga un paper important, no he acabat tant deprimit com m’esperava.

Fins i tot alguns moments en que en Dani Nel·lo i en Jordi Prats toquen una melodia preciosa amb els seus saxos, i que tots els personatges en escena es mouen a càmera lenta, he pogut veure una bellesa insòlita en mig de tant d’egoisme, enveja, ràbia i violència. I el personatge que interpreta la Gabriela Flores, tot i que potser és una mica massa ingenu, destil·la una tendresa i un optimisme que no et permeten acabar d’abaixar els braços del tot. És el contrapunt necessari davant la insolència i el menyspreu que mostren en algun moment tots els habitants d’aquella andana del metro. Un suposat ex-banquer que recrea de manera espectacular en David Bagés,  amb un posat sorrut, cínic i ressentit, inventa un tipus menyspreable, que pot acabar esdevenint entranyable, si no fos per la mala llet que gasta. Una creació genial d’un actor genial.

El Manel Barceló, agressiu i covard, potser el més poderós d’entre els desvalguts, però també el més desgraciat. L’Albert Pérez, marit indigne, incapaç de donar una mica de tendresa a la seva dona moribunda, Lina Lambert, capficat en treballar per a res i per a ningú. En Roger Casamajor, un altre cop impecable en el seu rol de jove dur i insensible, però que amaga una irreprimible necessitat de fer alguna cosa per sortir-se’n, d’estimar i de ser estimat.  La Daniela Feixas, lúcida, però aterrida per la seva germana, LLuïsa Castell, que no li permet fer res del que somia. La germana malvada maltracta a la dèbil, amb una escenografia brillant, on a base de crits i sorolls, i de l’actitud de la resta de personatges, s’aconsegueix una força dramàtica molt intensa.

Mohamed el Bouhabi, Xavier Ripoll i Jordi Collet completen aquest grup de desesperats, de manera més discreta, sense ajudar ningú ni enfrontar-s’hi. Mohamed rient les gràcies a tothom, i evitant destacar massa, per por a rebre per la seva condició d’immigrant. L’actor alcohòlic i desmemoriat és potser l’únic que prova de fer alguna cosa per canviar i sortir d’aquell forat, però es deixa arrossegar com tots i només és capaç, finalment, de fer alguna cosa per canviar... En Jordi Collet, el més serè, el més centrat, però potser per això mateix el més repulsiu, perquè té el potencial i la capacitat de fer més que els altres, i no és capaç de fer-ho.

En Nao Albet fa un paper difícil. Un jove drogoaddicte enmig d’aquelles vides acabades és una prova més de l’enfonsament del present i de la inexistència de futur. Pel meu gust, en algun moment el seu personatge marxa més cap a un deficient que cap  a un jove enganxat i perdut. Em sobra l’skate, perquè ja és prou jove com per que necessiti cap element que ho ressalti, i el ridiculitza una mica, pretenent  fer-lo “modern”.

Un conjunt esperpèntic, d’homes i dones deixats de la ma de deu, amb un present trist i difícil i un futur impossible, incapaços, per indolència o per manca de recursos, de canviar ni de fer res per evitar caure pel pendent al que la misèria els aboca. La misèria econòmica i, sobretot, la moral.