divendres, 17 de febrer del 2012

QUITT AL LLIURE


Ara feia temps que no m'avorria al teatre. Quan ni el text, ni l'escenografia, ni els actors aconsegueixen despertar-me l'interès, em resulta difícil sortir satisfet. Confiava en que l'Eduard Fernàndez per si sol ja fos suficient per fer-me disfrutar, però ni ell, ni el Jordi Buixaderas ni el Jordi Bosch, ni el Boris Ruiz van aconseguir treure'm del tedi. Encara menys els esforços infructuosos de la Marta Marco, en Lluís Marco, l'Andreu Benito, ni la Míriam Iscla en els pocs moments que va aparèixer. Jo penso que és cosa d'en Lluís Pasqual, perquè amb tants bons actors alguna cosa hauria de passar, però no va passar res. També penso que pot ser l'obra, el text, suposadament de rabiosa actualitat, però que no vaig entendre, per no dir que em va semblar superficial i buit, previsible, tòpic i mancat d'interès. Ho deixaré en que no ho vaig entendre, que malgrat ser a primera fila, amb tot a favor per copsar-ne cada detall i cada intenció, jo no estava fi i no vaig ser capaç d'entrar-hi. El teatre posmodern que es va escriure als anys setanta ara ja ha passat de moda, i ja no hi ha res en ell d'aquella suposada llengua personal, sense clixés ni frases fetes, capaç de fer pensar, d'obrir noves vies de comunicació que cadascú percep fugint de convencions que tergiversin la realitat. Massa complicat per a mi, i potser em faria falta un curs d'aprofundiment en l'univers de Peter Handke per poder-lo interpretar. Saps que?, potser no cal tant d'esforç...