FILA 1, SEIENT 2

Ahir, al Liceu de Barcelona, la Lourdes, el Xavier, la Roser i jo vam assistir a una representació especial de Carmen de Bizet, amb la Jossie Pérez, l’Ainhoa Arteta, el Neil Shicoff i l’Àngel Òdena. Ells quatre, més la resta de cantants, cors i orquestra, van actuar per nosaltres. Només per nosaltres. Encara que sembli impossible, entre ells i nosaltres no hi havia ningú, només el director de l’orquestra, Marc Piollet, amb els seus gestos sincopats i la seva forta respiració. Mai haviem estat tant a la vora dels artistes, perquè mai havíem estat a la primera fila de platea, i potser no hi tornarem a ser mai, però l’experiència ha superat totes les expectatives. La sensació d’estar sol, sense caps que et tapin, sense estossecs ni sorolls que no siguin els dels músics o els cantants, és espectacular. Veure les expressions, la suor, les mirades, els gestos subtils, la força de la interpretació, i escoltar tots els matisos del cant, des d’aquell pianíssim de l’Ainhoa, fins a tota l’energia dels cors, és un plaer indescriptible.
Suposo que va influir la novetat, la insòlita proximitat de l’escenari la que ens va fer entrar amb més força dins de l’òpera i ens va descobrir sensacions noves, però no vaig poder evitar pensar que a partir d’ara em resultarà més difícil mirar-m’ho un altre cop des del tercer, quart o cinquè pis. És tant fàcil acostumar-se a les coses bones...
De l’elenc d’ahir, puc dir que va destacar l’Ainhoa Arteta, que va lluir per damunt de la resta malgrat el paper curt de la Mikaela, que té el seu millor moment en l’ària del principi del tercer acte, amb aquell final que tant a gust vam aplaudir on li demana al Senyor que la protegeixi, amb un fil de veu que no s’acaba d’apagar mai. La Jossie Pérez a mi em va agradar. Potser més que la Béatrice Uria-Monzón que vam veure el 5 d’octubre de l’any passat, i que no em va emocionar. En canvi de la Jossie em van impressionar la força, la seva imatge i una gran intensitat dramàtica que compensen sobradament un timbre de veu que al principi no em va acabar de convèncer, i que a mida que va avançant l’obra cada cop em va semblar millor i al final vaig acabar trobant-la boníssima. Crec que en el còmput global és una Carmen excel·lent.

L’Àngel Òdena sempre m’agrada. Ahir també, tot i que es va ennuegar en el que havia de ser el seu millor moment. És una pena, perquè això va deslluir una actuació pel meu gust molt bona. Té una veu potent i bonica i també interpreta amb encert el personatge del torero Escamillo. Llàstima !!
Neil Shicoff no m’ha agradat. Segur que és un bon cantant, però crec que no és un bon Don José. Em va costar imaginar-me’l com un soldat capaç d’aconseguir els favors d’aquell tros de dona jove que és Carmen. Les escenes entre ells dos eren difícils de creure, tant per la diferència d’edat com per la planta del tenor de Brooklyn. Segur que hi ha papers que li escauen més, perquè no poso en dubte la seva qualitat vocal i la seva bona tècnica. He consultat el seu currículum i he vist que es tracta d’un cantant amb una immillorable reputació.

L’escenografia, la llum i els moviments dels actors i dels cors encara em van agradar més que el primer cop, així vistos de prop. La llum concentrada, potent i directa en molts moments ajuda a crear un ambient elegant, amb jocs d’ombres i contrallums molt bonics. El gran escenari buit, només amb algun element simbòlic, em resulta molt atractiu, i permet gaudir al cent per cent de l’actuació dels personatges, i sobretot dels moviments del cor, excel·lents en totes les seves intervencions, inclòs el cor infantil. Tots estan molt posats en el seu paper i fan molt més creïble tota la trama. La dansa del torero nu, la caiguda del brau o els Mercedes omplint l’escenari, són alguns dels moments més interessants de la proposta del Calixte Bieito. Aquest cop crec que l’encerta.

També van venir les meves germanes Montse i Marta, i uns altres amics, el Xavi i la Glòria, que van disfrutar tant o més que nosaltres, però sense el “detall” de la primera fila...
Sortint, la Marta va patir un desmai que va mobilitzar els serveis mèdics del Liceu, i que ens van atendre a la perfecció, ells i tot el personal, des del guarda de seguretat fins el director general, que casualment va passar per allà. La Rosa Bassedas , cosina de la Roser, que també treballa al Liceu es va quedar fins al final, com tots els nostres amics, quan l’Ambulància ens va dur a l’Ambulatori Pere Camps... Aquella hora llarga d’espera no ens van voler deixar sols. Bons amics !
Una nit d’opera perfecta que va acabar en un ambulatori de Ciutat vella per posar-nos un cop més a lloc, veient que no tot és tant bonic com al nostre paradís... baralles, atracaments a turistes, violència domèstica, policies custodiant ferits...
Finalment, tot va acabar bé.
Per nosaltres.
De moment.